Casa Antònia Burés

edifici modernista de Barcelona

La Casa Antònia Burés és un bloc de pisos modernista al barri de la Dreta de l'Eixample de Barcelona de principis del segle xx protegit com a bé cultural d'interès local. La casa es localitza en l'illa de cases emmarcada pels carrers de Bailèn, Ali Bei, Girona i Ausiàs Marc, tot obrint la seva façana al número 42-46 d'aquesta darrera via. La finca coneguda com a Casa Antònia Burés, és un edifici d'habitatges construït entre 1903 i 1906, per encàrrec d'Antònia Burés. Tot i que tradicionalment s'atribueix l'obra a l'arquitecte Juli Batllevell i Arús -que signa els plànols- sembla que el projecte i la construcció haurien estat a càrrec del mestre d'obres Enric Pi.[1]

Infotaula d'edifici
Casa Antònia Burés
Imatge
Dades
TipusEdifici Modifica el valor a Wikidata
ArquitecteJuli Batllevell i Arús Modifica el valor a Wikidata
Construcció1906 Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
1903 – 1906construcció Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicmodernisme català
arquitectura eclèctica Modifica el valor a Wikidata
Materialpedra, ferro
Ubicació geogràfica
Entitat territorial administrativaBarcelona Modifica el valor a Wikidata
Localitzaciócarrer d'Ausiàs Marc, 42-46 Modifica el valor a Wikidata
 41° 23′ 31″ N, 2° 10′ 35″ E / 41.3919°N,2.1764°E / 41.3919; 2.1764
Bé Cultural d'Interès Local
Identificador40304

ArquitecturaModifica

La façana està feta de pedra i les baranes dels balcons ondulats, de ferro. La barana del balcó corregut de la primera planta, en canvi, és de pedra com la façana i està acompanyat de dues tribunes de pedra, una a cada costat. Dues columnes de pedra en forma d'arbre pugen des del carrer suportant les dues tribunes. La seva façana ha estat atribuïda durant temps a Enric Pi i Cabañas,[2] constructor de la mateixa època, i la família Burés defensa que el disseny va ser un regal de Gaudí per a Batllevell.[3] El que és clar, però, és que els plànols els va signar ell.[4] Els arbres de la façana també són objecte de polèmica. Tradicionalment s'ha dit que eren pins, per l'aparença de l'escorça, un punt de vista reforçat pel cognom del constructor, Enric Pi.[3] D'altra banda, la família i alguns experts com la historiadora Teresa M. Sala defensen que es tracta de moreres, tant per la morfologia de les fulles com per la relació simbòlica d'aquests arbres amb el sector tèxtil familiar, ja que les seves fulles són l'aliment bàsic dels cuc de seda.[5]

L'edifici s'aixeca en una parcel·la poligonal, amb una planta rectangular on les dependències dels diversos pisos es desenvolupen al voltant d'un pati interior o celobert, on també es localitza la caixa d'escala. Presenta un alçat de cinc nivells (planta baixa, principal i tres pisos més) i es cobreix amb un terrat pla transitable.[1]

Un dels elements sense cap mena de dubte més representatius de l'edifici és la decoració que presenta la façana en la planta baixa. Al centre d'aquest primer nivell es localitza la portalada d'accés a l'interior de l'edifici on la decoració es limita al motllurat dels muntants i al floró localitzat a sobre de la rosca de l'arc, al centre del qual es disposen dues lletres entrellaçades ("A" i "B") que es corresponen amb les inicials de la promotora de la construcció, Antònia Burés.[1]

Aquesta porta es troba flanquejada per dues obertures corresponents a espais comercials que es caracteritzen per presentar una decoració molt singular que la converteix en l'element identitari de l'edifici. Es tracta d'una doble obertura amb un brancal central que ha estat resolta decorativament com si fos un arbre. Així el pilar és el tronc de l'arbre, la basa són les arrels que es claven al carrer i a la imposta es troba el naixement de les branques que es desenvolupen pel mur amb nombroses fulles que decoren al mateix temps el voladís de la galeria i el balcó de la planta principal.[1]

La planta principal presenta un tractament diferenciat de la resta de nivells, donat que era el pis noble de la finca. Així, a diferència de la resta de pisos, presenta un balcó en voladís ondulat, de pedra i amb barana calada també de pedra, que es desenvolupa de banda a banda de la façana i que als extrems es converteix en una galeria tancada de formes corbes. Aquesta galeria funciona com a base per al balcó desenvolupat al primer pis en aquest eix vertical. Pel que fa a les obertures que donen al balcó, cal destacar la llinda amb motllura corba que es remata amb un coronament central vegetal que s'estén cap a la base del balcó del següent pis en una solució igual a la que es desenvolupa en la planta baixa.[1]

Al primer pis, es manté la diferenciació d'un cos central amb balcó ondulant en voladís i barana de ferro que contrasta amb els laterals, amb barana de pedra calada. Les obertures d'aquest nivell segueixen la tipologia del pis inferior però s'introdueix una variació al coronament que substitueix l'ornamentació vegetal per un entaulament amb mènsules que sostenen el balcó del segon pis.[1]

El segon pis manté els balcons de voladís sinuosos i la barana de ferro i recupera el coronament vegetal de la llinda de la finestra. Tot i que amb variacions, aquest model es manté al darrer pis, on cadascuna de les obertures queda emmarcada per un gran arc que conforma el coronament de l'edifici i a sota del qual es disposen les obertures de ventilació del "terrat a la catalana", a excepció del tram central on trobem el bust esculpit d'un Sagrat Cor.[1]

S'ha d'assenyalar el tractament dels paraments de la façana, construïda íntegrament en pedra, amb carreus desbastats que contrasten amb la pedra polida de les obertures i els balcons.[1]

Pel que fa a l'interior de la finca, l'accés es realitza des de la portalada central anteriorment descrita, que dóna pas a un vestíbul de dos trams separats per un arc de mig punt molt rebaixat i cobert amb una volta. Aquesta volta es troba revestida amb un arrebossat de tonalitat clara que permet ressaltar més els aplics de guix disposats a la imposta d'aquest. Es tracta d'una decoració vegetal amb fulls de color verd i flors vermelles a la banda inferior.[1]

Aquest vestíbul dóna pas al pati on es desenvolupa la caixa d'escala de la finca. Es tracta d'un espai rectangular, protegit per un basament ceràmic de tonalitat clara amb incrustacions florals i cobert per una claraboia que dóna llum zenital a l'escala de veïns, la qual divideix el celobert en dos bandes. La disposició de l'escala al centre del pati i, molt especialment la configuració del replà de cada pis (amb dos habitatges per nivell) a manera de passarel·la, permet mantenir la diafanitat del celobert i sobretot assegurar la ventilació dels diferents nivells per igual. El centre de la caixa d'escala acull el mecanisme de funcionament de l'ascensor, una valuosa peça modernista de fusta amb vitralls de colors que es troba molt bé conservat i que està protegit per una tanca metàl·lica. Un altre dels elements que cal destacar és la porta de fusta d'estil modernista amb vitralls policroms de formes sinuoses, que dóna accés a l'escala de veïns que repeteix el mateix models decoratiu de l'ascensor.[1]

HistòriaModifica

La casa d'Antònia Burés es va construir en un solar que el seu germà Francesc Burés havia obtingut en una subhasta de la desamortització en 1863. Antònia Burés pertanyia a la tercera generació d'una nissaga de fabricants del Bages amb fàbriques a Sant Joan de Vilatorrada (Fàbrica Burés), a Castellbell i el Vilar (Colònia Burés)i, més tard, a Anglès a la Selva (Colònia Burés d'Anglès) i que estava casada amb l'industrial tèxtil Llogari Torrens i Serra.[1]

La casa es va construir en la zona dreta de l'Eixample, emplaçament que havia estat escollit per altres famílies de l'alta burgesia per instal·lar-hi la seu del negoci i l'habitatge familiar.[1]

Tot i que els plànols de la finca van ser signats per l'arquitecte Juli Batllevell i Arús, alguns autors apunten que hauria estat projectada i construïda pel mestre d'obres Enric Pi.[1]

Vegeu tambéModifica

ReferènciesModifica

  1. 1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12 «Casa Antònia Burés». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 20 desembre 2017].
  2. Enric Pi i Cabañas, natural de Sant Cugat del Vallès, fou cunyat del músic Domènec Mas i Serracant, després del matrimoni d'aquest amb Ramona flora Pi i Cabañas (1872-1905).
  3. 3,0 3,1 El País El regalo de Gaudí, 27 de maig de 2012
  4. Pobles de Catalunya Guia del patrimoni històric i artístic dels municipis catalans
  5. Sala, Teresa-M. «Les moreres de la casa Antònia Burés». A: Un món estrany. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2014, pàg. 51 [Consulta: 20 octubre 2014]. 

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Antònia Burés

Coord.: 41° 23′ 31″ N, 2° 10′ 35″ E / 41.3919°N,2.1764°E / 41.3919; 2.1764