Pierre François Charles Augereau
Pierre Françoise Augereau (París, 21 d'octubre del 1757 – La Houssaye-en-Brie, 1816),[1] fou un militar francès que assolí el grau de mariscal així com els títols de par de França i duc de Castiglione.[2]
  | |
| Nom original | (fr) Pierre Augereau |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | (fr) Charles Pierre François Augereau 21 octubre 1757 París |
| Mort | 12 juny 1816 (58 anys) La Houssaye-en-Brie (França) |
| Sepultura | Cementiri de Père-Lachaise, 59 Grave of Augereau (en)  |
 Governador general Catalunya | |
| 8 febrer 1810 – 26 maig 1810 ← cap valor – Louis Emmanuel Rey → | |
 Membre del Consell dels Cinc-cents | |
| 16 abril 1799 – 26 desembre 1799 Circumscripció electoral: Alta Garona | |
| Parell de França | |
| | |
| Activitat | |
| Lloc de treball | París |
| Ocupació | polític, militar |
| Activitat | 1774 – |
| Membre de | |
| Carrera militar | |
| Branca militar | Infanteria |
| Rang militar | Mariscal de l'Imperi |
| Comandant de (OBSOLET) | 7è cos de l'Armada |
| Conflicte | Guerres de la Revolució Francesa i Guerres Napoleòniques |
| Obra | |
| Localització dels arxius |
|
| Altres | |
| Títol | Duc |
| Germans | Jean-Pierre Augereau |
Premis | |
 | |
D'origen humil, va néixer al carrer Mouffetard, a París, el 1757, fill de Pierre Augereau, criat a la casa d'un ric propietari, i de Marie-Joséphe Kreslin, nascuda a Múnic i venedora de fruita al faubourg Saint-Marceau. El 1773, s'enrolà amb disset anys a l'Exèrcit Reial. A Nàpols com a conseqüència d'un duel amb un oficial va haver de desertar i es va passar a l'enemic, l'exèrcit prussià, comprometent-s'hi per un any. Amb els prussians va lluitar contra l'Imperi Otomà i els austríacs. Es casà amb Gabrielle Grach i es traslladà a Nàpols, ciutat en què va viure com a mestre d'esgrima fins al 1787.
Fervent jacobí, tornà a França el 1792, i s'allistà en la Guàrdia Nacional on aviat arriba al grau de sergent. Tres anys després, ja era general de divisió a l'Exèrcit del Pirineus. Amb aquest grau participà en la Guerra Gran, concretament en els combats del Fluvià, poc abans del final de la guerra.[3]
El Directori modifica
Durant el Directori destacà en la campanya d'Itàlia, el 12 d'abril de 1796 lluità al combat de Montenotte, el 15 d'abril a la Batalla de Millesimo, contra els piamontesos i el 16 d'abril en la presa del castell de Ceva. Cridà l'atenció de Napoleó Bonaparte després de la Batalla de Castiglione[4] el 3 d'agost i d'encapçalar als seus homes contra els austríacs a la Batalla del Pont d'Arcole el 15 de novembre. Pels seus saqueigs i crueltats li feren perdre prestigi entre els alts càrrecs militars. Després del 18 de Brumari (mes del calendari republicà francès), rebé el comandament de l'exèrcit dels Països Baixos, i ja amb l'Imperi va ascendir a mariscal el 1804. Destacà a la Batalla de Jena-Auerstedt contra els prussians. A la Batalla d'Eylau, el 8 de febrer de 1807, el seu cos d'exèrcit que devia atacar el centre rus, es va perdre en una tempesta de neu i els seus soldats foren delmats pels canons enemics. Ferit al braç, tornà a França i el de març de 1808 rebé el títol de duc de Castiglione.
Governador General de Catalunya modifica
A finals de 1809 fou destinat a Espanya per a substituir al general Saint-Cyr i a inicis de desembre ja aconseguia finalment la capitulació de Girona. El 24 de gener de 1810 arribà a Barcelona amb el general Duhesme.
El 8 de febrer, Napoleó signà a les Teuleries un decret on establia governs particulars a l'Aragó, Biscaia, Catalunya i Navarra. Això va comportar la desvinculació d'Espanya dels territoris al nord del riu Ebre, que van passar a ser administrats directament per l'exèrcit imperial. En algun moment entre els mesos de gener i maig Augereau fou nomenat Governador general de Catalunya,[2] gairebé independent de Josep I d'Espanya.
Com a Governador general, Augereau va denunciar a l'emperador els estralls ocasionats a Barcelona per l'administració anterior, la despoblació alarmant de la ciutat i els escàndols de contraban practicat pels mateixos funcionaris. Es proposà emprendre certes reformes catalanitzadores per atraure la simpatia dels catalans i facilitar així la incorporació del Principat al Primer Imperi Francès, tasques en les quals era aconsellat pel terratinent afrancesat Tomàs Puig i Puig.[2][5] El seu programa va consistir:
- Depuració de la corrompuda administració del general Duhesme. Aquest fou destituït i uns dos-cents empleats van ser detinguts i interrogats. L'instrument de la dràstica purificació fou la Comissió Administrativa, que començà una lenta investigació sobre els mateixos compatriotes i alguns afrancesats que estaven sota sospita.
- El 2 d'abril decretà una amnistia que comprengué tots els que havien emigrat per raons polítiques.[2]
- Concedí la cooficialitat del català, catalanitzant les actes i la documentació de la ciutat.[2]
- Feu onejar l'estendard català al costat del francès.
- Començà a escoltar els notables de la província.
- Dissenyà una nova divisió territorial del Principat a l'estil francès, amb quatre corregiments molt més extensos que els d'abans.
- Inicià la catalanització del "Diario de Barcelona",[2] que canvià el nom per "Diari del Gobern de Cataluña i Barcelona".
- Es proposà una reforma fiscal molt important.
Aquestes reformes no van agradar a París, ja que les depuracions administratives debilitaren l'estructura napoleònica de Catalunya, la política catalanista tenia poc ressò entre la població i xocava amb el centralisme francès. Els enemics polítics d'Augereau aconseguiren fer-se escoltar per Napoleó.
Al març, Augereau dirigí una nova expedició imperial cap a Tarragona. Va enviar tres divisions franceses, que conqueriren Reus el 30 de març. Però fracassaren d'una manera flagrant quan els seus homes van ser derrotats a Vilafranca del Penedès el 30 de març i a Manresa el 5 d'abril. Esgotats tots els proveïments, les seves tropes van emprendre una catastròfica retirada cap a Girona, perdent fins i tot la línia del Llobregat.
Fou destituït d'aquest càrrec per l'emperador, que estava enfurit per la reculada i pels experiments polítics d'Augereau, el 26 de maig, principalment per l'acorralament a què estava sotmès per les tropes liderades per Joan Clarós i també per les maniobres polítiques de París. Dos dies després el substituïa en el càrrec el mariscal MacDonald.[2]
Restauració modifica
Durant la restauració francesa, acatà a Lluís XVIII de França i fou nomenat par de França. Durant el govern dels cent dies intentà reconciliar-se amb Napoleó, però no ho aconseguí. Es retirà a les seves terres de La Houssaye, on morí apartat de l'activitat militar.
Referències modifica
- ↑ Michel Cadé, « Augereau (Charles, Pierre, François) », in Nouveau Dictionnaire de biographies roussillonnaises 1789-2011, vol. 1 Pouvoirs et société, t. 1 (A-L), Perpignan, Publications de l'olivier, 2011, 699 p. (ISBN 9782908866414)
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 76, entrada: "Augereau, Pierre François Charles". ISBN 84-297-3521-6.
- ↑ Fitxa de l'Assemblea Nacional Francesa
- ↑ Lavallée, Théophile Sébastien. Historia de los franceses, 6: desde la época de los galos hasta nuestros dias (en castellà). Libr. de San Martin, 1859, p.158.
- ↑ MATA, Jordi. «Hostes vingueren... El mariscal Augereau». Sàpiens [Barcelona], núm. 114 (març 2012), p. 16. ISSN 1695-2014
Fonts bibliogràfiques modifica
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pierre François Charles Augereau |
- Catalunya Napoleònica (Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 1960, ISBN 84-232-0449-9)
- La Guerra de la Independencia (Charles Esdaile, Editorial Crítica, 2002, ISBN 84-8432-475-3) (castellà)
- Michel Cadé, « Augereau (Charles, Pierre, François) », in Nouveau Dictionnaire de biographies roussillonnaises 1789-2011, vol. 1 Pouvoirs et société, t. 1 (A-L), Perpignan, Publications de l'olivier, 2011, 699 p. (ISBN 9782908866414)