Cavall de Ferganà
El cavall de Ferganà (xinès tradicional: 大宛馬 / 宛馬, pinyin: dàyuānmǎ/yuānmǎ, Wade–Giles: ta-yüan-ma / yüan-ma) era una raça equina que va protagonitzar una de les primeres importacions de cavalls més importants de la Xina, originaris de l'Àsia central. Aquests cavalls, tal com es mostren a les figures del sepulcre de la dinastia Tang en ceràmica pisa, "s'assemblen als animals de la medalla d'or d'Eucratides I, rei de Bactriana (Biblioteca Nacional de París)".[1]
Segons els textos xinesos, aquesta mesura és el resultat de la voluntat de l'emperador Han Wudi, desitjós de protegir el comerç de caravanes al llarg de la ruta de la seda.
El cavall de Ferganà també és conegut com el «cavall celestial»[2] a la Xina o el Cavall niseu a l'Oest de la Xina.[3][4]
Història antiga modifica
La cria de cavalls al territori de Ferganà sembla que va desenvolupar-se molt aviat a l'Àsia central, des del I mil·lenni aC, per tal d'obtenir animals més grans i poder ser objecte d'ús per la cavalleria.[5]
Dayuan, al nord de Bactria, era una nació situada al centre de la vall de Ferganà de l'Àsia central, que es retrotrau a la dinastia Han. La Xina va projectar el seu poder militar cap a aquesta zona per preservar la ruta comercial amb l'oest. El règim imperial de Han va demanar cavalls de Ferganà i en va importar un nombre tan elevat que els governants de Ferganà van tancar les fronteres per a aquest tipus de comerç. Aquella operació va donar lloc a una guerra que va guanyar la Xina. El 102 dC, els xinesos van requerir als derrotats de Ferganà que proporcionessin almenys deu dels seus cavalls amb finalitats reproductives, i tres mil cavalls de Ferganà de qualitat normal.[6] Tot i així, segons el punt de vista dels Registres del Gran Historiador i el Llibre de Han no ofereixen cap descripció pels cavalls de Ferganà, i, segons sembla, en aquestes cròniques, no es van fer servir en cap expedició i campanyes de Han conegudes.
Estàtues i pintures xineses, així com la moneda bactriana mostrada anteriorment, indiquen que aquests cavalls tenien potes proporcionalment curtes, potents crestes i peus rodons. Han Wudi volia equipar la seva cavalleria amb cavalls de qualitat, més grans que els ponis xinesos locals i capaços de portar un home amb armadura.[7] Les avantguardes de les representacions xineses són molt rectes, s'assemblen al cavall Guoxia de l'actual Xina. Segons la tradició, aquells cavalls suaven sang, donant lloc al nom: "cavall que sua sang" (en xinès tradicional: 汗血馬, pinyin: hànxuèmǎ). Les autoritats modernes creuen que els paràsits que xuclaven sang feien que la suor es barregés amb sang quan es treballava amb aquests cavalls.
Els investigadors moderns, assenyala Mair, han trobat dues idees diferents [per a les referències antigues xineses als cavalls de Ferganà "suaven sang"]. El primer suggereix que els petits vasos sanguinis subcutanis van esclatar mentre els cavalls van suportar un llarg galop dur. El segon teoritza que un nematode paràsit, Parafilaria multipapillosa, va desencadenar el fenomen. P. multipapillosa que es troba àmpliament distribuït a les estepes russes i que viu arrossegant-se als teixits subcutanis dels cavalls. Els nòduls de pell resultants sagnen sovint, de vegades de manera copiosa, donant lloc a una cosa que els veterinaris anomenen "sagnat estiuenc".[8]
Fa més de 2.000 anys dos exèrcits xinesos van viatjar 10.000 km a Ferganà per trobar «Cavalls Celestials», les muntures de mes qualitat conegudes fins aleshores. Aquestes estaven aparentment infectades amb un cuc minúscul que els provocava "suar sang" per les ferides de la pell:
Alguna vegada abans l'Emperador Wu de Han havia dividit el Llibre dels canvis (Yijing) i se li havia dit que "els cavalls divins han d'aparèixer" des del nord-oest ". Quan els Wu-sun van venir amb els seus cavalls, que eren d'una excel·lent raça, els va anomenar «cavalls celestials». Més tard, però, va obtenir els cavalls que suaven sang dels Dayuan [= Ferganà], que eren encara més durs. Per tant, va canviar el nom dels cavalls de Wu-sun, anomenant-los "cavalls de l'extrem occidental", i va utilitzar el nom de «cavalls celestials» per als cavalls de Dayuan.[10]
La P. multipapillosa es creu que va ser la causa de la "sudoració de sang" d'aquests famosos i molt desitjats cavalls de Ferganà, que l'emperador Wu de Han Xina (Wudi) va anomenar «Cavalls celestials» (c . 113 aC). Va enviar un exèrcit de 40.000 homes a Ferganà, però menys de la meitat de l'exèrcit van arribar al seu destí. Esgotats, van ser derrotats. Un altre exèrcit de 60.000 homes va ser enviat el 103 aC, va trencar les muralles de la ciutat i va tallar el subministrament d'aigua després d'un setge de 40 dies. Tement la derrota imminent, els habitants van decapitar el seu rei i van presentar el seu cap al general Han, oferint-los que s'emportessin tants cavalls com volguessin. Després d'instal·lar un nou rei titella, els Han va marxar amb 3.000 cavalls, tot i que només en van quedar 1.000 quan van arribar a la Xina el 101 aC. La població de Ferganà també va acordar enviar dos cavalls celestials a l'Emperador cada any, i les llavors de l'alfals va ser enviades a la Xina proporcionant pastures superiors per a la cria de cavalls que fins llavors existien a la Xina.[11][12] Els xinesos necessitaven una bona cavalleria que pogués fer front als Xiongnu que amenaçaven el seu imperi.[13][14]
La estatueta de bronze de la dinastia Han, el cavall volador Gansu, és probablement una representació d'aquesta raça.[15]
Referències modifica
- ↑ See p. 39 of Lida L. Fleitmann's, The Horse in Art, William Farquhar Payson (publishing company), New York, 1931.
- ↑ Herbert Allen Giles. Adversaria Sinica. Kelly & Walsh, 1905, p. 432–.
- ↑ Quint Curci. Història d'Alexandre el Gran, vol. III i últim: llibres VIII-X. Fundació Bernat Metge, p. 139–. ISBN 978-84-7225-919-5.
- ↑ Royal Asiatic Society, p. 36
- ↑ Creel, H. G. «The Role of the Horse in Chinese History». The American Historical Review, 70, 3, 1965-04, pàg. 653. DOI: 10.2307/1845936. ISSN: 0002-8762.
- ↑ Fleitmann, p. 39
- ↑ Pernot, François. Les routes de la soie (en francès). Editions Artemis, 2007, p. 33. ISBN 978-2-84416-654-8.
- ↑ The Emperor and the Parasite. The Last Word On Nothing (2011-03-03). Retrieved on 2011-03-17.
- ↑ Bonnie Lou Hendricks. International Encyclopedia of Horse Breeds. University of Oklahoma Press, 1995, p. 6–. ISBN 978-0-8061-2753-8.
- ↑ Shiji 123 in Watson (1961), p. 240.
- ↑ Manel García Sánchez. El gran rey de Persia: formas de representación de la alteridad persa en el imaginario griego. Edicions Universitat Barcelona, 2009, p. 331–. ISBN 978-84-475-3410-4.
- ↑ Vern L. Marble. Fodders for the Near East: Alfalfa. Food & Agriculture Org., 1989, p. 6–. ISBN 978-92-5-102799-8.
- ↑ Watson (1961), p. 135.
- ↑ Boulnois (2004), pp. 82–83.
- ↑ Silk Road Foundation
Bibliografia modifica
- Bonavia (2004): The Silk Road From Xi’an to Kashgar. Judy Bonavia – revised by Christoph Baumer. 2004. Odyssey Publications. ISBN 962-217-741-7.
- Boulnois (2004): Silk Road: Monks, Warriors & Merchants on the Silk Road. Luce Boulnois. Translated by Helen Loveday. Odyssey Books, Hong Kong. ISBN 962-217-720-4.
- Courtot-Thibault, Valerie (1989),, Favre, coll. « Caracole », 25 avril 1989, 205. ISBN 978-282-890-331-2
- Creel, HG, (1965), The American Historical Review, vol. 70, avril 1965,p. 647-672. doi:10.2307/1845936,En línia
- Flitmann, Lida L. (1931). The Horse in Art. New York : William Farquhar Payson. New York
- Forbes, Andrew ; Henley, David (2011). 'The Heavenly Horses of the West' in: China's Ancient Tea Horse Road. Chiang Mai: Cognoscenti Books. ASIN: B005DQV7Q2
- Lou Bonnie, Hendricks (2007) International Encyclopedia of Horse Breeds. University of Oklahoma Press. ISBN 080613884X,ISBN 9780806138848,OCLC 154690199. En línia: International Encyclopedia of Horse Breeds a Google Books
- Watson, Burton, translator. (1961). Records of the Grand Historian by Sima Qian. Han Dynasty II (Revised Edition), Columbia University Press. ISBN 0-231-08167-7.
- Royal Asiatic Society of Great Britain and Ireland. North China Branch, Shanghai, China Branch of the Royal Asiatic Society. Journal of the North China Branch of the Royal Asiatic Society, Issues 39-41