Can Sitjar (Vilapicina)
Can Sitjar fou una masia de Barcelona. La masia era a la part baixa de la vall d'Horta, al petit barri de Santa Eulàlia de Vilapicina, a la plaça del Virrei Amat núm. 14-16. L'indret era conegut des de 1777, essent un gran casalot voltat de jardins i amb bona aigua.
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Masia  | |||
| Característiques | ||||
| Estat d'ús | enderrocat o destruït | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Nou Barris (Barcelonès) | |||
| ||||
La decoració exterior no sembla que tingués gaire importància. A la façana meridional hi havia set balcons, cada un dels quals s'obria a una sala amb diversos decorats datats de 1797. Els murs eren coberts per l'interior amb al·legories de les arts: la música, l'escultura, la pintura, l'arquitectura, els gravats, la poesia, l'agricultura, etc. Una altra sala presentava al·legories de la religió, la noblesa i la llei. Una altra, la cinquena, de forma octogonal, presentava al·legories de la història, la intel·ligència, la raó d'estat, el mèrit i el govern. El menjador tenia forma oval, amb quatre obertures i amb pintures al·lusives a les quatre estacions, realitzades en els primers mesos de 1797.[1]
A partir de 1786, els propietaris, els marquesos de Castellbell, així com uns altres personatges de la vida social, política, militar i religiosa de Catalunya, decideixen de passar una temporada de descans al Sitjar. Aquest és l'origen de l'anomenat “Col·legi de la Bona Vida”, una combinació singular de la vida social, casa d'esbargiment i tertúlia i cenacle cultural il·lustrat.[1]
Pel Col·legi de la Bona Vida passaren molts dels prohoms i de les famílies aristocràtiques i benestants de Barcelona. La primera estada col·lectiva el Col·legi de la Bona Vida havia tingut lloc l'any 1796; a partir d'aquesta data es repetiren les trobades, com la que s'hi celebrà l'any següent, 1797, amb motiu del casament de la Tuies, neboda de la Tuies Sitjana (sobrenom que el baró de Maldà donà a Gertrudis Sitjar), masovera de Can Sitjar.[2]
El 1877 hom procedeix a la urbanització del camí veïnal de Santa Eulàlia de Vilapicina, que esdevé un ampli passeig. El 1885 es comença la construcció de la nova església parroquial de Santa Eulàlia que no s'acabarà fins uns vint anys després. El 1916 s'obria el carrer de Pi i Molist que condueix al sanatori mental de la Santa Creu, i a continuació s'iniciaren les obres d'ampliació Virrei Amat. Per l'abril de 1962 la Caixa de Pensions adquireix la Torre Sitjar, que és enderrocada totalment per a la construcció d'habitatges.[1]
Referències modifica
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Can Sitjar (Vilapicina)». Carta Arqueològica de Barcelona. Servei d'Arqueologia de Barcelona (CC-BY-SA via OTRS).
- ↑ Martínez, Andrés. Sitjana. ¿Qué pasó en Can Sitjar? Una historia vista por un niño en los suburbios de Barcelona de los años 60 (en castellà). Edición personal, juliol 2016. ISBN 978-84-9946-408-4.
Vegeu també modifica
Bibliografia modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Can Sitjar |
- CASTELLÀ LÀZARO, E., 2006. Les masies de Gràcia. Vestigis d'una ruralia històrica. Taller d'Història de Gràcia, Barcelona.
- AMAT I DE CORTADA, R., 1954. El Col·legi de la Bona Vida. Selecta, Barcelona.
- ALCOLEA, S., 1963. El Col·legi de la Bona Vida en Barcelona, Diario de Barcelona, 12-1-1963.
- PAULÍ, A., 1965. La Torre Sitjar, Boletín de la asociación del personal de la C. P. V. A. Extraordinario de Navidad, 1964 y enero de 1965, primer trimestre, núm. 67
- SITJANA--2016...¿Qué pasó en Can Sitjar? Una historia vista por un niño en los suburbios de la Barcelona de los años 60. Libro de Andrés Martínez Gil