Babau
El babau és una dansa tradicional catalana, que havia estat molt popular i practicada, de la qual conservem molt poques fonts.[1] En l'actualitat existeix una dansa inspirada en la dansa històrica del babau coneguda com El babau d'Esplugues, tot i que musicalment difereix molt de les fonts històriques conservades. El nom pot fer referenciar tant al ball com a la música.[2]
| Part de | dansa folklòrica  |
|---|
Fonts històriques modifica
Tota la informació que tenim avui en dia sobre el babau ens arriba per textos o partitures històriques on el trobem referenciat. La primera de les dues fonts escrites és Francesc Tegell, en el seu Poema Anafòric (1720). Hi fa una descripció sobre els carnestoltes a Barcelona en un poema subdividit en 12 saraus. Entre les nombroses descripcions de danses populars trobem la del babau, on es destaquen elements com la prevalença de la dansa entre els més vells, la qual cosa ens indica que segurament era un ball que ja començava a estar en desús.[3]
La segona font literària és de Rafael d'Amat i de Cortada, baró de Maldà, en la seva obra Calaix del Sastre, de finals del xviii. El baró ens descriu la dansa com un ball noble i sovint interpretat amb guitarra o orgue. Aquesta última és especialment rellevant, ja que ens demostra l'exaptació del babau, de dansa que passa de ser ballada a escoltada.[4]
En partitura, trobem dos principals manuscrits de dansa recopilats a la Biblioteca Nacional de Catalunya. Aquestes mostren una descripció melòdica i estructural, que pel contrari no fa cap menció al tipus d'acompanyament.[1]
L’altra font catalana principal sobre el babau és un manuscrit del fons musical de la Catedral de Girona, amb el nom atribuït de 13 danses instrumentals. El document es data del segle XVIII per la descripció i els estils musicals, però pròpiament no esmenta el títol, l'autoria o la data. El manuscrit presenta una transcripció melòdica amb acompanyament polifònic de dos instruments sense determinar de 13 danses populars. La primera d'aquestes és el "Bavau" o Babau.[1]
Característiques modifica
Sabem que el babau havia estat una dansa de subdivisió ternària, ballat per quatre i que ja es considerava antic al segle XVIII. Segons Tegell, tenia encara presència entre els balls nobles i se solia representar a l'inici dels balls, seguit dels minuets. El babau presenta l'estructura representativa de les danses tradicionals formada per dos principals parts, A i B, que es repeteixen creant un patró d'AABB. Aquestes parts es troben subdividides en frases d'entre 4 i 8 compassos que donen lloc a peces breus i alhora afavoreixen les variacions i improvisacions sobre l'estructura base.[1]
Difusió modifica
Existeixen diverses fonts que situen el Babau fora de Catalunya, i ens fan pensar que la dansa podria haver experimentat un ampli procés de difusió. Entre aquestes trobem a Santiago de Murcia, en el seu Resumen para acompañar la parte con la guitarra (1714),[5] el manuscrit MC/4824/2 de la Biblioteca Nacional de Madrid, o el manuscrit Hague,[6] un recull mexicà de peces d'origen europeu. Totes aquestes mostren transcripcions de melodies que, amb petites variacions, recorden a l'estil i la forma del babau català, fins a les indicacions coreogràfiques.[1]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Pujol Coll, Josep «Un babau entre minuets i altres balls del segle XVIII». Revista Catalana de Musicologia, 14, 2021, pàg. 119–134. DOI: 10.2436/20.1003.01.114. ISSN: 2013-3960.
- ↑ dansabaix. «El Ball del Babau d’Esplugues de Llobregat», 26-04-2015. [Consulta: 16 octubre 2023].
- ↑ Tagell, Francesc; Brown, Kenneth. Poema anafòric. Barcelona: Curial ed. catalanes Publ. de l'Abadia de Montserrat, 1989. ISBN 978-84-7826-084-3.
- ↑ Stegmann, Tilbert Dídac. Amat i de Cortada (Baró de Maldà), Rafael d': Calaix de Sastre. Stuttgart: J.B. Metzler, 2020, p. 1–2. ISBN 978-3-476-05728-0.
- ↑ Murcia, Santiago de. Resumen de acompañar la parte con la guitarra (en castellà), 1714.
- ↑ Pérez Ruiz, Bárbara «Impresos litúrgico-musicales mexicanos del siglo XVI: fuentes para el estudio del canto litúrgico en la Iglesia novohispana». Resonancias: Revista de investigación musical, 45, 2019-11, pàg. 13–60. DOI: 10.7764/res.2019.45.2.