Barcelona Traction, Light and Power

empresa capçalera de grup
(S'ha redirigit des de: Barcelona Traction)

L'empresa Barcelona Traction, Light and Power Company Limited ("Companyia Limitada de Tracció, Llum i Energia de Barcelona") fou un holding centrat en empreses de producció i distribució d'electricitat així com en empreses d'explotació de tramvies i ferrocarrils elèctrics.[1] La va fundar l'enginyer Fred Stark Pearson el 12 de setembre de 1911 a Toronto (Canadà), i fou liquidada per bancarrota el 1951 a l'estat espanyol després d'una conspiració de l'empresari Joan March. A causa d'aquest origen canadenc, l'empresa era coneguda popularment com La Canadenca.[2]Fou tan important que va arribar a controlar el 90% de la distribució elèctrica a Catalunya.[1]

Infotaula d'organitzacióBarcelona Traction, Light and Power
Dades
Tipusempresa Modifica el valor a Wikidata
Forma jurídicasocietat anònima Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació12 setembre 1911 Modifica el valor a WikidataToronto Modifica el valor a Wikidata
FundadorFrederick Stark Pearson Modifica el valor a Wikidata
Dissoluciófebrer 1948 Modifica el valor a Wikidata
Reemplaçat perForces Elèctriques de Catalunya Modifica el valor a Wikidata
Activitat
ÀmbitCatalunya Modifica el valor a Wikidata
Governança corporativa
Seu 
Filial
Reproducció d'un títol de la Companyia.

AntecedentsModifica

Free-Standing CompanyModifica

Article principal: Free-Standing Company

El període 1870-1914 fou una època d'una creixent globalització del comerç i la inversió, en el que és feu un ús notable d'una figura mercantil coneguda com free-standing company. Era una empresa creada en un país amb el propòsit de fer negocis fora d’aquest país. S'utilitzà per mobilitzar capitals i derivar-los a un lloc concret on havia una oportunitat de negoci independent. L'empresa del país emissor estava desvinculada de qualsevol societat local volgués expandir-se en altres mercats, sinó que el seu únic objectiu era obtenir un rendiment econòmic a mitjançant la inversió en el país receptor.[3]

Es feu servir en el sector de la mineria, agricultura, companyies de tramvies, explotacions hidroelèctriques i altres més. L'existència d'aquest tipus de societats permetia mobilitzar capitals internacionals per crear un negoci en qualsevol lloc del mon on hi hagués una oportunitat.

Era un figura més pròpia del capitalisme anglosaxó, i era diferent dels conglomerats principalment alemanys formats en el seu nucli per una empresa fabricant d'equipament que invertia a l'exterior per fomentar la venda dels seus productes.

La Barcelona Traction fou l’última gran companyia d’aquest tipus creada abans de la Primera Guerra Mundial.[4]

Els sindicats financersModifica

Per reunir el capital necessari per projectes d'infraestructures de gran magnitud ja s'havien constituït en el passat sindicats financers, com els creats pels projectes de Rio de Janeiro, Sao Paolo o ciutat de Mèxic. El sindicat consistia en un capitalista principal que organitzava un grup de col·legues, rics i ben connectats, que acordaven subscriure una part de la primera emissió d’obligacions amb una tassa de descompte, pagant-les a terminis. Les accions ordinàries de la companyia eren distribuïdes proporcionalment entre el tenedors d’obligacions sense cap cost.

Els membres del sindicat acordaven mancomunar les obligacions i sovint les accions, estant totes gestionades pel capitalista principal. Les vendes a successius inversors es feien en proporció a la quantitat d’obligacions que tenia cada membre del sindicat. Una promoció consistia en diversos anelles concèntriques d’inversors que havien anat canviant de mans i cada vegada amb una proporció menor d’accions ordinàries a mida que l’inversor es situava més llum de l’epicentre de la promoció. El capitalista principal era l’únic que podia vendre, i a vegades comprava els valors per mantenir un increment sostingut dels preus. A mida que s’emetien noves obligacions, s’incorporaven nous inversors i alguns dels existents venien les seves participacions.[5]

La principal funció del sindicat financer era crear el mercat pels títols de les empreses. Ells compraven les obligacions amb un bon descompte quan aquestes eren emeses per les empreses i les anaven venent a un preu més proper al nominal a petits inversors progressivament, amb l’objectiu de que el preu anés pujant poc a poc.

El principal avantatge pels inversors no era el rendiment de les obligacions, i encara menys el de les accions ordinàries, sinó les perspectives de revaloració ràpida de les accions adquirides amb un gran descompte. El que un inversor tingués sobre les seves obligacions un bonus d’un 100% o un 10% en accions determinava el rati total de benefici, combinant interessos, dividends i guanys de capital. Per que aquest guany es materialitzés, les accions s’havien de vendre.

EL model de negoci que s'esqueia a ser finançat per un sindicat era un amb grans necessitats de capital, on s'assolís la màxima eficiència seleccionant la millor solució tècnica per a cada component i no estant lligat a un fabricant en particular. Les desviacions econòmiques no eren importants en tant la primera anella d'inversors obtingués un bon rendiment.[6] Les majors necessitats de capital van fer que s’incorporessin també bancs, fons d’inversió i grups d’inversors.

Els emprenedorsModifica

Carles MontañésModifica

L'enginyer Carles Emili Montañès i Criquillion va concebre i dissenyar a partir de 1907 un ambiciós pla per a l'electrificació de Catalunya, amb l'objectiu de subministrar energia elèctrica per a la indústria i els serveis de Barcelona i la seva zona d'influència. Aquesta pla formava part d'un projecte més ambiciós de reordenació de l'activitat econòmica de Barcelona i el Vallés. Va buscar finançament pel seu projecte, i contactà a l'enginyer i empresari Frederick Stark Pearson, el qual quedà ràpidament convençut de la bondat del projecte el juliol de 1911.[7]

Fred Stark PearsonModifica

Article principal: Frederick Stark Pearson

La carrera professional de Pearson va estar dedicada a l’electricitat, treballant en diverses empreses. El 1894 era el director d’enginyeria de la Metropolitan Street Railway de Nova York, però la càrrega de treball feu que ho deixés el 1898 per fer un viatge sabàtic per Europa. De tornada als Estats Units, va passar a fer de tecno-emprenedor, descobrint oportunitats de negoci relacionades amb l’energia elèctrica i assessorant empreses. En el 1899 va crear la Sao Paulo Tramway, Light and Power Company Limited, el primer dels seus quatre grans projectes hidroelèctrics, obtenint finançament de banquers canadencs.[5] Entre 1903 i 1907 va estar fortament involucrat amb la construcció de preses i centrals hidroelèctriques al Brasil, Mèxic i Canadà. El 1911 es trobava en un moment menys atrafegat i un conegut comú li presentà a Carles Montañès, que li explicà el seu projecte de Barcelona. Un cop a la ciutat de seguida va saber veure l'oportunitat d'una regió en creixement amb una alta demanda d'electricitat juntament amb l'existència d'unes condicions naturals que permetien generar abundant energia d'origen hidroelèctric.

Constitució de l'empresaModifica

L'empresa es constituí a Toronto el 12 de setembre de 1911. S'establí que el consell d'administració estaria format per entre 9 i 13 membres, nomenats per períodes d'un any. El mes d’octubre de 1911 Pearson i un grup d’enginyers van estar estimant la dimensió del mercat elèctric de Barcelona, avaluant el potencial hidroelèctric de l'Ebre i dels rius del Pirineu i mantenint entrevistes amb polítics i titulars de concessions hidroelèctriques. Pearson va estimar que necessitaria 2.500.000 de lliures esterlines per adquirir les concessions i empreses ja existents.

A partir d'aquí les gestions es van fer de forma molt ràpida, i a finals d'octubre ja tenien llesta la constitució de la Barcelona Traction, Light and Power, amb autoritat per emetre accions per valor de 25 milions de dòlars canadencs i 5 milions de lliures esterlines en obligacions.[6]

El model de negociModifica

Els inversors que finançarien la Barcelona Traction venien de l’experiència d’haver fet projectes similars, dos a Brasil, Sao Paulo i Rio de Janeiro, i un a ciutat de Mèxic. En tots els casos s’invertia fortament en una ciutat en creixement i mal servida pels proveïdors locals. Les grans inversions que requerien les obres hidroelèctriques necessitaven un gran mercat per poder amortitzar-les. Però els baixos costos d’operació feien que la rendibilitat creixés molt ràpidament un cop s’havia superat el llindar del punt mort. La millor estratègia era la que en el menor temps possible consumia tota la capacitat instal·lada; tota capacitat no usada era un inversió sense rendibilitat. Les instal·lacions hidroelèctriques del Brasil que Pearson havia dirigit generaven un EBITDA del 60%.[5] Aquesta alta rendibilitat justificava les inversions necessàries per augmentar la demanda d’electricitat, assolint el llindar de rendibilitat més aviat. El model de negoci es basava en tres fonts d’ingressos:

  • La venda d’electricitat a fàbriques, altres empreses i particulars.
  • El transport públic mitjançant companyies de tramvies i ferrocarrils, un negoci en si mateix, i que era un gran consumidor d'electricitat.
  • La promoció de zones residencials fora del casc urbà de Barcelona, que addicionalment incrementava la demanda de transport públic i de l’energia que el movia.

Per dur a terme aquest projectes de forma integral, aprofitant totes les fonts de negoci, feien falta grans quantitats de diners. Per obtenir els recursos feien falta unes figures, els sindicats financers, que eren capaços de captar recursos en diversos països. Els alts rendiments esperats permetia als primers inversors unes rendibilitats espectaculars, ja vinguessin dels rendiments directes dels valors o de la seva venda quan estiguessin ben revalorats. I si la inversió es feia amb diners prestats, amb palanquejament, la rendibilitat sobre el capital propi ja assolia xifres molt altes.

Aquest plantejament de negoci era molt diferent del promogut pels fabricants de material elèctric com AEG i Siemens, fins al moment els grans inversors del mercat elèctric, l'estratègia dels quals era crear demanda pels seus productes. Addicionalment eren de l’opinió que l’electricitat d’origen tèrmic podria créixer de forma esglaonada, obtenint sempre una rendibilitat raonable a canvi d’un risc menor.

El sindicat de la Barcelona TractionModifica

En el cas de la Barcelona Traction el pes dels inversors europeus fou molt gran, encara que el lideratge estava repartit entre Pearson i James Dunn, financer canadenc establert a Londres. El sindicat estava suportat per quatre capitalistes principals, cadascun dels quals encapçalava el seu grup en la seva respectiva plaça financera.

  • Arnold Spitzer a París i Alfred Loewenstein a Brussel·les que van dividir-se 1,5 milions de lliures esterlines en obligacions amb un 50% addicional d’accions ordinàries.
  • James Dunn a Londres, que va liderar la col·locació d’obligacions per valor de 1,3 milions de lliures esterlines a Gran Bretanya.
  • Edward Rogers Wood, que encapçalava la part canadenca amb inversors de Toronto i Mont-real, amb obligacions per valor de 1,2 milions de lliures esterlines.

Els compradors de la emissió d'obligacions hipotecàries de gener de 1913 van comprar-les amb un descompte del 10%. Les comissions bancàries van ser del 15,5%. L'emissió original de 4 milions de lliures esterlines només va aportar 2.980.000 lliures a la tresoreria de la Barcelona Traction.[6]

El fet que els membres principals del sindicat financer estiguessin situats en quatre centres geogràfics distanciats, cadascun amb els seus propis interessos, afegia una capa addicional de complexitat. A Londres la societat Guarantee Insurance and Investment Company es convertiria en una important tenedora d'accions,així com després ho seria la Canadian and General Finance Company Limited, constituïda a Toronto el 7 de febrer de 1912 [7]

Les societats inicialsModifica

La Barcelona Traction formava una estructura financera complexa, tant en l'estructura del seu accionariat com el de les seves operacions. Les primeres societats que es crearin per dur endavant el projecte foren les següents:

Spanish SecuritiesModifica

La companyia, fundada a Toronto el 5 d’agost de 1911, amb un capital social únicament de 40.000 dòlars, i tenia una doble funció. Feia d'intermediària entre la Barcelona Traction i les seves fonts de finançament, i també canalitzava les accions i obligacions de la companyia cap els sindicats financers. L'altra funció de Spanish Securities era la compra o obtenció de les primeres concessions hidroelèctriques i ferroviàries, així com adquirir les empreses que s’anaven integrant al grup, traspassant totes les adquisicions i propietats a la Barcelona Traction, qui després ho repartiria entre les empreses del seu holding (Ebro Irrigation & Power Co. o Ferrocarrils de Catalunya segons l'activitat de la companyia comprada).[8]

Barcelona Traction, Light & Power Company LimitedModifica

El següent pas fou la constitució el setembre de 1911 a Toronto de la Barcelona Traction, Light and Power el 12, també sota les lleis del Canadà, amb un capital social de 40.000.000 dòlars. Era una societat matriu, és a dir, que el seu negoci principal consistiria en la tinença d’accions i obligacions d'altres companyies, els dividends i interessos de les quals conformarien els ingressos de la societat. Els objectius de l’empresa s’estenien a tots els rams del negoci elèctric i, a especial, a la construcció de centrals hidroelèctriques a la conca de l’Ebre per el subministrament d’energia a Catalunya.[7]

Ebro Irrigation & Power CompanyModifica

Article principal: Riegos y Fuerza del Ebro

Per el desenvolupament del programa d’inversions es constituí, també al Canadà, la societat Ebro Irrigation & Power Company, dotant-la amb un capital de 2.500.000 dòlars. Aquesta societat es registrà a Espanya amb el nom de Riegos y Fuerza del Ebro a partir d'un decret del 14 de desembre de 1911. Aquesta seria l'empresa que construiria les centrals elèctriques, les línies de transmissió i s'encarregaria de la distribució d'electricitat en el mercat català.

El 30 de novembre de 1911 es signà un acord mitjançant el qual la Barcelona Traction traspassava a Riegos y Fuerza del Ebro les concessions hidràuliques que havia rebut aquell mateix dia de Spanish Securities Company Limited, així com els estudis necessaris per explotar-les. En contrapartida la Barcelona Traction rebia totes les accions de Riegos y Fuerza del Ebro (valorades en 513.698 lliures) així com totes les obligacions que aquesta havia emès, per valor de 958.767 lliures.

Pearson Engineering Company LtdModifica

Empresa propietat de Fred Stark Pearson que si bé es va crear el 18 d'abril de 1911 al Canadà, és a dir, abans que s'iniciés el projecte català, era l'encarregada de dissenyar els projectes tècnics, i també feia d'agent comprador per a les empreses del grup a Mèxic, Brasil, Canadà i Catalunya.[7] El bon nom dels equips tècnics liderats per Pearson van permetre que el projecte captés el finançament necessari inicialment.

A partir de la mort de Pearson el 1915, la designació dels agents compradors passà a ser responsabilitat de la Canadian and General Finance.[9]

La compra d'empreses i concessionsModifica

L'objectiu inicial d'aquesta empresa va ser produir electricitat i distribuir-la a l'àrea metropolitana de Barcelona, per tal d'utilitzar-la en l'enllumenat públic, el subministrament domèstic, el funcionament dels tramvies i la xarxa de ferrocarrils metropolitans. Amb aquesta finalitat va comprar les concessions hidràuliques més potents així com les xarxes de distribució urbanes més grans, aprofitant la seva gran capacitat per mobilitzar capitals internacionals.[1]

ElèctriquesModifica

Un cop constituïda la Barcelona Traction, Light & Power Company, Frederick Stark Pearson va negociar directament amb Emil Rathenau, propietari de l'AEG, perquè aquest li vengués la seva filial Companyia Barcelonina d'Electricitat, formalitzant-se el 12 de gener de 1912 l'acord de la venda a través de Spanish Securities. Amb aquesta operació s'assolia el doble el doble objectiu d’assegurar una bona xarxa de distribució a Barcelona i la de disposar d’una central tèrmica que assegurés el subministrament d’electricitat si la futura oferta hidroelèctrica no donava l’abast.

Obtenir les concessions d'aprofitament hidroelèctric era el pas previ a la construcció de les centrals hidroelèctriques. Es van comprar les concessions d'aprofitament hidroelèctric que tenia Domènec Sert a la meitat inferior del Noguera Pallaresa.[10] Aquesta concessió seria aprofitada per a la construcció de les centrals hidroelèctriques de Talarn i les centrals de Reculada, Terradets i Camarasa.

L'any 1912 es va comprar la concessió d'un aprofitament hidroelèctric a la conca baixa del riu Segre al seu titular, l'empresa Saltos del Segre, S.A. La concessió adquirida possibilitaria la construcció del canal de Seròs.[11] I en el mes de novembre de 1911 van comprar les concessions d'aprofitament hidroelèctric que posseïa Ignasi Romañà i Suari al riu de la Vansa i al curs mig del Segre.

El 1913 Spanish Securities va adquirir també el 49% d’Energia Elèctrica de Catalunya, companyia amb capital de la Compagnie Générale d'Électricité i del banc Société Suisse d'Industries Éléctriques, que construïa un ambiciós projecte de construcció de centrals a la vall Fosca, amb la central hidroelèctrica de Capdella com a primer projecte. Amb aquesta adquisició es va produir un repartiment del mercat elèctric català entre les dues societats.[12]

Entre 1911 i 1913 el grup de la Barcelona Traction va comprar diverses companyies productores o distribuïdores locals: Electra Igualadina, Electricidad Rubinense, Electra Vilafranquense, Elèctrica de Valls, Electricitat de Terrassa, Gasòmetre Tarraconense, Elèctrica de Tortosa, la central elèctrica del Tibidabo, Cooperativa Elèctrica del Vallès, Electricista Catalana i Electricista del Vendrell, la qual es trobava en liquidació el 1913.[7] El motiu de la compra era poder començar la seva explotació comercial mentre durava la construcció de les centrals hidroelèctriques i per no haver de competir amb empreses amb xarxes arrelades al territori una vegada es posessin en funcionament les centrals productores.

FerrocarrilsModifica

 
Cotxe Brill 188, construït el 1913 i un dels primers que Ferrocarrils de Catalunya feu circulà

L'objectiu de la inversió en tramvies i ferrocarrils era assegurar per a Riegos y Fuerza del Ebro la venda d'electricitat a uns grans consumidors i també crear un medi de transport fàcil entre Barcelona i el Vallès, de forma que es aquest últim convertís en un lloc de residència per als barcelonins, promovent el negoci immobiliari al Vallès i el transport públic ferroviari entre les dues àrees.

El 1911 Spanish Securities adquirí la societat del Ferrocarril de Sarrià a Barcelona, així com la concessió que Carles Montañès havia obtingut personalment el 1910 i que permetia construir un túnel per Collserola per una línia de ferrocarril entre Sarrià i Les Planes de Vallvidrera. El fet que Ferrocarril de Sarrià a Barcelona fos la primera empresa adquirida per part de la Barcelona Traction, per davant de les companyies elèctriques que adquiriria posteriorment, dona una idea de la importància que atorgava La Canadenca al sistema de transport dintre del seu model de negoci.

A principis de 1912 es va constituir la societat Ferrocarrils de Catalunya i el 8 de juny de 1912 va obtenir la concessió per construir una línia de ferrocarril entre Les Planes i Sabadell i Terrassa. Amb aquest últim recorregut ja es disposava de tots el trams necessaris per poder operar un ferrocarril des de la plaça Catalunya de Barcelona fins a Terrassa, ferrocarril propulsat amb tracció elèctrica.[7]

TramviesModifica

El 1912 Pearson va visitar a Brussel·les a Dannie Heineman, director de Sofina, empresa propietària de Les Tramways de Barcelone. Van arribar a un acord en el que la Barcelona Traction es constituïa com la subministradora d'electricitat de la companyia de tramvies.[13] L'1 de gener de 1913 es feu un pas més, i la Barcelona Traction va arrendar tota l'empresa, i el 18 de febrer del mateix any es formalitzà l'adquisició a través de Spanish Securities Company Limited. Aquesta empresa tenia una xarxa de 103 quilòmetres a la ciutat de Barcelona. La seva compra obeïa a tenir un gran client captiu, perquè no contribuïa directament a la comunicació entre Barcelona i el Vallès. Els cost de la compra fou de 1.126.696 lliures, de les quals 550.000 quedaren pendents de pagament.[14]

L'inici de les construccionsModifica

 
Estret de Susterris al Noguera Pallaresa, lloc on es construïa la Central hidroelèctrica de Talarn

A partir de l’inici de les obres i durant els següents dos anys, més de 250 enginyers sota la direcció de Pearson i un exèrcit de més de 9.000 treballadors van irrompre a Catalunya construint en un temps record noves carreteres, preses, canals de derivació, canonades forçades gegantines, túnels ferroviaris i instal·lant turbines i alternadors i noves línies de transmissió d’electricitat. El gran pla de Pearson preveia set preses importants, una xarxa d’embassaments i canals i tres centrals hidroelèctriques. Pearson va insistir que tot això s’havia de construir simultàniament i no per etapes, per capturar economies d’escala i poder inundar de cop el mercat amb electricitat barata.

Projectes hidroelèctricsModifica

El mes de novembre de 1911 s'iniciaren les obres de la central hidroelèctrica de Talarn però l'agost de 1914 les obres es paralitzaren per l'esclat de la Primera Guerra Mundial quan estaven al 40% de la seva construcció.[9] La construcció del canal de Seròs es va iniciar el 30 de novembre de 1912 i la primera turbina de la central va començar a funcionar l'1 d'abril de 1914, per tant la construcció es va fer en un temps record. Els altres tres grups es posarien en funcionament al llarg de 1914.[11]

La seva estratègia era diferent de la seva competidora de l'època, l'empresa Energia Elèctrica de Catalunya; ja que no només apostava per produir l'electricitat mitjançant la construcció de grans salts d'aigua al Pirineu, sinó que també invertia en empreses que la consumien.

Línies de ferrocarrilModifica

En el mes de maig de 1912 Ferrocarrils de Catalunya va començar la construcció de la línia de ferrocarril d’ample internacional entre Sarrià i Les Planes de Vallvidrera, com a primer pas per continuar cap a Sabadell i Terrassa. La construcció implicava perforar la serra de Collserola amb cinc túnels per permetre l'estesa de les vies.[15] L'esclat de la Primera Guerra Mundial també va aturar les obres, amb el túnel més llarg a mig perforar i havent gastat unes 411.000 lliures esterlines.[16]

Turbulències financeresModifica

La crisi de 1913: la necessitats de més dinersModifica

L’any 1913 va començar amb la demanda per part de Pearson de més diners. La primera emissió d’obligacions, per valor de 4 milions de lliures, s’havia esgotat. Es va emetre amb una tasa de descompte del 10%, les comissions bancàries van ser del 15,5% i van caldre 365.000 lliures esterlines per comprar la Companyia Barcelonina d'Electricitat, resultant que a la tresoreria de la Barcelona Tracion només es comptés amb 2.615.000 lliures per fer les obres, que es van gastar majoritàriament el 1912.[6]

En 1913 es van gastar 436.705 lliures en comprar el 49% d’Energia Elèctrica de Catalunya, com en el 1912 s’havien compromès 1.126.696 lliures en comprar Les Tramways de Barcelone. Pearson no havia volgut comprar l'empresa de tramvies el 1911, pensant que el preu baixaria i el que va passar és que el preu va pujar, penalitzant els resultats de la Barcelona Tracion.

EmbolicsModifica

Per empitjorar les coses començar a circular rumors sobre la manca d’honorabilitat de Pearson. Alfred Loewenstein, el financer belga que era el membre principal del sindicat de Brussel·les,[17] sospitava que Pearson s’aprofitava personalment de les obres i va demanar que una enginyeria independent revisés el projecte. Després d’una visita personal a les obres a l’octubre de 1913 quedà convençut de l’honestedat de Pearson encara que li reprovés l’execució de tants projectes alhora.

A la tardor de 1913 un grup de financers francesos van fer xantatge a l’empresa, acusant a Pearson d’haver-se aliat amb financers jueus i blocant l’entrada de capitalistes francesos al projecte de la Barcelona Traction si no els hi comprava una empresa, Caminos de Hierro, Saltos y Minas en millors condicions que les ofertes inicialment. L’empresa no cedí, però durant un temps hi hagué una campanya a la premsa francesa, especialment al diari L'Humanité, denunciant a la Barcelona Traction.

Noves emissions d'accions i obligacionsModifica

El 1913 es va dur a terme una ampliació de capital, consistent en 125.000 accions privilegiades amb un valor unitari de 100 dòlars.Es va col·locar un lot de 84.835 accions a la banca d'Alfred Loewenstein de Brussel·les i la resta de 40.165 a James Dunn, a Londres. En tots dos casos les accions foren lliurades als dos promotors amb una tassa de descompte del 10%.[18]

Al llarg de 1913 el consell d'administració de la Barcelona Traction va anar autoritzant l'emissió de més obligacions First Mortgage: concretament el 30 de gener per valor de 2 milions de lliures, el 7 d'abril per valor de 500.000 i el 4 de setembre per 500.000 més. Es preveia la necessitat de mes diners, deixant en mans del promotors la decisió de quants diners podia absorbir el mercat en cada moment.

Malgrat la situació turbulenta, segons Pearson calien 4.900.000 lliures per continuar les obrers. Alfred Loewenstein i el seu sindicat van assumir-ne 3 milions i mig de lliures en obligacions, amb un 30% d’accions associades. Com que l’empresa ja no en tenia, Pearson va haver de donar-li de les seves pròpies per valor de 3 milions i mig de dòlars canadencs (equivalents a unes 720.000 lliures), d’un total de cinc milions que tenia. Aquesta operació es feu a l’abril de 1913 i donà un respir momentani a la Barcelona Traction.

El 1913 es produí una baixada general a les borses, i molts inversors van començar a operar a la baixa amb el títols de la Barcelona Traction. Addicionalment, la revolució mexicana va danyar les propietats i la reputació dels projectes hidroelèctrics i ferroviaris que Pearson havia dirigit a Mèxic.

Es van buscar préstecs d’emergència per acabar les obres. Per mediació de la filial Companyia Barcelonina d'Electricitat el mes de novembre de 1913 es va rebre un préstec de 920.000 lliures i el maig de 1914 un de 650.000 lliures i el juliol un de 2.125.000 pessetes.[18] El juliol de 1914 la banca Stallaerts & Loewenstein de Brussel·les va intentar crear un sindicat per a la col·locació de 10.000 accions a la borsa de Paris. La Société General de Banque hi participà, però només amb 1.000 accions. La cotització de les accions era cada cop menor, produint-se una forta especulació a la baixa.[19]

Encara quedaven per pagar a Sofina 550.000 lliures per les accions de Les Tramways de Barcelone. Pearson va abocar-hi part de la seva fortuna personal, i fins i tot la seva germana, Natalie Pearson, va posar-hi diners.[9] L'1 de juliol de 1914 els promotors van organitzar una subscripció pública per vendre obligacions a Londres per un valor nominal de 3.118.060 lliures, però va ser un fracàs.[20]

L'esclat de la Primera Guerra MundialModifica

L’assassinat de l’arxiduc Francesc Ferran d'Àustria a Sarajevo el 28 de juny de 1914 va iniciar l’escalada que duria a la Primera Guerra Mundial. Aquest conflicte tingué uns gravíssims efectes a tot el món, i especialment a Europa. També afectaria a la Barcelona Traction: tècnics anglesos i canadencs marxarien per unir-se a l’exercit, el fil de coure i altres materials s’encaririen, el transport del comerç internacional quedaria molt afectat i, també de forma molt evident, al finançament internacional que permetia la continuïtat de les operacions i el pagament dels interessos de les obligacions.

Els mercats de capitals fins 1914Modifica

A principis de 1914 els capitals es podíem transferir entre països sense cap obstacle. Els bancs centrals s’havien compromès a adoptar el patró or des de 1908, i l’arbitratge en el preu de les obligacions que cotitzaven en diversos mercats eliminava les diferències de canvi entre les diferents monedes. La inflació era baixa i la invenció del telèfon permetia que els moviments de capital es fessin de forma ràpida i segura. Aquests factors feien que les diferents borses europees operessin de fet com una de sola, permetent que projectes rendibles captessin finançament de molts llocs del món. Però també possibilitava que problemes seriosos en borses importants afectessin a la resta de borses mundials.[21]

El tancament de les borsesModifica

L’assassinat de l'arxiduc no inicià cap pànic borsari, perquè tothom pensava que no conduiria a una guerra. Fins al dia 22 de juny, no apareix una menció escrita al diari The Times de Londres sobre l’afectació als mercats del conflicte entre Àustria-Hongria i Sèrbia.[22] El primer símptoma de la crisi va ser l'augment de les primes d'assegurança dels nolis arran de l’ultimàtum austríac del 23 de juliol. Seguiren la venda de títols per part dels inversors transfronterers per repatriar els seus diners, i com a resultat els tipus de canvi van canviar dràsticament: la lliura esterlina i el franc va augmentar, mentre el ruble i el dòlar van caure. La por a una venda massiva de títols va provocar el tancament immediat de les borses. Les borses europees tancaren, i algunes d’Amèrica, com la de Toronto i Nova York, també.[23] La borsa de París no obrí fins el 8 de desembre de 1914, i a Londres no es pogué operar plenament fins el 15 de gener de 1915. Brussel·les evidentment restà tancada tota la guerra. La borsa de Nova York no operà amb normalitat fins l'abril de 1915, i la de Toronto restà tancada durant tres mesos.

Efectes a llarg terminiModifica

Per finançar l’esforç bèl·lic, els governs aliats van emetre deute que va captar estalvi per un llarg període. Entre 1910 i 1920 el deute britànic es va multiplicar per 10, i l’estatunidenc ho feu per 8. Al final de la guerra, 13 milions de ciutadans britànics posseïen actius financers, quan el 1914 només un milió en posseïen. Més avançada la guerra, el dòlar s'apreciaria sobre les divises europees.

Per finançar la reconstrucció, molts països establiren controls sobre l’exportació de divises. Les empreses alemanyes es van retirar de totes les inversions internacionals, en part per por de que fossin requisades a compte de les reparacions de guerra.

Tots aquest fets provocaren que la disponibilitat de diners per invertir en projectes internacionals es reduís de forma important.

La suspensió de pagaments de 1914Modifica

El 30 de novembre de 1914 la Barcelona Traction va suspendre el pagament dels interessos semestrals de les obligacions de la societat.[7] A finals de 1914, els inversors europeus, exasperats per les desviacions del projecte de Talarn, van desvincular Pearson de la presidència de la Barcelona Traction i van passar el control al comitè dels obligacionistes. La presidència del consell d'administració de la Barcelona Traction passà al canadenc Edward Robert Peacock.[8]

Causes de la suspensió de pagamentsModifica

La suspensió de pagaments va ser deguda a:

  • Es van gastar mes diners dels previstos. Tant l’adquisició de la Companyia Barcelonina d'Electricitat, la dels Tramways de Barcelona com la del 49% d’Energia Elèctrica de Catalunya es feren a un preu alt.
  • La coincidència de la construcció de dues grans centrals hidroelèctriques, la central de Camarasa i la de Talarn, va concentrar en poc temps grans sortides de caixa. Mentre Pearson hi estava a favor, molts membres del sindicat financer no ho estaven.
  • Els recursos financers no estaven dimensionats per un nivell d’inversió tant alt. En l’estat inicial en que es trobava l’empresa, la continuació de les obres i el pagament del interessos depenia totalment de noves entrades de recursos procedents de nou deute.

Mort de PearsonModifica

A principis de 1915 es va constituir un comitè d'obligacionistes per reorganitzar les finances de la societat i obtenir nous fons. Com a conseqüència d'aquest enrenou, Pearson viatjava sovint entre Amèrica del Nord i Europa per apaivagar els creditors i mantenir bones relacions amb els inversors, supervisant alhora la gestió tècnica dels projectes del Brasil. En un d’aquests viatges, el 7 de maig de 1915, Pearson i la seva esposa Mabel van morir quan el vaixell en el que viatjaven, el Lusitania va ser torpedejat per un submarí alemany.

Termes de l'acordModifica

La Barcelona Traction va presentar un pla de recuperació. Es va estimar que entre 1915 i 1918 serien necessàries 1.631.000 lliures esterlines per completar les obres. Aquesta quantitat seria finançada en dues parts: 850.000 lliures en diner nou i la resta ajornant el pagament dels interessos de les obligacions.[14]

Els inversors es trobaren entre l’espasa i la paret. Tot el que s’havia invertit no podria generar cap valor si no s’acabaven les obres, i per acabar-les feia falta diners.

El 8 de juny de 1915 l’assemblea d’obligacionistes aprovà l'acord presentat pel comitè d'obligacionistes i la Barcelona Traction Aquest es basava en els següents tres punts:

  • La Barcelona Traction havia de trobar els recursos necessaris per acabar les obres en curs (les obres de la central hidroelèctrica de Talarn estaven al 40%) i els previstos en el pla original (centrals de Camarasa i Barcedana i la línia de ferrocarril entre Sarrià i Vallvidrera). Es va autoritzar l'emissió de noves obligacions i ajornar el pagament de totes les depeses financeres fins el desembre de 1918, incloent les de refinançament de crèdits i obligacions.[24]
  • Es van titularitzar en obligacions de la Barcelona Traction i de la Companyia Barcelonina d'Electricitat els préstecs que els bancs promotors havien atorgat a aquesta última companyia en el mes de novembre de 1913 i els de maig i juliol de 1914.
  • Establir un comitè de vigilància per assegurar que l’administració de la Barcelona Traction seria prudent i assenyada.

Estant Bèlgica ocupada i França, Regne Unit, Canadà i Alemanya en plena guerra, els membres del sindicat financer promotor no podien invertir en el projecte de la Barcelona Traction, de forma que els subscriptors de la nova emissió foren espanyols. Les obres de la central hidroelèctrica de Talarn es van reprendre el juliol de 1915 [25] i la central va entrar en servei al llarg de l'any 1916, encara que el projecte finalitzà de forma definitiva el 1926.

Crisis encadenadesModifica

Després de la primera suspensió de pagaments dels interessos de les obligacions ocorreguda el 1914, en vindrien més: passà el mateix el 1918, 1921, 1924, 1930 i 1936 i en endavant, fins a la declaració final de fallida de 1948. Una de les característiques dels plans de reestructuració del deute que seguien a cada suspensió de pagaments fou el d’imposar grans sacrificis als portadors de títols que es trobaven en mans del gran públic mentre es dispensava un tractament més favorable a les accions i a les categories d’obligacions que els promotors s’havien guardat per a si mateixos.

Reestructuració del deute de 1918Modifica

Si bé la central hidroelèctrica de Talarn va entrar en funcionament el 1916, encara quedaven obres per fer i el juliol de 1917 es van iniciar les de la central de Camarasa. Per fer front a aquestes inversions la Barcelona Traction va emetre, el mes de juny de 1917, una emissió d'obligacions Prior Lien A per valor de 260.000 lliures, i a principis de 1918 es va fer una emissió d'obligacions Prior Lien A al 7% per valor de 10 milions de pessetes, equivalents a 400.000 lliures.[26]

Malgrat aquestes emissions, el mes de juny de 1918 la Barcelona Traction anuncià que el mes de desembre no podia atendre el pagament dels interessos de les obligacions, tal com estava previst en l’acord de 1915. S'hagué de tornar a reestructurar el deute amb els obligacionistes, però aquesta vegada les obres en curs no van quedar paralitzades. Es prengueren mesures tant a curt termini, com la disminució de la retribució dels títols, com a llarg termini, com és l’important ajornament de l’amortització. Els portadors d’obligacions First Mortgage són els que patiren la retallada major, mentre que els bancs promotors, únics tenedors de les obligacions Prior Lien B, són els que sortiren menys perjudicats.

Reestructuració del deute de 1921Modifica

El 1921 la companyia tornà a anunciar que no disposava de la liquiditat suficient per per fer front al pagament de totes les obligacions en circulació. Les negociacions entre els obligacionistes i l'empresa van arribar a un acord el 29 de desembre de 1921, amb la ja familiar pauta d'eliminar pagaments d'interessos per un temps excepte per al grup promotor.

La vaga del 1919Modifica

Article principal: Vaga de La Canadenca

La companyia també és coneguda històricament famosa per la vaga que es va originar entre febrer i març del 1919, i que constituí tota una fita en el moviment obrer català.

El conflicte va començar a finals de gener de 1919 quan l'empresa Regs i Força de l'Ebre, filial de la Barcelona Traction Light and Power, va introduir canvis en les condicions de treball del personal de facturació, cosa que representava una disminució dels sous. Els treballadors van demanar l'assessorament i suport del Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, i aleshores la direcció de l'empresa respongué amb l'acomiadament de 8 dels treballadors afectats. El 5 de febrer la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, en solidaritat amb els seus companys. La nova resposta de la direcció de l'empresa fou l'acomiadament de 140 treballadors de la secció de facturació, substituint-los per personal d'altres seccions. Aleshores els treballadors del departament de Producció i Distribució es van solidaritzar amb els acomiadats i el dia 8 de febrer la vaga era gairebé total a la Riegos. El 10 de febrer la direcció de la Canadenca va llençar un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més en ser assassinat un cobrador de la companyia. El dia 21 de febrer el Sindicat Únic d'Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per La Canadenca (Catalana de Gas, Ferrocarril de Sarrià a Barcelona i Societat General d'Aigües).

Poc després s'hi afegiren els treballadors d'aquestes empreses, cosa que provocà que Barcelona es quedés sense llum. Els tramvies i moltes fàbriques de Barcelona i rodalia van quedar paralitzades. L'1 de març les companyies d'aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 havien de considerar-se acomiadats. Llavors el Sindicat Únic d'Arts Gràfiques implantà la censura roja, sobre les notícies periodístiques contràries als interessos dels vaguistes. El dia 9 el capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, va declarar l'estat de guerra, i més de tres mil obrers foren detinguts i tancats al Castell de Montjuïc. Aleshores també es declararen en vaga com a protesta els obrers de la indústria tèxtil i la vaga transformà en una general de Barcelona. El govern del Comte de Romanones envià a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el comitè de vaga, que reclamà al govern:

  • L'obertura de tots els sindicats clausurats.
  • la llibertat dels treballadors empresonats
  • l'establiment de la jornada de treball de 8 hores.

Els dies 15 i 16 de març en presència de l'emissari del govern, José Morote, es van reunir els representants de La Canadenca i del comitè de vaga, i el 17 s'arribà a un acord:

  • Llibertat per als treballadors empresonats.
  • Readmissió dels vaguistes sense represàlies.
  • Es pagaria la meitat dels dies que havia durat la vaga.
  • S'establiria la jornada de 8 hores
  • Després de l'acord definitiu s'aixecaria l'estat de guerra.

Per subscriure l'acord la CNT convocà per al dia 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros de Les Arenes, on hi assistiren més de 20.000 treballadors, i hi van intervenir Simó Piera i Pagès, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí, que tancà el míting. L'assemblea aprovà l'acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats. El 3 d'abril un decret del govern espanyol establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis.

Canvis en l'accionariatModifica

El 1923 es constituí a Bèlgica el holding Sidro, i els socis foren James Dunn i Alfred Loewenstein, promotors de la Barcelona Traction, així com les societats Guarantee Insurance and Investment Company accionista de referència de la Barcelona Traction i la Canadian and General Finance. Els socis van aportar a l’actiu de la societat importants paquets d’accions privilegiades de la Barcelona Traction, de forma que a partir de 1924 la Sidro controlava la Barcelona Traction.[7]

El 1927 el holding belga Sofina passà a controlar la Sidro, i va convertir-se en el soci de referència de la Barcelona Traction. A partir de 1929 Sofina va prestar serveis tècnics a la Barcelona Traction.[13]

Reestructuració del deute de 1924Modifica

El 1924, una altra vegada, la companyia tornà a anunciar que no disposava de la liquiditat suficient per per fer front al pagament de totes les obligacions en circulació. Les negociacions entre els obligacionistes i l'empresa van arribar a un acord el 25 de juny de 1924, amb la ja familiar pauta d'eliminar pagaments d'interessos per un temps excepte per al grup promotor.

Alguns dels canvis introduïts, com la reducció del nominal de les accions en un 50%, van produir un perjudici notable als seus portadors.

A partir de 1925 en va ser director gerent Frank Fraser Lawton,[27] que s'havia incorporat al consell d'administració al produir-se el canvi accionarial.

Enginyeria financeraModifica

Durant els anys d'entreguerres Barcelona Traction va crear noves societats sense que responguessin a una lògica de negoci, sino al propòsit de poder generar endeutament addicional per poder satisfer les necessitats de fons o bé per estalviar-se impostos. Destaquen els següents moviments:

Venda de Les Tramways de BarceloneModifica

El dictador espanyol Primo de Rivera va impulsar la “nacionalització” de les companyies de serveis públics com la dels tramvies, afavorint la seva adquisició per part d’inversionistes locals. El 1925 un grup financer impulsat per la Banca Arnús-Garí i el Banc de Biscaia va formalitzar la compra de Les Tramways de Barcelone a la Barcelona Traction, canviant el nom per Tramvies de Barcelona, S.A. [28] (o Tranvías de Barcelona, més a gust del dictador).

Quan les accions de la companyia de tramvies entraren el 1913 al balanç de la Barcelona Traction, ho feren per un valor de 1.126.696 lliures esterlines. La venda es feu en dues fases: en la primera fase les accions foren traspassades a Sofina a canvi d’obligacions First Mortgage en poder de Sofina per valor nominal de 600.000 lliures esterlines (en un moment en què a la borsa es cotitzaven al 50% del seu valor nominal). En la segona fase Sofina vengué al comprador les accions per un preu molt més alt.[24]

Venda de Ferrocarrils de CatalunyaModifica

El 1926 la Barcelona Traction vengué Ferrocarrils de Catalunya a un grup financer espanyol articulat al voltant del Banco Central i el Banc de Santander.[29] En el balanç de la Barcelona Traction el valor de Ferrocarrils de Catalunya era de 3.117.185 dòlars [30] (equivalent aproximadament a unes 649.835 lliures). Es vengueren 24.000 accions, que representaven la totalitat del capital social.

Com en el cas anterior, la venda es feu en dos passos. En el primer la Barcelona Traction va vendre les accions a promotors de la societat, com Alfred Loewenstein i a empreses amb interessos a la Barcelona Traction, com Sofina i International Holdings & Investment Co. Ltd. (societat liderada per Alfred Loewenstein) a canvi d’obligacions First Mortgage. El valor nominal de les obligacions era de 647.500 lliures, però el valor real borsari estava al voltant de 388.500 lliures.[24]

La Barcelona Traction declarava en el seu informe anual de 1926 que els compradors també havien pagat una part de la transacció en diners, i havien subscrit 12.750 accions ordinàries a la par (valorades a 50 dòlars), valorades en 130.993 lliures.[30] Enlloc es parla del desembors. Les accions foren lliurades a la Guarantee Insurance and Investment Company, empresa propietat dels promotors.

Les pèrdues de la venda per a la Barcelona Traction es poden estimar entre 259.000 i 128.005 lliures, segons es desemborsés o no el capital de les accions ordinàries emeses. Aquesta forquilla seria el benefici pels intermediaris en el cas que haguessin venut Ferrocarrils de Catalunya al preu que figurava en el balanç de la Barcelona Traction.

El següent pas fou la venda de les accions de Ferrocarrils de Catalunya al comprador final per un preu superior al que ells havien assumit.

Intercanvi d’accions de 1930Modifica

El 1930 es produí un intercanvi d’accions. Cada acció ordinària, els portadors de les quals que havien vist reduir el seu valor nominal de 100 a 50 dòlars en la reestructuració del deute de 1924, s’intercanviava per una nova acció ordinària sense valor nominal. Les accions privilegiades, amb un valor nominal de 100 dòlars, s’intercanviaven per sis noves accions ordinàries sense valor nominal. Atès el valor comptable de les accions privilegiades en el balanç de l’empresa i la relació de canvi descrita, el valor de les accions ordinàries s’havia reduït fins a assolir només un 21,43% del seu valor inicial de 100 dòlars en el 1911.[24]

Els promotors de l'empresa havien anat venent a la borsa les accions ordinàries, que havien rebut sense cap contraprestació econòmica el 1911. Alfred Loewenstein si que va pagar per les accions privilegiades que adquirí el 1913.

La guerra civil i els anys posteriorsModifica

La companyia va continuar amb la seva expansió fins a la Guerra Civil espanyola quan va ser col·lectivitzada. Un cop finalitzada la guerra va ser retornada als seus antics propietaris belgues. La companyia reinicià obres que tenia aturades, com la central hidroelèctrica de Flix, i en començà de noves com la central hidroelèctrica de Vielha i la central d'Arties.

Manipulació i fallidaModifica

Just acabada la guerra, Joan March i Ordinas va iniciar accions per fer-se amb la propietat de l'empresa. Els problemes de la Barcelona Traction començarien de debò, fins a quedar subjugada a l'interès dels guanyadors com a botí de guerra.

Segons la lògica del nou règim, l'empresa energètica més important de l'estat no podia estar controlada per capital estranger, concretament belga, i es va dissenyar un pla politico-judicial per controlar-la que es va iniciar el 12 de febrer de 1948 als Tribunals de Reus i va finalitzar el 1951 amb la fallida tècnica de l'empresa, tot i que els procediments judicials no s'acabarien fins al 5 de febrer de 1970 a la Cort Internacional de Justícia amb seu a La Haia.

El règim del general Franco impedia la sortida de capitals a l'estranger argumentant que podien servir per finançar la resistència a la dictadura: això va provocar que la companyia no pogués pagar els interessos dels crèdits subscrits a l'estranger ni pagar els dividends als accionistes estrangers. De resultes d'això, el preu de les accions van caure als mercats financers. Aprofitant aquesta conjuntura, l'any 1948 l'empresa Fenchurch Nominees Ltd. va intentar comprar la major part de les accions, però sense èxit.

Poc temps després d'aquesta temptativa, el 12 de febrer de 1948 tres accionistes van presentar davant dels Jutjats de Reus una demanda del fallida de l'empresa que va prosperar i el 1952 els béns de l'empresa van ser subhastats i adquirits per l'empresa "Fuerzas Electricas de Catalunya SA" (FECSA), que havia estat fundada poc abans de la subhasta pel financer mallorquí Joan March i Ordinas,[1] un avalador fonamental de la dictadura franquista. El preu de compra fou per un ridícul valor de l'1 per 1000 del valor real de la companyia.

El litigi internacionalModifica

Entre 1948 i 1955 el govern canadenc va realitzar diferents gestions diplomàtiques en defensa d'un grup d'empreses que estaven domiciliats al Canadà. EL poc pes que tenien els capitals canadencs en l'accionariat feren que a partir de 1955 el govern va cessar tota intervenció.

El govern de Bèlgica va presentar en 1958 i 1962 demandes per defensar els accionistes belgues de la societat, sol·licitant el reconeixement dels danys causats per Espanya, en violació del dret internacional, als accionistes de la Barcelona Traction, Light and Power que gaudien de la seva nacionalitat, i la seva reparació, primer mitjançant la restitutio in integrum i si no era possible mitjançant una indemnització per la quantia de la quota de participació que posseïen els seus nacionals en la societat ( «una suma equivalent al 88 per 100 de la valor net »). Addicionalment es demanava una altra indemnització pels perjudicis accessoris causats a aquests accionistes.)[31]

D'aquesta manera el 5 de febrer de 1970 la resolució va ser ferma i el procés judicial va finalitzar.

Per tot el que va envoltar el procés, així com pels personatges implicats en la trama, i pel resultat final, amb la subhasta de l'empresa i la seva posterior adquisició per la companyia FECSA, controlada per Joan March, que cal no oblidar que va ser un dels grans avaladors del general Franco, en molts sectors el final del procés va ser considerat com un botí de la Guerra Civil.

Llista del grup d'empresesModifica

 
Xemeneies al Paral·lel de Barcelona d'una antiga central de AEG que fou comprada per la Barcelona Traction. Ara s'hi troben les oficines de Red Eléctrica de España.

Com ja s'ha dit una de les activitats de l'empresa va ser adquirir-ne d'altres, entre les més destacades cal fer esment:

Obres realitzades a CatalunyaModifica

Durant els anys 20 aquesta empresa va realitzar les infraestructures més importants realitzades mai fins aleshores a Catalunya i a Europa que van canviar totalment l'estructura energètica del país.[1] En les seva construcció utilitzaven tecnologies molt punteres. Cent anys després de la seva construcció la major part encara continuen en funcionament. Les construccions més importants són les següents:

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 1,9 Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 102, entrada: "Barcelona Traction, Light and Power Co.". ISBN 84-297-3521-6. 
  2. «Se funda 'La Canadiense'». La Vanguardia, 12-09-1911 [Consulta: 6 maig 2019].
  3. Wilkins, Mira «The Free-Standing Company, 1870-1914: An Important Type of British Foreign Direct Investment» (HTML) (en anglès). The Economic History Review, Volum 41, Número 2, Maig 1998, pàgina 259-282 [Consulta: 8 juny 2020].
  4. Schroter, Ham. «The limitations of the free standing utility». A: The Free-standing Company in the World Economy, 1830-1996 (HTML) (en anglès). Oxford University Press, 1998, pàgina 397. ISBN 978-0198290322 [Consulta: 8 juny 2020]. 
  5. 5,0 5,1 5,2 Nelles, H.V.. «Financing the Development of Foreign-Owned Electrical Systems in the Americas, 1890-1929: First Steps in Comparing European and North American Techniques». A: 2003 BHC-EBHA Meeting (pdf) (en anglès), 26-28, pàgines 15 i 24 [Consulta: 27 maig 2020]. 
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Hertner, Peter; Nelles, Henry Vivian «A Comparison of the Entrepreneurship, Technology and Finance of German and Canadian Enterprises in Barcelona Electrification» (pdf) (en anglès). Revue économique. Presses de Sciences Po, Volum 58, 2007/1, 2007. ISSN: 0035-2764 [Consulta: 31 maig 2020].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 7,6 7,7 Capel, Horacio; Urteaga, Luís. «El triunfo de la hidroelectricidad y la expansión de “La Canadiense”». A: Las Tres Chimeneas. Implantación industrial, cambio tecnológico y transformación de un espacio urbano barcelonés (pdf) (en castellà). Fecsa, 1994, pàgina 16 - 36 i 39 [Consulta: 26 maig 2020]. 
  8. 8,0 8,1 Gangolells Alseda, Berenguer. «Les etapes de Pearson en la conformació del model d’implantació d’infraestructures elèctriques». A: Els territoris del negoci elèctric. El model de Pearson i la seva aplicació a Sao Paulo, México D.F., Rio de Janeiro i Barcelona (pdf) (en català), 2008, pàgina 65 [Consulta: 26 maig 2020]. 
  9. 9,0 9,1 9,2 Domingo Rúbies, Dolors «Els enginyers de La Canadenca» (pdf) (en català). Urtx: revista cultural de l'Urgell, [en línia], número 27, 2013, pàgines 171-172 [Consulta: 10 abril 2020].
  10. «Butlletí Oficial de la Província de Lleida» (pdf) (en castellà) pàgines 107-108. Diputació de Lleida, 17-02-1901. [Consulta: 8 abril 2020].
  11. 11,0 11,1 Vendrell, Enriqueta. «El canal i la central de Seròs» (HTML) (en català). Museu de l'Aigua de Lleida. [Consulta: 27 maig 2020].
  12. Álvarez de Castrillón, Gonzalo Anes; Fernández Plasencia, Santiago; Temboury Villarejo, Juan. «La quiebra de la “Barcelona Traction”». A: Endesa en su historia (HTML) (en castellà). Fundación Endesa, 2010, pàgina 184. ISBN 978-8461459063 [Consulta: 26 maig 2020]. 
  13. 13,0 13,1 Heineman, Dannie N. «Barcelona Traction, Light & Power, Amenaza de destrucción de una obra creadora. Testimonio personal de DN Heineman». A: Endesa en su historia (HTML) (en castellà). Fundación Endesa, 2010, p. 191. ISBN 978-8461459063 [Consulta: 23 juny 2020]. 
  14. 14,0 14,1 «Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited». A: The Canadian Annual Financial Review 1915 (HTML) (en anglès), 1915, pàgina 555 [Consulta: 25 juny 2020]. 
  15. Armengol Ferrer, Angel «L’experiència de l’electrificació del transport a Barcelona» (pdf) (en català). Barcelona quaderns d’història, [en línia], Vol. 2013, Núm. 19, 2013, pàgina 192 [Consulta: 30 maig 2020].
  16. «Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited». A: The Canadian Annual Financial Review 1917 (HTML) (en anglès). Volum XVII, 1917, pàgina 584 [Consulta: 2 juliol 2020]. 
  17. McDowall, Duncan. «Pearson, Frederick Stark» (HTML) (en anglès). Dictionary of Canadian Biography. University of Toronto/Université Laval, 1998. [Consulta: 26 maig 2020].
  18. 18,0 18,1 «Contramemòria». A: Affaire de la Barcelona Traction, Light and Power Company Limited (pdf) (en francès). Volum IV, 1962, pàgina 55 [Consulta: 2 juny 2020]. 
  19. Hertner, Peter; Nelles, Henry Vivian «Contrasting Styles of Foreign Investment. A Comparison of the Entrepreneurship, Technology and Finance of German and Canadian Enterprises in Barcelona Electrification» (pdf) (en anglès). Revue économique, Volum 58, 2007/1, pàgina 210 [Consulta: 2 juliol 2020].
  20. «Excepctions préliminaries présentées par le gouverment espagnol - 1963». A: Affaire de la Barcelona Traction, Light and Power Company Limited (pdf) (en francès), 15 de març de 1963, pàgina 36 [Consulta: 2 juny 2020]. 
  21. «How Financial Markets Reacted to World War I» (HTML) (en anglès). Winton, 06-11-2018. [Consulta: 13 juny 2020].
  22. Ferguson, Niall «Earning from History? Financial Markets and the Approach of World Wars» (pdf) (en anglès). Brookings Papers on Economic Activity, Número 1, 2008, pàg. Pàgina 445 [Consulta: 13 juny 2020].
  23. Noble, Henry George. «The period of suspension». A: The New York Stock Exchange in the Crisis of 1914 (HTML) (en anglès). Read Books Ltd, 2016. ISBN 978-1473367432 [Consulta: 12 juny 2020]. 
  24. 24,0 24,1 24,2 24,3 «Exceptions préliminaries présentées par le gouverment espagnol - 1960». A: Affaire de la Barcelona Traction, Light and Power Company Limited (pdf) (en francès), 21 de maig de 1960, peu de pàgina 165, pàgines 170 - 174 i pàgines 181 - 184 [Consulta: 3 juny 2020]. 
  25. Alberich Gonzalez, Joan; Izard Gavarró, Feliu; Martinez Roig, Josep Mª «El Transport Hidroelèctric fa 100 anys» (pdf) (en català). Fulls de ponents, Número 3, maig 2018, pàgina 33 [Consulta: 26 maig 2020].
  26. «Barcelona Traction, Light & Power Co., Ltd. (Third Annual Report)» (pdf) (en anglès). The Chronicle [Nova York], 07-12-1918, pàg. Pàgina 2185 [Consulta: 19 juny 2020].
  27. «Carrer de Fraser Lawton». Ajuntament de Sabadell. [Consulta: 23 agost 2018].
  28. Armengol Ferrer, Ferran «L’experiència de l’electrificació del transport a Barcelona» (pdf) (en català). Barcelona quaderns d’història, [en línia], Vol. 2013, Núm. 19, 2013, pàgina 190 [Consulta: 16 juny 2020].
  29. Martínez López, Alberto. Los intereses belgas en la red ferroviaria catalana, 1890 - 1936 (pdf) (en castellà). Fundació de les Caixes d'Estalvi, 2006, pàgina 140. ISBN 84-89116-07-5 [Consulta: 15 juny 2020]. 
  30. 30,0 30,1 «Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited». A: The Canadian Annual Financial Review 1926 (HTML) (en anglès). Volum XXVII, 1927, pàgina 139 [Consulta: 9 juliol 2020]. 
  31. Novak Talavera, Fabián. Caso Barcelona Traction Ligth and Power Company Limited : España vs Bélgica (1970) (pdf) (en castellà), 18 agost 1997, pàgina 80 [Consulta: 26 maig 2020]. 

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica