Bebop
| Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
El bebop (o bop) és un estil de jazz caracteritzat per tempos ràpids i una improvisació basada més en l'estructura harmònica que no en la melodia. Va ser desenvolupat a principis i a mitjans dels anys 1940. El hard bop n'és una evolució posterior, que combina el bebop amb el blues i el gospel. Els seus principals creadors foren, entre d'altres, Thelonius Monk, Charlie Parker, Max Roach i Dizzy Gillespie. Cronològicament, és posterior al swing i previ al cool jazz.
.jpg) | |
| Origen | Estats Units d'Amèrica  |
|---|---|
| Creació | dècada del 1940 |
| Part de | jazz |
En arribar als anys 40, el swing es trobava estancat. Originàriament creat per músics negres, aquesta tendència havia estat ràpidament assumida per músics blancs (Glenn Miller, Benny Goodman…). El fet de tocar en big bands limitava molt la durada i la llibertat durant els solos. Després de les actuacions amb les big band, els músics negres quedaven en les anomenades jam sessions per tal de desfermar la seva creativitat en llargs solos en ritmes furiosos.
El bebop va canviar l'estructura de les bandes, reduint el nombre d'intèrprets i disminuint, per tant, el pes instrumental de les seccions de vent i equiparant-se la bateria i el baix amb la resta d'instruments. D'altra banda, el bebop era una música més complexa, posant major èmfasi en la interpretació de diferents ritmes de forma frenètica, i la improvisació sobre les estructures harmòniques desplaçà la interpretació nua i crua de la melodia. Totes aquestes característiques requerien una interacció dinàmica entre els diferents membres del grup, destacant-se individualment gràcies als solos que podien durar bona part dels temes.
El bebop va aglutinar aquells marginats de la societat de l'època (poetes, artistes, traficants de drogues i proxenetes). El bebop té una estreta relació amb el moviment beatnik. La majoria de crítics criticaren aquest nou estil.
En qualsevol cas, el bebop no va arribar a ser tan popular com el swing. En primer lloc, perquè en el moment fort de la revolució bebop, el 1942, el Sindicat de Músics prohibí als músics gravar per a protestar per la falta d'ingressos per la música reproduïda. Com a conseqüència, molta d'aquesta música no va ser enregistrada. En segon lloc, aquesta no era una música fàcil com el swing, sinó imprevisible. El gran públic preferia la música d'entreteniment i espectacle (Frank Sinatra, Bing Crosby…). D'altra banda, la música negra que estava començant a atreure les masses era el rhythm and blues, grups petits i de música popular d'on sorgiria, posteriorment el rock and roll.
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bebop |