Viquipèdia

Antoni Ribot i Fontseré

metge català

Antoni Ribot i Fontseré (Vic, 1813 – Madrid, 1871) fou un metge, sobretot conegut per la seva obra poètica en castellà i les seves traduccions literàries en aquesta llengua.[1]

Infotaula de personaAntoni Ribot i Fontseré

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(es) Antonio Ribot y Fontseré Modifica el valor a Wikidata
1813 Modifica el valor a Wikidata
Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Mort1871 Modifica el valor a Wikidata (57/58 anys)
Madrid Modifica el valor a Wikidata
Sepulturacementiri de l'Almudena Modifica el valor a Wikidata
Diputat al Congrés dels Diputats
Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Lloc de treball Madrid Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópolític, poeta, metge, escriptor, traductor Modifica el valor a Wikidata
Família
PareJuan de Dios Ribot y Mas (en) Tradueix Modifica el valor a Wikidata
Signatura
Modifica el valor a Wikidata

Biografia modifica

Fill del també metge Joan de Déu Ribot i Mas.* Va estudiar humanitats i retòrica a les Escoles Pies de Barcelona i tres anys de filosofia al Seminari Conciliar. Assistí entre els anys 1826 i 1828 als cursos de física de l'Escola de Física de la Junta de Comerç de Barcelona, sota el professorat de Pere Vieta, i de botànica i agricultura a l'Escola de Botànica d'aquesta mateixa institució, sota la direcció de Joan Francesc Bahí. També estudià matemàtiques a la Reial Acadèmia de Ciències Naturals i Arts sota el mestratge d'Isidor Gallardo. Va estudiar medicina i cirurgia a Barcelona. Dirigí el Col·legi de Medicina i Cirurgia de Barcelona. Va ser membre del Cercle Medical de Montpellier i de l'Academia de San Carlos de Madrid.[2][3]

De ben jove es va interessar per la literatura i participà activament en la política, amb idees molt avançades que difon en articles publicats en diversos diaris. Milità en el Partit Progressista, i això motivà que fos objecte de diverses persecucions. El 1837 va ser deportat a Cuba. Després de seixanta dies de viatge, va ser tancat amb set companys a la presó pública de l'Havana. Després d'estar allí disset dies incomunicat el van transportar a l'illa de Pinos. Malgrat la vigilància i les tortures a què el va sotmetre el capità general de Cuba, Miguel Tacón, es va poder evadir del penal de Pinos en 1840 i marxà a Nova Orleans. L'any següent, via França, tornà a Espanya.[4] En 1844, s'estableix a Madrid i desenvolupa una intensa activitat literària i política. De novembre de 1854 a maig de 1855, fou diputat a Corts per Barcelona. Fou nomenat director de la Biblioteca Nacional i Comissionat per a la Investigació dels Arxius de la Nació Espanyola.[3]

Va escriure nombroses poesies i obres de teatre, així com col·laboracions a la premsa de l'època; destacà en el gènere satíric. Fa servir el pseudònim “El trovador de Laletania” en els articles d' El vapor i "Lo gaiter del Llobregat" a Diario de Barcelona. Col·labora en revistes i en dirigeix algunes: La risa, El Dómine Lucas, El espectador, La península, La cotorra i El museo universal. A Barcelona, dirigeix La actualidad (1852) i El látigo (1854-1856).[5]

Va fer tasques de traductor, i en destaquen les traduccions al castellà d'autors francesos com Jules Verne i Victor Hugo. La seva única aportació escrita a la ciència va ser la traducció del tractat del metge francès G. Bonchut Tratado de los signos de la muerte y de los medios de evitar los enterramientos en vida.[6]

Obres modifica

  • Los descendientes de Laomedonte y la ruina de Tarquino, poema en prosa (Barcelona: Ignacio Estivill, 1834).
  • La independencia de la Suiza, tragèdia basada en l'obra Guillaume Tell de Florian (Barcelona: J. Solá, 1835).
  • Poesias de D. Antonio Ribot (Barcelona: Libr. de José Solá, 1835).
  • Mis flores (Barcelona: A. Gaspar y Compañia, 1837).
  • Emancipación literaria: didáctica (Barcelona: Imprenta de Oliva, 1837).
  • Palabras de fraternidad (Barcelona: Juan Oliveres, 1837)
  • Mi deportacion: trobas maritimas y americanas, poesies (Barcelona : Gaspar y Ca., 1839)
  • Cristóbal Colón o la gloria de España (València, 1840)
  • Quiero hacerme bullanguero, comèdia (Barcelona: Impr. de J. Estivill, 1841).
  • Poesias patrioticas y de ciscunstancias (Barcelona, 1841).
  • El romancero del Conde-duque o La nueva regencia (Barcelona: Libreria de Ignacio Oliveres, 1842).
  • Poesías escogidas (Madrid: Impr. del Tiempo, 1846).
  • Solimán y Zaida o el precio de una venganza: leyenda árabe (Madrid: Libreria de Gaspar y Roig, 1849).
  • La actualidad (Barcelona: Ramon de Boladeres, 1852).
  • D. Juan I de Castilla, ó, Las dos coronas, novel·la històrica (Madrid: José Repullés, 1852)
  • La revolucion de Julio en Madrid (Madrid: Impr. de Gaspar y Roig, 1854).
  • La autonomia de los partidos, ó, Explicacion del alzamiento de julio por las leyes inherentes á los partidos mismos (Madrid: M. Minuesa, 1856)
  • Paradojas y extravagancias en prosa y verso (Paris: Librería Española y Extranjera, 1867).
  • El quemadero de la cruz: victimas sacrificadas por el tribunal de la Inquisición (Imprenta de P.G. y Orga, 1869).
  • La Municipalidad de París y el gobierno de Versalles (Madrid: Manuel Rodríguez, 1871).

Referències modifica

  1. ↑ «Antoni Ribot i Fontserè». Gran Enciclopèdia Catalana, 01-12-1998. [Consulta: 30 gener 2022].
  2. ↑ Diaz Larios, Luis Felipe «Ribot y Fontseré, Antonio». Diccionario histórico de la traducción en España. Gredos, 2009, pàg. 970–971.
  3. ↑ 3,0 3,1 Salarich i Torrents, Miquel S. «Antoni Ribot i Fontserè (1813-1871)». Ausa, 35, 1961, pàg. 26–29. ISSN: 0210-5853.
  4. ↑ Roca, Jordi; Miquel, Núria. La bullanga de Barcelona: La ciutat en flames. 25 de juliol de 1835. Penguin Random House Grupo Editorial España, 2021-02-18. ISBN 978-84-18033-45-2. 
  5. ↑ Diaz Larios, Luis Felipe «Notas sobre Antonio Ribot y Fontseré». Anales de literatura española, 20, 2008, pàg. 119–137. ISSN: 0212-5889.
  6. ↑ Báguena, M. José; Mancebo, Mariano Peset; Terrada, M. Luz López; Aguirre, Pilar Carla; Piñero, José María López. Bibliographia medica hispanica, 1475-1950 (IV): Libros y folletos, 1801-1850 (en castellà). Universitat de València, 1991, p. 80. ISBN 978-84-370-0806-6. 

Bibliografia modifica

  • Bonchut, G. Tratado de los signos de la muerte y de los medios de evitar los enterramientos en vida. Traducido por D. Antonio Ribot y Fontsere, médico cirujano, miembro del círculo medical de Montpeller, director que fué en el colegio de medicina y cirujía de Barcelona, académico de la de San Cárlos. Madrid: Imprenta de A. Santa Coloma y Villeti, 1849.
  • BERNAT, Pasqual. Científics d'Osona. Diccionari històric i biobibliogràfic dels científics nascuts o vinculats a Osona. Vic, Patronat d'Estudis Osonencs, 2010, Osona a la Butxaca, 28

Enllaços externs modifica

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Antoni_Ribot_i_Fontseré&oldid=30535887»