Bartomeu Oliver Orell
Bartomeu Oliver Orell (Binissalem, 19 de desembre de 1893 - Caracas, 1972) fou un mestre i pedagog mallorquí.
L'any 1921 es va llicenciar en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona.[1] L'any 1925 va fundar a Barcelona l'Institut Tècnic Eulàlia que va dirigir fins al seu exili a Veneçuela l'any 1938. Catòlic i catalanista l'any 1936 va ser un dels signants mallorquins de la Resposta als Catalans.
A Veneçuela va fundar el Instituto Escuela i va arribar a ser degà de la Facultat d'Humanitas i Educació de Caracas.
Biografia modifica
Nascut en una família de terratinents, es formà al Seminari Conciliar però no seguiria la carrera eclesiàstica. El 1916 ingressà a l'escoltisme que marcà la seva personalitat basada en els valors de cristianisme, el sentit de l'honor i l'amor al treball, el seu arrelament a la cultura pròpia i l'interès per la natura. L'any següent col·laborà amb la Lliga del Bon Mot. El 1919 acabà els estudis de magisteri a l'Escola Normal de Palma.[2] Aquell mateix any, en una conferència al Centre Regionalista, reclamava la necessitat d'una escola que respongués a la realitat cultural i lingüística del país.[3]
Així mateix, es feu soci de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana a Barcelona. El 1921 es llicencià en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona especialitzant-se en llengües i cultura clàssiques. Un any després obté una beca de la Mancomunitat de Catalunya. Es doctorà el 1923 a Madrid i es vincula a la Fundació Bernat Metge. També a l'Associació per a la Cultura de Mallorca. El 1925 fundarà l'Institut Tècnic Eulàlia que pedagògicament s'inspirarà en les propostes del moviment de l'Escola Nova. Durant aquests anys aprofundirà en els seus estudis sobre filologia i cultura llatina i grega clàssiques.[2] Publicant els seus Estudios preliminares a la Historia del Arte.[4]
Són anys en què es dedicà a ampliar la seva formació en filologia i cultura clàssiques diplomant-se a la Universitat de la Sorbona. També en l'àmbit pedagògic a Institut Jean-Jaques Rousseau de Ginebra o formant-se en la metodologia Decroly a Brussel·les. També, durant la Generalitat republicana, col·labora amb el Laboratori Psicotècnic i d'Orientació Professional que dirigia Emili Mira.[2] Políticament, sense ser afiliat a cap partit, se sentia proper a les propostes democràtiques republicanes i cristianes de Carrasco i Formiguera.[5]
El clima i els bombardejos franquistes de Barcelona, de març de 1938, sobre objectius civils durant la Guerra Civil Espanyola el portaren a refugiar-se a França. A París publicà el text escolar El libro de el niño americano.[6] Gràcies a l'ajut del govern francès, emigrà a Caracas.
Allà fundà l'Instituto-Escuela, seguint les petges de la seva escola barcelonina i basada en les pautes de l'activisme pedagògic. Fet que el portà a ser professor de pedagogia a l'Escola Normal de Caracas. Més tard esdevindria professor de llengua llatina i de pedagogia a la Facultad de Humanidades y Educación de la Universidad Central veneçolana. De la qual fou degà entre 1952 i 1955. També va ser director de l'Instituto de Filología Clásica d'aquella universitat. El 1954 se li concedia la nacionalitat veneçolana.[7]
La seva amistat amb el dictador Marcos Pérez Jiménez li va reportar dificultats en ser aquest derrocat el 1958. Motiu que l'obligarà a abandonar la Universidad Central de Venezuela i retornarà a Barcelona. Fet que el posarà en contacte amb els investigadors francesos de la seva especialitat.[8] A Barcelona intervingué en les activitats educatives a l'Institut Tècnic Eulàlia, que dirigien la seva cunyada Rosa Jordana i el marit d'aquesta, Marc Massó Vergés.[5]
L'any 1964, retornà a Veneçuela com a professor de Pedagogia a la Universidad Católica Andrés Bello, amb el suport de Miret Monsó director de l'Escuela de Psicologia d'aquella universitat privada.
Va morir a Caracas el 1972 i fou enterrat al seu Binissalem natal a Mallorca.[8]
Obra modifica
- “En el corazón de la sierra”. La Veu d’Inca, 1919.
- Estudios preliminares a la Historia del Arte. Barcelona: Muntanyola, 1925.
- “Formación del carácter nacional”. Boletín del Museo Pedagógico Provincial, núm. 1, 1939.
- El libro del niño americano. París: Didier, 1943.
- “Contribución al estudio de la renovación de la enseñanza secundaria”. Anales del Instituto Pedagógico, Caracas: UCV, 1957.
- “Los instrumentos educativos en la formación de la vocación”. Orientación vocacional ,1958.
- Cicerón en su vida y en su obra. Barcelona – Caracas: Ariel.,1958.
- El legado de Cicerón. Barcelona - Caracas: Ariel, 1959.
- “Apología del latín y encomio del humanismo”. Papeles de Son Armadam 1959
Referències modifica
- ↑ Gabriel Martí Borràs. Bartomeu Oliver Orell, un humanista entre dos mons (en català). Palma: Documenta Balear, 1923.
- ↑ 2,0 2,1 2,2 Colom, Antoni J. «. La obra intelectual del doctor Bartomeu Oliver Orell antes de su llegada a la Universidad Católica Andrés Bello (1893-1964)». Revista de la Escuela de Educación Educab, núm. 2, Caracas 2010, pàg. 33–56.
- ↑ González-Agàpito, J., Marquès, S., Mayordomo, A. i Sureda, B.. Tradició i renovació pedagògica. 1898-1939. Barcelona: Institut d'estudis Catalans - Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002, 2002, p. 291-292.
- ↑ Estudios preliminares a la Historia del Arte. Barcelona: Muntanyola, 1925.
- ↑ 5,0 5,1 Marquès Sureda, S. i Martín Frechilla, J.J.. La labor educativa de los exiliados españoles en Venezuela,. Caracas: Universidad Central de Venezuela, 2002, p. 100 i següents.
- ↑ Oliver, Bertomeu. El libro del niño americano. París: Didier, 1939)..
- ↑ Martí Borràs, Gabriel. Bartomeu Oliver Orell (1893-1972). Un humanista entre dos mons. Palma: Documenta Balear, 2023.
- ↑ 8,0 8,1 Colom, Antoni J. «La obra intelectual del doctor Bartomeu Oliver Orell antes de su llegada a la Universidad Católica Andrés Bello (1893-1964)». Revista de la Escuela de Educación Educab, núm. 2, Caracas 2010, pàg. 40-41.