Caça

buscar, perseguir, capturar i matar animals salvatges
(S'ha redirigit des de: Cacera)
Per a altres significats, vegeu «Caça (desambiguació)».

La caça és l'activitat per mitjà de la qual s'obtenen animals per a l'alimentació, lleure, comerç, pel seu aprofitament com a primera matèria o per ser considerats nocius. La finalitat de l'acció de caçar pot ser mortal per al caçat o no (limitant-se a atrapar-lo).[1] En l'actualitat el terme es refereix sovint a la pràctica esportiva, que està regulada, però també existeix la caça furtiva o il·legal.

Gossos de caça i els faisans que han ajudat a caçar.

Una definició força consensuada entre els caçadors és la que diu: Acció encaminada a desentranyar les lleis de la natura i les pautes de conducta dels animals silvestres amb ànim de cobrar-los o atrapar-los legalment, amb respecte vers l'animal i en el seu terreny.[2]

Història modifica

Prehistòria modifica

 
Pintures rupestres amb motius de caça, conservats a una zona actualment desèrtica d'Algèria.
 
Pintura de la caça del senglar, segle xiv.

Durant el paleolític les societats caçadores-recol·lectores caçaven diversos animals, amb els quals aconseguien una aportació clau sovint minoritària però rellevant en la seva alimentació. També n'obtenien matèries primeres com la pell, tendons i ossos amb els quals fabricar eines, armes i roba.[3] Diverses societats mantenen o han mantingut pràctiques semblants fins a l'actualitat. En són exemples els inuit a les regions àrtiques, on era l'única font d'alimentació a més de la pesca, els pigmeus a l'Àfrica i diverses tribus en zones selvàtiques i insulars. Per altra banda tenia en moltes cultures una importància ritual, present per exemple en la iniciació dels joves adults,[4] la qual cosa encara persisteix en algunes cultures indígenes. Amb la revolució neolítica i l'adveniment de la ramaderia i la domesticació dels animals, la caça perdé importància com a mètode de subsistència.

Edats antiga i mitjana modifica

L'activitat de caça va seguir en les civilitzacions històriques. Per exemple a la Grècia antiga i altres civilitzacions de l'Àsia Menor era una activitat practicada per l'aristocràcia.[5] A tall d'exemple el militar i escriptor grec Xenofont fou un gran practicant de la caça i n'escriví un llibre al respecte: el cinegètic'.[6]

Edat mitjana modifica

A l'Europa feudal la tradició de l'edat antiga va seguir i en molts països els nobles i reis tenien reserves exclusives de caça.[7] Aquesta activitat gaudia d'un gran prestigi entre la noblesa, esdevenint un símbol d'estatus, una activitat social i amb múltiples receptes que empraven animals de caça. En el nostre context destaca el rei Joan I, dit el caçador, rei d'Aragó i comte de Barcelona que visqué al segle xiv i fou un gran practicant de la cacera.[8][9]

Animals de caça modifica

Preses modifica

La caça es divideix en caça major i caça menor segons segons el tipus de presa. El primer tipus inclou grans mamífers, com per exemple cérvols, senglars, lleons, elefants, etc. mentre que en el segon es troben moltes aus (colom, guatlla, ànec salvatge, etc.) i petits mamífers com, per exemple, les llebres.

Alguns d'aquests animals amb el temps han esdevingut animals de granja, domesticats per l'home: com el conill, etc.

Caçadors modifica

Altres animals han ajudat tradicionalment l'home en la cacera, sobretot els gossos, però també altres com, per exemple, falcons (vegeu falconeria). Els cavalls es poden usar com a mitjà de transport.

Tècniques modifica

 
Fusell de forrellat amb mira telescòpica i gos de caça al Tirol.

Es pot caçar amb diverses tècniques, entre les quals destaquen:

  • Utilitzar gossos, per rastrejar animals i els seus amagatalls.
  • Rastrejar-los a partir de les petjades o excrements fins a arribar al seu cau.
  • Amagar-se i esperar que aparegui l'animal per disparar a curta distància.
  • Filats en coll, posar una xarxa entre dues branques d'arbre per a caçar ocells, tradicional a Menorca.
  • Posar un parany, amb aliment per atreure l'animal.
  • Imitar sorolls d'altres animals per atreure'ls cap al caçador.
  • Es pot caçar sota l'aigua amb un fusell subaquàtic.

Armes modifica

Les armes utilitzades habitualment per a la cacera durant tota la prehistòria i fins pràcticament l'edat moderna eren: la llança, l'arc i les fletxes, així com la fona, a més dels gossos de caça. Per altra banda també s'utilitzaven altres mètodes com ara les trampes o construccions per acorralar i capturar animals salvatges.

Actualment la majoria de caçadors empren armes de foc per abatre les preses, principalment s'utilitzen escopetes i fusells de diversos tipus. Tot i això també es continuen utilitzant tècniques ancestrals, com el rastreig, l'ús de reclams o de gossos per tal de trobar les preses. Existeixen un gran nombre de cartutxos emprats per a la caça arreu del món, a Espanya els calibres més populars són el .30-06 Springfield seguit del .300 Winchester Magnum.[10]

Legislació modifica

La caça és una activitat que està regulada amb diverses lleis i normatives, ja que la seva pràctica implicacions en àmbits complexos com la tinença i ús d'armes, la fauna salvatge i la conservació del medi ambient i sovint es realitza en espais privats o públics amb múltiples usos. A Catalunya actualment és vigent la llei de caça espanyola 1/1970, de 4 d'abril, modificada i actualitzada en diverses ocasions.[11] També existeixen múltiples lleis, normatives i resolucions complementàries que en regulen la seva pràctica.[12]

Salut pública modifica

Cada vegada més la pràctica de la caça és reconeguda com un focus important de transmissió de malalties d'animals a humans (zoonosi). El contagi es produeix per l'exposició dels caçadors als agents presents en el sòl dels boscos i les àrees de caça en general, i també pel contacte directe o consum d'animals infectats.[13] A Catalunya hi ha una normativa per a l'autoconsum i comercialització de la carn de caça major.[14]

Vegeu també modifica

Referències modifica

  1. «caçar». diccionari.cat. Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «definició de caçar». Cinegeticat.cat.
  3. Morneo, Vicente. «El Paleolític: les societats caçadores-recol·lectores». Sàpiens. [Consulta: 21 novembre 2017].
  4. Dunn, Daisy. «The Roman Hunt». History Today. [Consulta: 24 novembre 2017].
  5. Barringer, Judith M. The hunt in ancient Greece. Baltimore, Md.: Johns Hopkins University Press, 2001. ISBN 9780801866562. 
  6. Mur, Xenofont ; introducció, text revisat, traducció i notes de Guillem Garcià. Cinegètic. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2002. ISBN 9788472258082. 
  7. Castells, guaites, torres i fortaleses de la Catalunya medieval. Barcelona: Departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica, Institut d'Història de la Cultura Medieval, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona, 1987, p. 124. ISBN 9788460050124 [Consulta: 26 novembre 2017]. 
  8. Vincke, Johannes. «Sobre la caça amb falcons». A: Estudis d'història medieval, vol. 5. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1972, p. 67 [Consulta: 19 febrer 2018]. 
  9. Renedo, Xavier. ««La cacera i la cuina de la llebre a l'edat mitjana»». [Consulta: 26 novembre 2017].
  10. París, Juan Francisco. «¿Cuáles son las balas de rifle más disparadas en España?». Revista Jara y Sedal. Arxivat de l'original el 1 de desembre 2017. [Consulta: 24 novembre 2017].
  11. «Ley 1/1970, de 4 de abril, de caza.». Boletín Oficial del Estado. [Consulta: 21 novembre 2017].
  12. «Legislació Federació Catalana de Caça». Federació Catalana de Caça. [Consulta: 21 novembre 2017].
  13. Cascio, A.; Bosillkovski, M.; Rodriguez-Morales, J.; Pappas, G. «The socio‐ecology of zoonotic infections» (en anglès). Zoonoses and Public Health, 22-12-2010, pàg. 336–342. DOI: 10.1111/j.1469-0691.2010.03451.x.
  14. «Higiene en la comercialització i l'autoconsum de la carn de caça major». Agència de Salut Pública de Catalunya - Generalitat de Catalunya. Arxivat de l'original el 2019-07-18. [Consulta: 26 març 2020].

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Caça