Camp de concentració d'Urduña
El Camp de concentració d'Urduña fou un dels primers camps de presoners que Franco va obrir a l'Estat Espanyol. Ubicat a l'antic col·legi dels Jesuïtes on havia estudiat el primer lendakari del govern basc José Antonio Aguirre, entre juliol de 1937 i setembre de 1939 hi van passar més de cinquanta mil presoners, repartits també entre altres grans edificis de la ciutat: El Balneari de la Muera, el Sant Hospital Municipal i la Duana.[1] L'objectiu era la reclusió preventiva, per a la classificació i reeducació de soldats i civils capturats per les tropes de Franco, principalment als fronts d'Aragó, Biscaia i Catalunya.[2] El camp va ser clausurat definitivament el 1941 i l'edifici dels Jesuïtes convertit en presó central.[3]
| Tipus | camp de presoners de guerra  | ||
|---|---|---|---|
| Vigència | 1937 - 1939 | ||
| Localització | Urduña (Biscaia) | ||
| Estat | Espanya | ||
Situat en ple centre de la ciutat d'Urduña, tenia una capacitat màxima de cinc mil persones. Els interns, molts d'ells completament aliens a la guerra, van rebre un tracte inhumà, caracteritzat per la fam, el fred, l'amuntegament, les pallisses, les malalties i les humiliacions sistemàtiques. Els més forts van ser usats com a mà d'obra esclava per a la realització d'obres públiques i privades, entre les quals destaquen: la rehabilitació de la plaça de braus, la duana, el balneari, el cementiri, el pont de la Muera i el monument a la Verge del Santuari de l'Antigua, al cim de la muntanya de Txarlazo.[1]
Durant els vint-i-set mesos que el camp va estar en funcionament, només es van trobar registrats 27 morts, tot i que hi ha documentació que parla de més de dos-cents. El perfil mitjà dels morts era: home jove, català, aproximadament de trenta anys, pagès de professió i mort per malaltia pulmonar.[1]
El 2012 l'Ajuntament d'Urduña, en un acte d'homenatge, va reprovar públicament aquells fets i va demanar perdó als dos únics supervivents: Juan Larrinaga, de noranta-dos anys i Trinitario Rubio Cuevas de noranta-quatre, extensiu a totes les víctimes i llurs famílies,[4][5] amb el ferm compromís de donar a conèixer llurs noms, rehabilitar-los i divulgar aquell trist episodi històric.[6][7][8]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 Eguiguren, Joseba. Prisioneros en el campo de concentración de Orduña (en castellà). Donostia: Ttarttalo, 6 octubre 2011, p. 200. ISBN 978-84-9843-332-6.
- ↑ Domínguez Varona, Jesús Pablo; Arroita Lafuente, Aiyoa. «Orduña: de frente de guerra a campo de concentración y prisión franquista» (en castellà). Crónicas a pie de fosa, 28-11-2016. [Consulta: 24 desembre 2022].
- ↑ «Fallecidos en la Prisión Central de Orduña (Vizcaya). Se buscan familiares» (en castellà). Todos (…) los Nombres - Base de datos de víctimas del franquismo en Andalucía, Extremadura y Norte de África, 13-12-2022. [Consulta: 24 desembre 2022].
- ↑ Cárcamo, Alba. «Orduña vence la batalla al olvido» (en castellà). El Correo, 18-06-2012. [Consulta: 24 desembre 2022].
- ↑ Martín, Susana. «Orduña reprueba el campo de concentración y la prisión que se implantaron en la ciudad en 1937» (en castellà). Deia, 04-06-2012. [Consulta: 24 desembre 2022].
- ↑ Martín, Susana. «Testigos vivos del horror en Orduña» (en castellà). Deia, 18-06-2012. [Consulta: 24 desembre 2022].
- ↑ «Localizan en el cementerio de Orduña una treintena de nuevos restos de víctimas de la prisión franquista» (en castellà). Europa Press País Vasco, 07-12-2022. [Consulta: 24 desembre 2022].
- ↑ «Inaugurado en Orduña el primer 'Columbario de la Dignidad' de Bizkaia, preparado para acoger los restos de 60 personas» (en castellà). Europa Press País Vasco, 28-07-2022. [Consulta: 25 desembre 2022].