Batalla de Legé (7 de desembre de 1793)

batalla durant la la revolta de La Vendée

La segona Batalla de Legé va tenir lloc el 7 de desembre de 1793 durant la Revolta de La Vendée. Acaba amb la victòria dels republicans que repel·len un atac dels Vendeans contra el poble de Legé.

Infotaula de conflicte militarBatalla de Legé
lang=ca
Modifica el valor a Wikidata
Tipusbatalla Modifica el valor a Wikidata
Coordenades46° 53′ 11″ N, 1° 35′ 51″ O / 46.8864°N,1.5975°O / 46.8864; -1.5975

Preludi

modifica

Després d'escapar per poc de les forces republicanes durant la Batalla de Bouin, Charette es va dirigir cap a Legé amb la intenció d'unir-se a les tropes de Joly i Savin.[1]

Forces presents

modifica

Aleshores, la guarnició de Legé estava formada per 800 homes sota el comandament de l'adjudant general Joseph Guillaume.[1] Segons l'oficial de La Vendée Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière, els republicans també tenien cinc canons i un obús.[2] Les forces de La Vendée que participen en l'atac a Legé són estimades en 6.000 homes segons una carta del general Bard dirigida al general Duval.[3] Tanmateix, per al reialista Le Bouvier-Desmortiers, les tropes de Charette eren només 1.600 efectius.[3]

Desenvolupament

modifica

El 7 de desembre,[1] Jean-Baptiste Joly va atacar un destacament de la guarnició de Legé a Les Lucs-sur-Boulogne.[1] Segons Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière, l'exèrcit de Charette, alertat pel soroll dels trets, va anar a trobar-lo.[a] Pel camí, prop del bosc de Touvois, al nord-oest de Legé, els homes de Charette es van trobar amb un petit comboi republicà mal escortat. Es van apoderar d'unes quantes ambulàncies[2] i material de cavalleria, però no van poder evitar que els fugitius donen l'alerta a Legé.[1] Un destacament surt de la ciutat per trobar-se amb els Vendeans, però supera una ràpida retirada davant el seu nombre.[1]

La tropa de Charette arriba davant de Legé per la carretera de Nantes, al nord.[1] Tanmateix, les forces de Joly i Savin, després del seu èxit a Les Lucs, al sud-est de la ciutat, no van aparèixer.[1] Les forces de Charette llancen l'assalt soles, però s'enfronten a uns atrinxeraments que el mateix general de Vendée havia fet construir uns mesos abans quan la ciutat estava sota el seu control.[1] Segons Lucas de La Championnière:

« El senyor Charette havia fet antigament sèquies força altes fora de Legé i els arbres havien estat tallats a l'abast dels canons; els atrinxeraments només servien als nostres enemics »
— Lucas de La Championnière, [2]

Al final del dia, després d'una hora i mitja de tiroteig, els vendeans van renunciar a la lluita davant l'arribada de reforços republicans.[1][2] L'atac és repel·lit,[1][5][6] però Guillaume no pot perseguir els atacants.[6] Segons Lucas de La Championnière:

« El nostre pobre èxit es va atribuir a la maldestra que vam tenir d'atacar per la carretera de Nantes, molt més oberta que la de Rocheservière »
— Lucas de La Championnière, [1][2]

L'endemà, 8 de desembre, la tropa de Charette va passar per alt Legé i es va unir a la de Joly a Lucs-sur-Boulogne.[1]

Pèrdues

modifica

Segons Le Bouvier-Desmortiers, els Vendeans tenen 27 morts i 40 ferits contra 87 morts i 120 ferits per als republicans.[3][7] El 12 de desembre, l'ajudant general Guillaume, comandant del càrrec de Legé, va escriure al general Vimeux:

« L'atac impetuós que va fer Charette contra mi ha debilitat molt les meves forces. Esperava impacient la munició que ha arribat avui. »
— ajudant general Guillaume, [8]
  1. Vam avançar cap al costat des d'on començava una fusilada força sostinguda: va ser el vell Joly qui va derrotar completament un destacament que havia sortit de Legé per atacar-lo a Luc. Pel camí ens vam trobar prop del bosc de Touvois, unes ambulàncies mal escortades; el vam capturar i vam perseguir els fugitius cap a Legé; aquesta escaramuza va ser l'inici d'un combat molt viu; un destacament va sortir de Legé per reconèixer-nos, els vam obligar a tornar precipitadament a les trinxeres. Llavors va començar la baralla: vam lluitar una hora i mitja a mig abast; la fusilada formava un foc continu, i l'enemic disposava a més de cinc peces de canó i un obús. El senyor Charette havia fet antigament séquies força altes a l'exterior de Legé i els arbres havien estat tallats a l'abast dels canons; les trinxeres només servien als nostres enemics. Van arribar els reforços al vespre i vam haver de retirar-nos. El nostre pobre èxit es va atribuir a la maldestra que havíem tingut en atacar per la carretera de Nantes, molt més oberta que la de Roche-Servière. Després d'una pujada molt llarga arribem l'endemà al Luc; vam marxar tres dies després. Els generals havien decidit al consell anar a l'alt Poitou per reclutar els que no havien creuat el Loira i tornar a caçar l'enemic massa nombrós per al nostre petit exèrcit[4].

Referències

modifica
  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 Dumarcet 1998, p. 293-294.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Lucas de La Championnière 1994, p. 62-63.
  3. 3,0 3,1 3,2 Dumarcet 1998, p. 296.
  4. Lucas de La Championnière 1994, p. 62-63
  5. Gabory 2009, p. 332
  6. 6,0 6,1 Chassin, t. III, 1894, p. 389.
  7. Le Bouvier-Desmortiers 1809, p. 213.
  8. Savary, t. II, 1824, p. 472-473

Bibliografia

modifica
  • Charles-Louis Chassin, La Vendée Patriote 1793-1795, t. III, Paris, Paul Dupont, éditeur, 1894, 575 p.
  • Lionel Dumarcet, François Athanase Charette de La Contrie : Une histoire véritable, Les 3 Orangers, 1998, 536 p.
  • Émile Gabory, Les Guerres de Vendée, Éditions Robert Laffont, coll. «Bouquins», 2009, 1504 p.
  • Urbain-René-Thomas Le Bouvier-Desmortiers, Réfutation des calomnies publiées contre le général Charette commandant en chef les armées catholiques et royales dans la Vendée: Extrait d'un manuscrit sur la Vendée, 1809, 630 p.
  • Pierre-Suzanne Lucas de La Championnière, Lucas de La Championnière, Mémoires d'un officier vendéen 1793-1796, Les Éditions du Bocage, 1994, 208 p.
  • Jean Julien Michel Savary, Guerres des Vendéens et des Chouans contre la République française, t. II, Baudoin frères, Libraires-éditeurs, 1824, 515 p.