Viquipèdia

Casa d'empenyorament

Una casa d'empenyorament és una institució que presta diners de manera immediata als seus clients, i ho fa mitjançant préstecs amb penyora. Generalment estan enfocades a la població amb ingressos baixos.

Sucursal Ermita, Rojo Gómez.

Cal anar a una d'aquestes empreses comercials amb algun bé de valor, com ara joies i rellotges d'or o plata, aparells electrònics com televisors, pantalles, consoles de videojocs, monedes antigues, automòbils, hipoteques, entre altres. Els béns que s'empenyoren depenen del que accepti la casa on es vagi.[1]

Mecanisme modifica

 
Calçada Ermita Iztapalapa

Són considerades com una opció de préstec ràpid, ja que el mecanisme és el següent:

  • Es va a una sucursal.
  • Es presenta una identificació oficial (cal ser major d'edat).
  • Es presenta el bé a empenyorar i la casa fa una avaluació del mateix per tal de determinar el montant del préstec.
  • S'informa a linteressat les condicions del préstec, és a dir, de les dates i formes de pagament periòdic i pagament final, així com la taxa dinterès que s'establirà. Se li aclareix sota quines condicions pot recuperar el seu bé (en aquest cas cal identificar-se, pagar la quantitat donada com préstec inicialment, més els interessos i el cost d'emmagatzematge) i sota quines condicions el pot perdre definitivament. Finalment se signa un contracte on queda establert tot això per escrit.
  • Es crea una butlleta de pagament, que moltes vegades és una còpia del mateix contracte, i se li lliura a l'interessat la quantitat de diners en efectiu pactada.

Història modifica

 
Una botiga de Londres mostra el rètol tradicional d'empenyorador.

Les cases d'empenyorament han operat durant bastants segles tant a orient com a occident, variant en la seva forma d'operació així com la seva fundació i estatuts sota els quals es regeixen.

Els orígens de les cases d'empenyorament tenen les seves arrels a l'antiga Xina fa uns 3.000 anys. Els prestadors d'empenyorament, sovint treballant de manera independent, oferien crèdit a curt termini als camperols. Aquesta tendència va continuar fins que les civilitzacions de l'antiga Grècia i Roma van fer que aquest concepte fos més corrent.

A Occident, l'empenyorament existia a l'antic imperis grec i romà. La major part del dret occidental contemporani sobre el tema es deriva de la jurisprudència romana. A mesura que l'imperi va estendre la seva cultura, el penyora va acompanyar-lo. Així mateix, a Orient, el model de negoci va existir a la Xina fa 1.500 anys als monestirs budistes no diferents dels actuals, a través de les èpoques estrictament regulades per autoritats imperials o altres.[1]

Malgrat les primeres prohibicions de l'Església Catòlica Romana de cobrar interessos sobre els préstecs, hi ha algunes proves que els franciscans tenien permís per començar la pràctica com a ajuda als pobres.[2] El 1338, Eduard III va empenyar les seves joies per recaptar diners per a la seva guerra amb França. El rei Enric V va fer el mateix el 1415. Els llombards no eren una classe popular, i Enric VII els va molestar molt. El 1603 es va aprovar una Llei contra els corredors i va romandre en el llibre d'estatuts fins al 1872. Estava dirigit als molts corredors de falsificacions de Londres. Evidentment, aquest tipus de corredor es considerava una tanca[3]

Una casa d'empenyorament també pot ser una organització benèfica. El 1450, Barnaba Manassei, un frare franciscà, va iniciar el moviment Monte di Pietà a Perusa, Itàlia. Va proporcionar assistència financera en forma de préstecs sense interessos garantits amb articles empenyits. En comptes d'interès, el Monte di Pietà va instar els prestataris a fer donacions a l'Església. Es va estendre per Itàlia, després per altres parts d'Europa. La primera organització Monte de Piedad d'Espanya es va fundar a Madrid, i des d'allà la idea va ser traslladada a Nova Espanya per Pedro Romero de Terreros, comte de Santa Maria de Regla[4] i cavaller de Calatrava.[5] La Nacional Monte de Piedad és una institució benèfica i una casa d'empenyorament l'oficina principal de la qual es troba al costat del Zócalo, o plaça principal de la Ciutat de Mèxic. Va ser establert entre 1774 i 1777 per Pedro Romero de Terreros com a part d'un moviment per oferir préstecs sense interessos o amb interessos baixos als pobres. Va ser reconeguda com a entitat benèfica nacional l'any 1927 pel govern mexicà.[5] Avui és una institució de ràpid creixement amb més de 152 oficines a tot Mèxic i amb plans per obrir una sucursal a cada ciutat mexicana.

Referències modifica

  1. ↑ 1,0 1,1 Hayman, H. Retail Mammon; Or, The Pawnbroker's Daughter, 1853, p. 209 [Consulta: 18 juliol 2022]. 
  2. ↑ Gregg, Samuel American Banker, 1, 88, 2016.
  3. ↑ Notimex (en castellà) [Consulta: 1r octubre 2008].
  4. ↑ Leon Teutli Ficachi. «Nacional Monte de Piedad». Arxivat de l'original el 19 desembre 2008. [Consulta: 1r octubre 2008].
  5. ↑ 5,0 5,1 . 10, p. 5699–5701. ISBN 1-56409-034-5. 

Bibliografia modifica

Enllaços externs modifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa d'empenyorament
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Casa_d%27empenyorament&oldid=33102854»