Batalla de Cossé
La batalla de Cossé va tenir lloc el 29 de maig de 1815, durant la chouannerie de 1815.
Chouannerie  | |
|---|---|
| Tipus | batalla |
| Data | 27 maig 1815 |
| Coordenades | 47° 56′ 46″ N, 0° 54′ 37″ O / 47.9461°N,0.9103°O |
| Lloc | Cossé-le-Vivien |
| Estat | França |
Preludi
modificaA Mayenne, la chouannerie de 1815 es limitava als districtes de Château-Gontier i Laval, a la meitat sud del departament.[1] El petit exèrcit insurgent, amb més de mil homes forts[2] i comandat per Louis d'Andigné,[3] va entrar a Pouancé sense trobar resistència el 24 maig,[4] abans de passar a Craon el 26, després a Cossé-le-Vivien el 28.[3] Aleshores els líders de Chouan va dubtar entre atacar Laval o Château-Gontier, abans d'optar finalment per la segona ciutat.[4] Tanmateix, una tropa de 166 imperials, comandada pel cap de batalló Duvivier i formada per 56 gendarmes, soldats de línia i guàrdies nacionals, va sortir de Laval durant la nit i va anar a trobar-se amb els chouans.[2]
Procés
modificaEls imperials van atacar la ciutat de Cossé la nit del 28 de maig al 29.[2][3] Neutralitzen un missatge avançat, després prenen per sorpresa els Chouans adormits o borratxos.[2]
Louis d'Andigné reuneix les seves tropes fora de la ciutat, a la carretera de Craon, després intenta un contraatac a l'alba.[4] Tanmateix, els imperials van evacuar ràpidament Cossé i es van desplegar en una alçada que oferia una bona posició defensiva.[4] Les seves tropes, havient perdut gran part de la seva escassa munició, d'Andigné va deixar de nou la lluita i es va retirar a Le Bourg-d'Iré.[4]
Buit de tropes, Cossé va ser re capturat pels chouans el 31 de maig, però aquests el van tornar a evacuar a l'anunci del retorn dels imperials.[3] Al juny, els Chouans de Mayenne van suspendre les seves operacions.[1]
L'afer Cossé es remunta a Napoleó, que es va molestar en saber que Laval podria haver estat amenaçat sense haver estat posat en defensa pel prefecte de Mayenne.[5]
Pèrdues
modificaPel costat imperial, el capità de la gendarmeria Mayenne va informar que les pèrdues van ser dos gendarmes morts i un brigadier, un altre gendarme i dos soldats o guàrdies nacionals ferits lleus.[6] Pel costat de Chouan, les pèrdues van ser estimades pels bonapartistes en 22[7] o 25 morts.[6] A les seves memòries {nota 1,} Louis d'Andigné escriu que una vintena dels seus homes van ser assassinats o ferits,[6][4] i reconeix que els bonapartistes van perdre «menys gent».[4]
Notes
modifica| « | "En l'estat de misèria en què ens trobàvem, al principi era difícil fer alguna cosa significativa. El 24 de maig ens vam traslladar al petit poble de Pouancé. Érem uns sis-cents; però encara no teníem cap mena d'organització. L'endemà vam anar a Bouillé-Ménard. Vam romandre allà el dia 26, per tal de posar una mica d'ordre a la nostra reunió i ordenar els controls de l'empresa. El dia 27 vaig marxar cap a Craon, que la gendarmeria i la guàrdia nacional havien evacuat el dia abans. L'esperit dels habitants d'aquesta ciutat sempre ha estat republicà. La majoria dels homes havien seguit els gendarmes: les dones i els nens estaven sols al poble quan hi vam entrar. Vaig instar fermament a les dones a tornar els seus marits, assegurant-los que els deixaria a tots descansar. Un avís que vaig rebre al vespre em va fer creure que la nit següent serem atacats per un destacament de tropes de línia, al qual s'unirien els refugiats reunits a Château-Gontier. Per rebre'ls bé, hem reforçat les nostres publicacions. El cap de batalló Bardet, un dels nostres oficials més distingits, va passar la nit emboscat a la carretera, per caure a la rereguarda de l'enemic quan ens va atacar. Ens havien donat una falsa alarma: em penedeixo de veure inútils les nostres precaucions.
El dia 28 marxàrem cap a Cossé, un poble gran, molt desencaminat, situat entre Craon i Laval. Aleshores tenia mil homes al meu voltant. Estava indecisa, sense saber si em dirigiria cap a Laval o Château-Gontier, per tal de donar més facilitat a les legions Gaulier i Moustache per començar. El senyor Gaulier ja tenia molta gent reunida. Li havia ordenat que anés entre Château-Gontier i Laval, per cooperar en l'atac a un d'aquests dos llocs. Però aleshores es trobava a la vora del Sarthe, on el senyor d'Ambrugeac el volia mantenir, així com la divisió de Bernard: no podia rebre el meu correu amb prou rapidesa per venir, el dia assenyalat, a la cita. Al vespre, vaig reunir els oficials més importants per conèixer la seva opinió sobre l'atac que tenia previst per a l'endemà. Laval i Château-Gontier encara no es trobaven en estat de defensa, però s'hi erigien alguns atrinxeraments; Era de temer que seria difícil d'apoderar-se'n d'ella si es retardaven més en atacar-me. Aquestes poblacions, a més de la seva guàrdia nacional i la gendarmeria, comptaven amb uns quants oficials a mitja paga, soldats descarregats i refugiats del camp que s'armaven contra els reialistes. La guàrdia nacional de Laval era encertada i només va lluitar contra nosaltres amb lament; la de Château-Gontier, al contrari, era dolenta, i s'augmentava amb la de Craon, que era detestable. En el cas que haguéssim atacat Laval que es trobava a quatre llegües de distància, hauríem de marxar a mitjanit. Si decidim atacar Chateau-Gontier, no hauríem de marxar fins a les tres de la matinada. Em va inclinar a atacar Laval, una ciutat més oberta, menys capaç de defensar-se, i la presa de la qual semblava probable que ens donés més recursos. El consell va decidir, malauradament, per Château-Gontier. A la tarda, vaig enviar a Laval per saber què hi passava. Només hi havia un petit dipòsit d'infanteria, amb la gendarmeria del districte que havia abandonat els seus acantonaments, al primer rumor de la insurrecció, per retirar-se a les ciutats. Res no anunciava la intenció ni tan sols la possibilitat d'un atac contra nosaltres; així que només havia pres precaucions ordinàries. Els pals eren forts; però la sortida, que havia de fer-se d'hora, m'havia impedit mantenir una gran guàrdia en suspens durant la nit, per no cansar innecessàriament la nostra gentada. Cap a dos quarts de dues de la matinada, vaig sentir tres trets, seguits d'una descàrrega general: era el nostre lloc avançat el que havia disparat contra un destacament enemic, que havia tornat el foc. Ja estava dempeus, i anava a sortir a batre el recordatori. Jo volia muntar a cavall; el meu cavall no estava preparat. Això em va endarrerir uns instants, de manera que l'enemic, que havia atacat de cop i havia forçat el nostre lloc a retrocedir, ja era a la plaça quan hi vaig arribar. Aquest càrrec, manat pel senyor Ambroisc d'Armaillé, s'havia resistit tant com podia; però havia hagut de cedir i l'havien seguit de prop. Quan vaig entrar a la plaça em vaig trobar a tres passes d'un gendarme que, amb el sabre aixecat, em va dir: “No avanci, senyor!» Paral·lelament, tres gendarmes a peu, quatre passos a la meva esquerra, m'aguantaven a punta de pistola. La foscor m'havia fet creure fins aleshores que estava enmig de la meva gent, mentre que el gruix dels nostres homes estaven cinquanta passos enrere. Els gendarmes semblaven dubtant, sense saber si jo era amic o enemic. Era urgent aprofitar la seva indecisió: així que ràpidament em vaig girar i vaig acostar-me a la meva gent. Tan bon punt els gendarmes es van adonar que no estàvem entre ells, van disparar tots alhora. Jo estava amb el senyor marquès de Caradeuc de la Chalotais i el senyor Chevalier du Boberil, els meus dos ajudants de camp, i els seus criats. Al primer li van treure el coll de l'abric; el segon, la sola de la seva bota tallada; els seus criats tenien diverses bales i ferides de baioneta als penjadors i a la roba. Però cap de nosaltres va ser colpejat. El meu cavall sol tenia el coll travessat per una bala; poc després la pobre criatura va rebre un segon tret a la cama, que em va obligar a abandonar-lo. Els nostres homes estaven amuntegats en un espai estret on els cops de l'enemic els havien fet molt de mal. No haurien estat capaços, mal armats i gairebé sense cartutxos, de sostenir el foc durant molt de temps contra homes ben armats i amb molts cartutxos. No es van fer enrere, però; però, per no gastar innecessàriament la meva pólvora i estalviar els homes, els vaig fer caure de nou al camí de Craon, on vam formar una columna per tornar a la ciutat. Mitja hora més tard, i la llum del dia començava a il·luminar, vam avançar. L'enemic ja desallotjava el poble: només l'havia travessat, i es va retirar a tota pressa sense haver entrat a cap casa. Estava prou avançat que costava posar-lo al dia a una alçada que ja havia ocupat i que li donava un gran avantatge sobre nosaltres. També tenia por d'esgotar els pocs cartutxos que ens quedaven i de veure's obligat a dispersar la meva gent mentre n'esperava de nous. Per tant, vaig considerar necessari aturar la persecució. Havíem perdut, en aquesta baralla, una vintena d'homes, tots dos morts i ferits. Entre els morts hi havia el senyor de Saint-Sauveur, un cavaller normand, que havia arribat el dia abans; el van matar sortint del seu allotjament. El senyor Bodard de la Jacopière, ja que capità abanderat del 4t regiment de la guàrdia reial, hi va resultar greument ferit; M. de Philmain, guardaespatlles, va ser tractat amb força lleugeresa. L'enemic va perdre menys gent, perquè els nostres van ser atropellats en sortir del seu allotjament, abans de reconèixer amb qui tractaven. Havíem estat atacats per un destacament reunit de manera inesperada, compost per tropes de línia, gendarmes, oficials a mitja paga i voluntaris que s'havien ofert voluntaris per a aquesta expedició. Hi havia uns tres-cents homes. Els bonapartistes van treure d'aquest atac l'avantatge d'impedir-nos emprendre res aquell dia: havíem de posar els nostres ferits en un lloc segur; aleshores els nostres cartutxos es van consumir en part, i un afer desafortunat hauria esgotat la resta. Vaig pensar prudent retirar-me, entre Pouancé i Segré, a Bourg-d'Iré, on arribem el 31 de maig".[4] |
» |
Referències
modificaBibliografia
modifica- Louis d'Andigné, Mémoires du général d'Andigné publiés avec introduction et notes par Ed. Biré, t. II, París, Plon, 1901, 441 p. (llegir en línia [arxiu]).
- "Bataille de Cossé", a Alphonse-Victor Angot i Ferdinand Gaugain, Dictionnaire historique, topographique et biographique de la Mayenne, Laval, Goupil, 1900-1910 [detalls de les edicions] (llegir en línia [arxiu]), volum IV, pàg. 242.
- Charles-Louis Chassin, Les pacifications de l'Ouest, 1794-1801-1815, t. III, París, Plon, 1896-1899
- Aurélien Lignereux, Chouans et Vendéens contre l'Empire, 1815. L'autre Guerre des Cent-Jours, París, Éditions Vendémiaire, 2015, 384 p. (ISBN 978-2363581877).