Obre el menú principal

L'aticisme fou un moviment literari retòric que buscava imitar l'estil de la prosa àtica. Va començar a principis del segle I aC com a reacció a l'asianisme,[1] autors del qual acostumaven a introduir el grec àtic -dialecte de major prestigi, parlat a Àtica- paraules del grec jònic, parlat a l'Àsia Menor, regió d'on eren originaris, raó per la qual van ser anomenats "asiàtics" pels aticistes.

Es va difondre per tot el món hel·lènic, establint connexions culturals a través del Mediterrani i més, motiu pel qual va sobreviure almenys fins al segle XVI.[2]

Segons Massaud Moisés, el terme designa l'estil precís, simple, impecable, elegant, polit, exempt d'ornaments innecessaris i d'excés de paraules, en què la lucidesa del pensament es revesteix d'una forma cristal·lina i succinta. Es va convertir en el model de llenguatge polític i literari del període d'expansió de Grècia, en part per reacció a l'estil inflat que es va posar de moda, a conseqüència del contacte amb els idiomes orientals. Amb la decadència del poble hel·lènic el segle II a.C., els escriptors d'Atenes (la capital de l'Àtica) dels segles V i IV aC van passar a ser vists, nostàlgicament, com els mestres de la sobrietat lingüística, digna de preservació i de culte. L'aticisme es va transferir cap a Roma i va arribar al cim el segle II de l'era cristiana.[3] Va ser cultivat per escriptors com Llucià,[4] per retòrics de relleu com Dionís d'Halicarnàs,[5] i per gramàtics com Eli Herodià i Frínic l'Aticista (segle II dC).[6] Aquest últim va ser autor d'una selecció de substantius i verbs àtics (Ἐκλογή Ἀττικῶν ῥημάτων καὶ ὀνομάτων), en la qual va registrar les variacions de l'àtic estàndard.[7]

Es va anomenar també "aticisme" a un estil de pintura que va sorgir a França, entre els anys 1647 i 1660, que es va constituir com a corrent artístic dins del classicisme francès.[8][9]

ReferènciesModifica

  1. Massaud Moisés Dicionário de termos literários. Editora Cultrix, 1997. p. 42
  2. (anglès) Croll, Morris W. "‘Attic prose’ in the Seventeenth Century". Studies in Philology, 28 (2), abril de 1921, p. 79-128.
  3. Sinkevisque, Eduardo. Notas sobre a polêmica dos estilos no gênero histórico: o debate ático x asiático no Dell'Arte Historica (1636), de Agostino Mascardi, apud TIN, Emerson. "Introdução". In: A Arte de Escrever Cartas: Anônimo de Bolonha, Erasmo de Roterdam, Justo Lípsio. Campinas: Unicamp, 2005, p. 71, nº 79. MOISÉS, Massaud. Dicionário de termos literários. São Paulo: Cultrix, 1992, p. 46-47.
  4. (castellà) Espinosa, Germán. Ensayos Completos 1968-1988. Universidad Eafit, 2002, p. 377.
  5. De Compositione Verborum: Apontamentos para uma reavaliação do tratado de Dionísio de Halicarnasso. Per Giuliana Ragusa. Letras Clássicas, nº 4, p. 137-154, 2000.
  6. (castellà) Artés Hernández, José Antonio. Estudios sobre la lengua de los Hechos Apócrifos de Pedro y Pablo. Editum, 1999, p. 54-55.
  7. (anglès) Atticist Lexica and Atticistic Pronunciation. Por Carlo Vessella. Society for Classical Studies.
  8. (francès) J. Thuillier. "Du 'maniérisme romain' à l' 'atticisme' parisien". Études de la Revue du Louvre. Paris, 1980, 1
  9. (francès) Alain Mérot (org.) et al., "L'atticisme parisien : réflexions sur un style ". In Eloge de la clarté : un courant artistique au temps de Mazarin, 1640-1660. Paris: Réunion des Musées nationaux, 1998, pp. 13-40.