Carmanyola

Carmanyola metàl·lica oberta.
bentō bako envoltada d'un furoshiki (peça de teixit que serveix a portar i isolar), carmanyola tradicional japonesa.

Una carmanyola és una capsa o recipient amb tapa o tapadora, generalment metàl·lic o de diversos materials com llauna, vidre, plàstic, destinat a dur-hi algun aliment generalment cuit, a fi de consumir-lo posteriorment, en circumstàncies en què no es pot emprar els estris habitualment utilitzats a la llar. Segons el diccionari català-valencià-balear sembla que prové del mot francès (o potser més aviat occità) carmagnole. També rep els noms de portaviandes, palpissera, carner o carnera, taifa o marranxa i al País Valencià recaptera i hortereta (castellanisme)[n 1] (cofí a Menorca). El Diccionari normatiu valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua inclou la forma tàper, apòcope adaptada gràficament de la marca de carmanyoles Tupperware.[1]

UtilitatModifica

La carmanyola ha estat sovint un recipient indispensable, que durant molt de temps ha servit a transportar l'aliment preparat a casa, generalment per la mare, la germana o l'esposa perquè preparar la carmanyola no era pas cosa d'homes. Les dones també l'utilitzen com a recipient o medi de transport d'aliments,[2] però majorment per a plats cuinats per elles mateixes.[3]

La carmanyola pot contenir un menjar fred o calent, que pot rescalfar-se en una paella al menjador escolar[4] o fins i tot al bany maria entre d'altres maneres.[5]

La carmanyola infantil parteix d'aquella «capsa per a llesques de pa untades» que els infants duien a l'escola, recuperada per les marques i que provocà una competició social entre els pares, particularment als Estats Units.

La carmanyola arranca de la cultura obrera; els obrers del mateix nivell en consumeixen el contingut «entre si», separadament dels caps; hom s'estima més menjar la carmanyola al vestidor, assegut a terra, que no haver d'anar al menjador de l'empresa on es troba amb directius, encarregats i obrers. La sala de menjar comuna exposa al treballador a una confrontació amb altres de diferent sexe, nivell i classe social, la qual cosa pot resultar problemàtic.[6]

En certa manera, la carmanyola és a l'origen de la restauració en l'empresa. Al principi el menjador de l'empresa era reservat per a reescalfar i menjar el contingut d'aquest recipient.[7] A poc a poc, en aquests locals s'hi ha ofert sopa i després menjars, cosa que ha comportat la disminució de l'ús de la carmanyola.[8]

Darrerament, amb la crisi a Europa, i també per raons de tria d'aliments de més qualitat, molts ja no mengen pas als restaurants d'empresa o menjadors de les escoles ans prefereixen aparellar el menjar a casa i consumir-lo directament de la carmanyola o bé traspassar-lo a un plat. Sobre tot es emprada en excursions, bivacs, acampades i al si de l'exèrcit.

Galeria d'imatgesModifica

Notes i referènciesModifica

NotesModifica

  1. Mentre la Real Academia de la Lengua española dóna al terme hortera 'origen incert', alguns estudis relacionen aquest mot amb l'escudella de fusta usada en les farmàcies per a macerar fórmules magistrals de la primitiva farmàcia, activitat que s' encomanava a joves venedorr. Joan Coromines i Esteban Terreros estudien possibles etimologies de la hortera dels aprenents apotecaris a partir de la veu llatina «offertoria» (nom de la patena en la qual es dipositen les hòsties durant la missa en el ritu catòlic), i la seva evolució fortoria, fortuera i fortera, veu ja castellana del segle XI amb la qual es designava una mena d'escudella de fusta o metall, que també utilitzaven els captaires per a rebre el menjar que els donaven. Al DCVB a l'article ortera: cassola de voreres baixes per a guisar (Aitona, Massalcoreig, Seròs, Torres de Segre) indica que ve del castellà hortera, plàtera o cassola plana de fusta.

ReferènciesModifica

  1. «tàper». Diccionari normatiu valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua.
  2. Françoise Ega, Lettres à une noire : récit antillais, Éditions L’Harmattan, 1978, 230 p. ISBN 2-85802-071-X, p. 92.
  3. Exemple : Alexandra Quien, op.cit., p. 131.
  4. Marie-Claire Bergerat, Olivier Marin, Monique Maunoury (1915-1975) : une disciple de Charles de Foucauld à Ivry, Karthala Éditions, 2006, 258 p. ISBN 2-84586-809-X, p. 50.
  5. Gérard Namer, Dérision et vocation, ou, mémoires d'un sociologue de la connaissance, Éditions L’Harmattan, 2004, 220 p. ISBN 2-7475-7087-8, p. 15.
  6. Couratier, Claire. L'Harmattan. Les études qualitatives (en francès), 2007, p. 244. ISBN 978-2296029088. 
  7. Collectif, Pierre Caspard, Groupe de travail de la Maison d'École à Montceau-Les-Mines, Serge Chassagne, op.cit., p. 166.
  8. Anne-Marie Desdouits, Le monde de l'enfance : traditions du pays de Caux et du Québec, Presses Université Laval, 1990, 333 p. ISBN 978-2-7637-7212-7, p. 55 et 123.

Vegeu tambéModifica

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carmanyola