Blas de Lezo

Marí espanyol

Blas de Lezo (Pasaia, Guipúscoa, País Basc, 3 de febrer de 1689 - Cartagena d'Índies, Virregnat de Nova Granada, Imperi Espanyol, 7 de setembre de 1741) fou un mariner basc i un dels militars més rellevants d'Espanya. La seva carrera com a mariner despuntà des de molt jove i les seves gestes al llarg de la seva vida foren molt destacades.

Infotaula de personaBlas de Lezo i Olivarrieta
Don Blas de Lezo -Museo Naval-.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement3 febrer 1689 Modifica el valor a Wikidata
[[d:Special:EntityPage/Q20492856 (en) Tradueix|birth house of Blas de Lezo (en) Tradueix (Espanya)]] Modifica el valor a Wikidata
Mort7 setembre 1741 Modifica el valor a Wikidata (52 anys)
Cartagena de Indias Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
Altres nomsAlmirante Patapalo, Mediohombre
Activitat
OcupacióOficial naval Modifica el valor a Wikidata
Activitat1704 Modifica el valor a Wikidata –
Carrera militar
Branca militarArmada Espanyola Modifica el valor a Wikidata
Rang militarTinent general de l’Armada
ComandamentArmada Espanyola
ConflicteGuerra de Successió Espanyola
Conquesta d'Orà
Guerra de l'Orella de Jenkins
Cronologia
març 1741- maig 1741setge de Cartagena d'Índies Modifica el valor a Wikidata
Premis
Marquès d'Ovieco (a títol pòstum)

Nascut dins d'una il·lustre família marinera, s'educà en un col·legi francès. El 1702 entrà com a guàrdia marina de l'Armada francesa, quan França i Espanya eren aliades i intercanviaven oficials de les seves forces armades. Als 23 anys ja era capità de navili, als 25 estava borni, coix i manc, cosa que li valgué els malnoms de «Patapalo» i «Mediohombre». El 1734, als 45 anys, aconseguí el grau de tinent general de l'Armada, i el 1741 es distingí per la seva heroica defensa de Cartagena d'Índies.

Guerra de SuccessióModifica

Blas de Lezo participà en diverses accions durant la Guerra de Successió Espanyola, produïda en morir sense descendència Carles II de Castella, últim rei de la casa d'Àustria, en la qual s'enfrontaren els partidaris del pretendent al tron d'Espanya, l'Arxiduc Carles d'Àustria, que comptava amb el suport d'Anglaterra, contra els partidaris de Felip d'Anjou, primer rei de la casa de Borbó, amb el suport de França. A bord de la nau capitana de l'esquadra francesa comandada pel Comte de Tolosa Lluís Alexandre de Borbó, Lezo prengué part en la batalla de Vélez-Màlaga l'agost de 1704, on una flota francoespanyola s'enfrontà a una altra angloholandesa comandada per l'almirall Rooke. Blas de Lezo va combatre de manera exemplar fins que una bala de canó li destrossà la cama esquerra per sota del genoll i va caldre amputar-la.[1] Per les seves accions en aquest afer, Lluís XIV de França l'ascendí a alferes de navili i li oferí la possibilitat de servir en la cort de Felip V d'Espanya.

Des del 1705 Participà en patrulles pel Mediterrani i aprovisionà Peníscola, Barcelona, i Palerm. El 1707 ascendí a tinent de vaixell de guardacostes i el mes de març combat prop de Gènova contra el navili anglès de 70 canons Resolution, que fou incendiat, i en la captura de dues naus més, i uns mesos més tard prengué part en la defensa del castell Santa Catalina durant el Setge de Toló, on un resquill de pedra llençada per l'impacte d'un projectil li ocasionà la pèrdua de l'ull esquerre.[2] Ascendí a capità de fragata el 1710, i comandant-ne una capturà onze vaixells enemics entre els quals, la fragata corsària Stanhope.[3]

Ascendí a capità de navili el 1712. Estant al comandament de la nau Nuestra Señora de Begoña de l'esquadra d'Andrés de Pes, participà en el segon setge de Barcelona, en el que l'11 de setembre de 1714, un tret de mosquet deixà sense mobilitat el seu braç dret.[4] En aquest any es traslladà amb el seu vaixell a Gènova per portar a Espanya Isabel Farnese, futura reina d'Espanya, però, en preferir aquesta viatjar per terra, Lezo retornà a l'esquadra de Pes per prendre part en la recuperació de Mallorca, que es produí el 1715.

Al Carib i la MediterràniaModifica

Comandant el navili Lanfranco, s'integrà en una esquadra per a protegir els vaixells de la Carrera de Índias. Més tard s'incorporà a una altra esquadra, en la que també s'hi trobaven els navilis Conquistador, Triunfante i Peregrina, per expulsar a pirates i corsaris del Pacífic, sobretot per les costes de Xile i Perú. El 16 de febrer de 1723 es féu càrrec del comandament d'aquesta esquadra, i realitzà diverses sortides contra corsaris enemics, que acabaren per desaparèixer i en 1725 atacà una força de corsaris molt superior, i després d'unes 8 hores de combat aconseguí capturar la nau holandesa Flissinguen i va fer fugir les altres naus, i el 5 de maig d'aquell any, es casà a Lima, amb la criolla Josefa Pacheco Bustos amb la que va tenir diversos fills.[5]

Retornà a Cadis el 18 d'agost de 1730, i per les seves accions ascendí a cap d'esquadra. Passà al Mediterrani a les ordres l'infant Carles per recolzar-lo en les negociacions encaminades a fer-se càrrec del tron de les Dues Sicílies i posteriorment fou enviat al port de Gènova amb sis vaixells per tal d'exigir a la República de Gènova que embarqués en els seus navilis dos milions de pesos durs dipositats en el Banco di San Giorgio. El govern genovès tractà d'eludir les peticions de Lezo, que es mantingué en la seva postura i amenaçà de bombardejar la ciutat si al cap d'un determinat temps si no s'avenia a les seves demandes. Finalment, Gènova cedí, saludà i pagà i Blas de Lezo retornà a Espanya.[6]

Campanyes d'OràModifica

Com a segon comandant de l'esquadra comandada per Francisco Javier Cornejo, a bord de la nau Santiago prengué part en la conquesta d'Orà. Sortí d'Alacant el 15 de juny de 1732, i el 28 arribà a Orà que fou presa. Seguidament, retornà a Alacant escortant 120 vaixells de transport, i el 2 de setembre entrà de retorn a Cadis. Però com que els sarraïns intentaren recuperar Orà, a mitjan novembre retornà al Mediterrani amb els navilis Princesa i Real Família, als que s'uniren d'altres vaixells, i es dirigí a Orà, on dispersà les forces que bloquejaven la plaça i les auxilià amb queviures, diners i altres efectes. A continuació perseguí els seus enemics, que foren atacats impetuosament i es refugiaren a la badia algerina de Mostaganem, ben defensada per forts de terra. Però Lezo no dubtà en perseguir a la capitana d'Alger, un navili de 60 canons. Malgrat el foc intens que va rebre, aconseguí incendiar-lo i enfonsar-lo, ensems que batia els forts ocasionant als enemics grans pèrdues.

Els algerins llavors demanaren auxili a Constantinoble, i en assabentar-se'n, Lezo es desplaçà a Alacant a reparar avaries. A continuació es dirigí al Mediterrani Central per a esperar els reforços sol·licitats pels algerins. Es va mantenir patrullant durant 50 dies, fins que es va veure obligat a abandonar la zona i retornat a Cadis per una epidèmia a bord, causada sobretot per haver ingerit aliments en mal estat.

Cartagena d'ÍndiesModifica

En premi per les seves accions, el 6 de juny de 1734 ascendí a tinent general de l'Armada i es féu càrrec de la comandància general del departament de Cadis. El 3 de febrer de 1737 sortí de Cadis comandant una flota de galions, amb les naus Conquistador i Fuerte i un comboi de 10 vaixells, i entrà a Cartagena d'Índies l'11 de març, on hi restà com a comandant de posta.

El novembre de 1739 tingué coneixement de la guerra entre Espanya i Anglaterra; l'anomenada Guerra de l'orella de Jenkins, en la que l'almirall anglès Edward Vernon, envalentit per l'atac i saqueig de la plaça panamenya de Portobelo, que estava molt mal guarnida, a principis de 1741 decidí apoderar-se de Cartagena d'Índies amb una força en què s'hi trobaven uns 180 vaixells, entre navilis de línia, fragates, brulots, transports i altres, amb uns dos mil canons i 30.000 homes entre mariners, soldats, esclaus negres i reclutes de Virgínia. Era una gran flota que superava la Gran Armada de 1588 en més de seixanta vaixells.

Entre el 13 de març i el 20 de maig de 1741, Blas de Lezo protagonitzà una decisiva intervenció per defensar la plaça amb la seva escassa força d'uns 3.200 homes entre tropes regulars, milicians i indis, a més de la marineria i força de desembarcament de la seva escassa flota de sis navilis: Galícia (vaixell insígnia), Àfrica, Conquistador, Dragón, San Carlos i San Felipe. Malgrat els desacords amb el virrei de Nova Granada, que havia arribat a Cartagena l'abril de 1740, Lezo refusà als atacants, que tingueren grans pèrdues i sofriren la més gran derrota naval de tota la seva història. Les pèrdues angleses es xifraren en 6 navilis i 19.000 baixes pels combats i malalties, i altres 17 vaixells restaren en molt mal estat. Les pèrdues espanyoles foren de sis vaixells i 600 baixes.

Davant tan gran derrota, els anglesos ocultaren a l'opinió pública i a la història tot el relacionat amb el setge a Cartagena d'Índies, i retiraren les medalles que havien encunyat amb anterioritat per celebrar i commemorar la pretesa presa de la ciutat, amb llegendes com: L'orgull espanyol, humiliat per Vernon.

Després dels combats, la salut de Blas de Lezo restà molt ressentida per les fatigues del setge i les ferides rebudes, i va morir a l'esmentada ciutat el 7 de setembre de 1741, als 52 anys. Fou enterrat en un lloc desconegut.

LlegatModifica

Blas de Lezo fou un dels millors estrategs de l'Armada, sempre donà mostres de constància i valor, i fou un exemple a seguir per a les gents de les armes. Passat el temps, a títol pòstum, li fou reconegut el marquesat d'Ovieco.

En el seu honor, l'Armada Espanyola donà el seu nom a diversos vaixells; el vapor de rodes Blas de Lezo construït a Anglaterra; el creuer Blas de Lezo, enfonsat en les aigües gallegues en tocar un baix el 1932; el destructor de procedència americana Blas de Lezo (D-65); i actualment la fragata Blas de Lezo (F-103). L'Armada colombiana també anomenà Blas de Lezo a un petrolier de procedència nord-americana. La seva esposa, Josefa, coneguda com La Gobernaora, va viure amb els seus fills al Puerto de Santa María des de 1736 fins a la seva mort, el 31 de març de 1743, i fou enterrada al convent de Santo Domingo.

Blas de Lezo és recordat en una placa exposada en el Panteón de Marinos Ilustres de San Fernando, Cadis; en estàtues, plaques i noms de carrers, places i barris de Cartagena d'Índies; en una placa en la Calle Larga núm. 70 del Puerto de Santa Maria, on residia amb la seva família; i en noms de carrers de diverses localitats espanyoles. També és recordat en peces musicals, novel·les i documentals.

ReferènciesModifica

  1. Villatoro, Manuel P. «Málaga: la batalla en la que la pérfida Inglaterra arrancó la pierna a Blas de Lezo» (en castellà). ABC, 11-06-2018. [Consulta: 22 abril 2020].
  2. Villatoro, Manuel P. «Blas de Lezo, el almirante español cojo, manco y tuerto que venció a Inglaterra» (en castellà). ABC, 25-07-2014. [Consulta: 22 abril 2020].
  3. «Los documentos desmienten algunos episodios de la vida de Blas de Lezo» (en castellà). ABC, 19-11-2014. [Consulta: 27 abril 2020].
  4. Calleja, I.S. «Blas de Lezo, el marino mutilado al que el independentismo catalán quiere borrar de la Historia» (en castellà). ABC, 12-11-2015. [Consulta: 22 abril 2020].
  5. «Blas de Lezo y Olavarrieta» (en castellà). Real Academia de la Historia. [Consulta: 22 abril 2020].
  6. Harbron, John D. Trafalgar and the Spanish Navy (en anglès). Conway Maritime Press, 1988, p. 111. ISBN 0851774776. 

BibliografiaModifica

  • Alvarez-Maldonado Muela, Ricardo; Gamundi Insua, Abel Ángel: Las operaciones anfibias. Bazan. Madrid, 1994.
  • Blanco Nüñez, José María: La Armada espanyola en la primera mitad del siglo XVIII. Izar. Madrid, 2001.
  • Fernández Duro, Cesáreo. Armada Española. Museo Naval de Madrid, 1972.
  • González-Aller, José Ignacio. Catálogo-Guia del Museo Naval de Madrid (Tomo I). Ministerio de Defensa, Armada Española, 2007.
  • Diversos autors. Blas de Lezo, el valor de Mediohombre. (Catálogo de la exposición). Ministerio de Defensa, 2013.
  • Revista Historia de Iberia Vieja núm. 103, pàgs. 84-89 (ISSN: 1699-7913)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Blas de Lezo