Batalla de Vromopigada
La batalla de Vromopigada fou un conflicte del 1770 entre turcs otomans i maniotes de la península de Mani. La batalla, que es va lliurar en una plana entre les ciutats de Skoutari i Parasyros, va acabar en victòria dels grecs.
| Invasió otomana de Mani | |||
|---|---|---|---|
  | |||
| Tipus | batalla | ||
| Data | 1770 | ||
| Coordenades | 36° 40′ N, 22° 30′ E / 36.67°N,22.5°E | ||
| Lloc | Skoutari (Grècia) (en)  | ||
| Estat | Grècia | ||
| Bàndols | |||
| |||
| Comandants | |||
| |||
| Forces | |||
| |||
| Baixes | |||
| |||
.svg){kind=small}
Preludi modifica
Després de la derrota dels venecians davant l'Imperi Otomà a la guerra turcoveneciana de 1714–18, el Peloponès va tornar altre cop a mans dels otomans. Tanmateix, l'autònoma Mani, que s'havia negat a acceptar la sobirania otomana a la primera ocupació otomana del Peloponès, va tornar a negar-se a acceptar el govern otomà. Els maniotes, a través d'un agent que tenien a Rússia, van començar a conspirar amb Caterina la Gran i el Comte Aleksei Grigórievitx Orlov. El 1770, es va fer un acord i una flota russa va navegar cap al mar Egeu, destruint una flota otomana de camí a Mani a la batalla de Çeşme.
Després de l'èxit inicial, la Revolta d'Orlov va acabar fracassant. Discussions entre Orlov, el líder rus, i Joan el Caní, el líder maniota, van portar a la separació dels exèrcits. L'exèrcit de Joan va patir una desfeta devastadora a Rizomilo a Messènia contra l'exèrcit otomà, de la qual fou l'únic supervivent. Mentrestant, l'exèrcit rus, que no havia avanços significatius, es va retirar. Els otomans tenien mercenaris musulmans albanesos (també coneguts com a turcoalbanesos) [3] a Grècia. Van saquejar Àtica abans d'atacar el Peloponès, on van massacrar ciutadans grecs com a venjança per la destrucció de propietats i per les massacres que les forces cristianes havien fet contra cituadans musulmans.[4]
Van llançar diverses incursions a Mani, però totes van ser vençudes amb moltes pèrdues. Aquesta sèrie de derrotes va irritar el paixà otomà al Peloponès, Hatzi Osman, que va reunir un exèrcit de 16.000 soldats i va envair Mani. S'endarrerí dotze dies a Kastania, però després de capturar les torres, va avançar per la costa cap a Skoutari, on es va retardar de nou per una torre, vigilada per quinze soldats. L'exèrcit s'endarrerí tres dies fins que finalment la van fer explotar.
,_by_Ivan_Aivazovsky_(1848).jpg)
Batalla modifica
Mentrestant, s'havia reunit una força maniota de 3.000 homes i 2.000 dones sota les ordres de l'exarca Grigorakis i el seu nebot Zanet Grigorakis als turons sobre la ciutat de Parasyros, coneguts com els Trikefali, i s'havien fortificat. Hatzi, mentrestant, havia avançat amb el seu exèrcit a Agio Pigada (una plana entre Parasyros i Skoutari) i des d'allà va enviar representants que demanaven la rendició dels maniots. Tanmateix, els maniotes tenien dubtes de tornar els enviats perquè, si la resposta era negativa, Hatzi els hauria executat.
Tres ancians, dos sacerdots i un profà, van ser voluntaris i van anar al campament turc. En arribar-hi, van anar al paixà i sense fer cap reverència li demanaren què volien dels pobres i lliures maniotes. El paixà va exigir que els maniotes donessin ...deu fills de capitans com a ostatges. Totes les vostres armes i cada any un impost de capitació pel vostre cap perquè vau atacar contra el sultà amb els russos, els nostres enemics. Els enviats maniotes respongueren que preferien morir que donar-vos les nostres armes i llibertat. No paguem impostos perquè la nostra terra és pobra. Hatzi, enfuriat per la resposta, els va decapitar i mutilar, i va plantar els seus caps en estaques.
Els maniotes, de nit, amb una força de 1.500 soldats, van superar les posicions otomanes i van apropar-se als turcs pel darrere. Mentrestant, l'exèrcit maniota principal va atacar els otomans mentre dormien; sorpresos, van començar a fugir però els maniotes els van tallar per darrere. Els turcs restants van poder retornar a Mistràs.
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 Kassis, "Mani's History", 36
- ↑ Kassis, p. 35.
- ↑ Nikolaou, Georgios «Islamisations et Christianisations dans le Peloponnese (1715- 1832)». didaktorika.gr. Universite des Sciences Humaines - Strasbourg II, 1997, pàg. 313. DOI: 10.12681/eadd/8139 [Consulta: 12 desembre 2015]. «Il est à signaler que dans ces contrées s'étaient installés, probablement vers 1715 et après 1770, des Albanais musulmans (Turcalbanais), qui furent l'un des facteurs de diffusion de l'islam.»
- ↑ Jelavich, Barbara. History of the Balkans (en anglès). Cambridge, p. 78. ISBN 9780521274593. «The Ottoman government, pressed by the necessity of fighting a major war on its northern boundary, called in Albanian troops, who crushed the expedition at Tripolitza (Tripolis). During the campaign the Christian forces had massacred Muslim civilians and destroyed their property; the Albanians now took a fearful revenge. The damage was so extensive and the troops so out of control that in 1779 the Porte finally had to send a Turkish force to suppress the Albanians.»[Enllaç no actiu]
Bibliografia modifica
- Peter Greenhalgh and Edward Eliopoulos. Deep into Mani: Journey to the southern tip of Greece. London: Trinity Press, 1985. ISBN 0-571-13524-2
- Kyriakos Kassis. Mani's History. Athens: Presoft, 1979.