Cal·linic de Ravenna

exarca de Ravenna
(S'ha redirigit des de: Cal·línic de Ravenna)

Cal·linic (en llatí Callinicus, en grec Καλλίνικος) fou exarca de Ravenna del 596 al 603. Pau Diaca l'anomena Gallinicus patricius.[1]

Infotaula de personaCal·linic de Ravenna
Biografia
Naixementsegle VI Modifica el valor a Wikidata
Mortc. 602 Modifica el valor a Wikidata
Ravenna (Itàlia) Modifica el valor a Wikidata
Exarca de Ravenna
596 – 602
← Romà de RavennaEsmaragd de Ravenna → Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupacióalt càrrec, militar Modifica el valor a Wikidata

BiografiaModifica

A diferència dels seus predecessors en el càrrec, les seves relacions amb el papa Gregori el Gran van ser molt tenses. Va cedir a les pressions del pontífex i el 598 va acordar una treva en nom de l'Imperi amb els longobards una pau per dos anys, segons Pau Diaca «una pau fermíssima», en la que els longobards eren reconeguts sobirans dels territoris que ocupaven en aquells moments. Gràcies a aquests acords, Cal·linic, amb l'ajuda dels longobards, va poder rebutjar uns atacs dels eslaus que van intentar envair el nord d'Ístria a l'estiu del 599.[2]

En política religiosa, Cal·linic va ser tolerant amb els partidaris de la Qüestió dels Tres Capítols, en la que el papa Gregori volia ser molt contundent i el va criticar amb fermesa. Va fer de mediador entre el papa i el bisbe de Salona, acusat per Gregori de simonia, i va aconseguir una reconciliació entre els dos.

El 601, al final de la pau, per obligar els longobards a signar un nou tractat, va ocupar Parma i es va apoderar per sorpresa d'una filla del rei Agilulf i el seu marit i els va enviar a Ravenna. Però per contra Agilulf es va enfurismar i el 602, amb ajuda dels àvars i els eslaus, va envair territori romà d'Orient destruint Pàdua a foc i a sang i ocupant Monselice, va destruir Cremona i després Màntua fins que va assolir l'alliberament de la seva filla, el seu gendre i el seu net. Per aquests fets, l'any 603 va ser destituït, i nomenat Esmaragd, que assumia el poder per segona vegada.[3]

ReferènciesModifica

  1. Pau Diaca. Historia Langobardorum Llib. IV, p. 319
  2. Grumel, Venance. Traite d'etudes byzantines, vol. I: Exarques de Ravenne (en francès). París: P.U.F., 1958, p. 417. 
  3. Bréhier, Louis. Vie et mort de Byzance: le monde byzantin. París: Albin Michel, 1969, p. 49-50.