Obre el menú principal

Cissa (pronunciat /ˈtʃɪsɑː/) va ser un dels líders saxons, juntament al seu pare i els seus germans, que van realitzar una invasió a la costa sud de l'illa de la Gran Bretanya l'any 477. Alguns autors li atribueixen la fundació del regne de Sussex, mentre que altres creuen que el fundador va ser el seu pare, Aelle i d'altres creuen que tots dos só personatges llegendaris.

Infotaula de personaCissa
Biografia
Naixement ?
Mort c. 567
  rei de Sussex
514 – c. 567
Aelle
Dades personals
Grup ètnic Saxons
Activitat
Ocupació governant
Família
Pare Aelle
Modifica les dades a Wikidata

Contingut

Fonts històriquesModifica

 
Localitació de Selsey, on probablement va desembarcar.
 
Costa de Selsey

A la Crònica anglosaxona, Cissa és esmentat com a un dels fills d'Aelle, que l'any 477 va arribar a l'illa de la Gran Bretanya i va desembarcar a un lloc anomenat Cymenshore (que es creu que devia ser l'actual Selsey[1]). En aquest text estan anotades tres batalles en què Aelle i els seus tres fills van participar: una a Cymenshore el 477, una altra a Mercredesburne el 485 i la darrera a Pevensey el 491 on es diu que cap dels britans va sobreviure.[1][2][3][4] La Crònica anglosaxona es va escriure durant el regnat d'Alfred el Gran, més de 400 després d'aquests fets, cosa que fa que la informació no sigui del tot fiable.[5][6] [a] Tanmateix una anàlisi del text, fa evident l'ús d'algunes convencions poètiques que fan pensar que el contingut potser es va basar en una tradició oral anterior, com ara sagues o poemes èpics.[4][5] Un dels motius pels quals es va escriure la Crònica anglosaxona va la propaganda per major glòria d'aquest rei. Conté les genealogies dels de Wessex i els mostra des d'una perspectiva positiva, ja que eren els avantpassats d'Alfred. El regne de Sussex, seria absorbit pel de Wessex al temps d'Egbert (769 o 771 – 839).[5]

No s'han trobat proves arqueològiques de l'existència d'Aelle o dels seus fills.[8] L'absència de cementiris anglosaxons de l'anomenat període antic[b] a l'àrea de Chichester, la capital, indiquen que els saxons no hi van arribar fins passats més de cent anys.[8] Alguns autors han proposat que Chichester potser va ser una regió independent habitada pels britans a final del segle v però tampoc hi ha proves arqueològiques ni toponímia que doni suport a aquesta hipòtesi.[10][11][c][d][e] Només s'han trobat dos objectes d'època anglosaxona a l'oest del riu Arun i s'han datat del segle vi.

Tampoc hi ha textos anglosaxons que diguin que Cissa va ser rei. El cronista del segle viii, Beda el Venerable, va escriure que Aella va ser el primer bretwalda dels anglosaxons, però no esmenta en absolut ni Cissa ni els altres fills.[15] La font documental més antiga que l'esmenta és Henry de Huntingdon, cronista del segle xii, del qual es diu que va fer servir la imaginació per omplir els buits d'informació.[f] Bona part del que va escriure es basa en el text de Beda. Un altre cronista, Roger de Wendover, es va basar en el text de Henry, però és possible que a més tingués accés a altres documents avui perduts o que es basés en informació procedent de la tradició oral.[g][h] Tant Henry de Huntingdon com Roger de Wendover ofereixen versions ampliades del que diu a la Crònica anglosaxona sobre Allea i els seus fills.[i][19][20] Ambdós donen per fet que Cissa va succeir al seu pare i diuen la data en què això va passar.[21] Roger de Wendover encara va més lluny i diu la data de la mort de Cissa: el 590.[22] Tenint en compte que Cissa va arribar a la Gran Bretanya el 477, això implicaria que tenia 123 quan va morir. Una correcció que canviés on diu «mort el 590» per «va morir a l'edat de 90» resoldria aquesta inconsistència. Els historiadors Kirby i Williams opinen que: «No sembla probable que els annals de les cròniques de l'edat mitjana tardana es puguin fer servir com a base per fer reconstruccions històriques.»[23]

Informació procedent de la toponímiaModifica

La part més antiga de la Crònica anglosaxona conté un ús freqüent d'epònims.[4][24] A la secció de l'any 477 estan els noms dels fills d'Aelle: Cymen, Wlenking i Cissa.[3] Tots tres tenen noms que convenientment lliguen amb noms de la toponímia d'aquesta zona.[25] Cymenshore, el nom del lloc on van desembarcar, comença igual que Cymen; Lancing s'assembla a Wlenking, i Chichester s'assembla a Cissa. Podria ser que els noms dels fills d'Aelle, derivin dels noms d'aquests llocs i que només siguin personatges llegendaris per explicar els orígens dels saxons del sud; o potser va passar a l'inrevés i de la llegenda d'uns herois va derivar els noms dels indrets.[j][k]

Un altre topònim potencialment associat amb Cissa és un turó fortificat de l'edat del ferro anomenat Cissbury Ring, situat al municipi de Worthing, cosa que va notar l'historiador del segle xvii William Camden i el va portar a una conclusió errònia quan el va descriure dient que «clarament el seu nom indica que va ser obra del rei Cissa».[27] El nom d'aquest indret s'ha escrit de manera diferent al llarg dels anys: Sissabury a un document del 1610, Cesars Bury el 1663, Cissibury el 1732 i Sizebury el 1744. Segons la llegenda local es va posar aquest nom a la fortificació en honor a Juli Cèsar.[28] És possible que el nom de Cissbury es va fer servir des de final de l'època anglosaxona,[9] durant els regnats d'Ethelred II i de Canut el Gran quan va ser la seu d'una seca. En èpoques d'inseguretat, les seques es situaven en antigues acròpolis de l'edat del ferro, ja que eren llocs protegits i evitaven que les monedes caiguessin en mans dels víkings. Però no s'ha trobat cap prova arqueològica que confirmi que Cissbury estigués ocupat pels anglosaxons.[29]

NotesModifica

  1. Morris compara una llista de dates conegudes amb les que donen Gildas de Rhuys i Beda, explica que les datacions de Gildas són uns 20 després de les dates reals dels fets en la majoria d'esdeveniments i que Beda va prendre les datacions de Gildas com a referència.[7]
  2. El període antic dels anglosaxons va des de l'establiment de les primeres colònies fins a l'acceptació del cristianisme a mitjan segle VII; el període mitjà dels anglosaxons va des de l'acceptació general de mitjan segle VII fins al segle IX i el període tardà anglosaxó va fins a la conquesta normanda el 1066.[9]
  3. No hi ha paraules d'origen romanobrità en la toponímia de la rodalia de Chichester.[12]
  4. La paraula Chithurst podria ser un híbrid format pel terme celtobrità Chit més el terme de l'anglès antic hyrst.[13]
  5. Slaughter planteja la hipòtesi de la inexistència de proves fins al punt de negar qualsevol possible presència subromana i és conscient de l'escassetat de restes arqueològiques del segle V.[14]
  6. «Henry va ser un dels incansables compiladors dels quals Bernard Guenée ha escrit. Agafant una frase d'aquí i una altra d'allà, enllaça un fet d'aquí amb un altre d'allà, teixeix una narrativa amb continuïtat que, encara que derivada, cosa que en gran part és, així i tot té molt de creació pròpia,...» [16]
  7. Morris contrasta les referències procedents de la bibliografia antiga amb les proves arqueològiques i amb la Crònica anglosaxona per arribar a les seves conclusions.[17]
  8. En el llibre de Greenway, al capítol II, es presenta una anàlisi de les fonts documentals que han arribat als nostres dies i les que s'han perdut.
  9. Greenway suggereix que Roger de Wendover pren com a base d'informació a Henry de Huntingdon, i que Mateu de París es basa en Roger de Wendover. La prova que demostra això és que Roger de vegades fa servir les paraules de Henry calcades i de vegades amb canvis subtils que no afecten el contingut de la frase.[18]
  10. En el manuscrit Parker de la Crònica anglosaxona es diu que va haver un atac dels danesos quan aquests anaven de retorn cap a casa:«De retorn a casa després d'haver assetjat Exeter, van saquejar per la zona de Chichester, a Sussex.» [26]
  11. «Segons la Crònnica anglosaxona s.a. 477, Cissa, fill d'Aelle, va liderar una invasió a Sussex; però sembla que hi ha una confusió entre si el nom de la persona deriva del topònim o a l'inrevès.» Vegeu «Chichester» en:Key to Engish Placenames, University of Nottingham

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Kelly, 1998, p. 3-13.
  2. Brandon, 1978, p. 24.
  3. 3,0 3,1 Crònica anglosaxona sub anno 477, 485, 491
  4. 4,0 4,1 4,2 Jones, 1988, p. 71.
  5. 5,0 5,1 5,2 Gransden, 1974, p. 36-39.
  6. Keynes, 2004, p. 275—281.
  7. Morris; Jarrett, 1965, p. 153.
  8. 8,0 8,1 Brandon, 1978, p. del capítol 11.
  9. 9,0 9,1 Kipfer, 2000, p. 23.
  10. Down, 1978, p. 56.
  11. Bell; Drewett, 1978, p. 64.
  12. Brandon, 1978, p. 54-88.
  13. Gelling, 2000, p. 236.
  14. Slaughter, 2009, p. 825.
  15. Beda, Historia ecclesiastica gentis Anglorum, llibre II, capítol 5
  16. Greenway, 1996, p. lxxxvi.
  17. Morris, 1973, p. 94.
  18. Greenway, 1996, p. ciii.
  19. Greenway, 1996, p. 91.
  20. Giles, 1849, p. 19.
  21. Brandon, 1978, p. 27-28.
  22. Greenway, 1996, p. 97 n.57.
  23. Kirkby; Williams, 1976, p. 454–486.
  24. Gransden, 1974, p. 36—39.
  25. Brandon, 1978, p. 27—28.
  26. Dumville; Keynes, 1986, p. 58-59.
  27. Camden, 1610, p. 312.
  28. Coates, 1980, p. 309–329.
  29. Brandon, 1978, p. 187-189.

BibliografiaModifica

  • Bell, Martin; Drewett, P L. Saxon Sussex; Archaeology in Sussex to AD 1500: essays for Eric Holden, 1978. 
  • Brandon, Peter. The South Saxons. Phillimore, 1978. ISBN 0-85033-240-0. 
  • Camden, William. Britannia Volum 1. Philemon Holland, 1610. 
  • Coates, Richard «Studies and Observations on Sussex Place-Names». Susssex Archaeological Society, 118, 1980.
  • Down, Alec. «Roman Sussex: Chichester and the Chilgrove Valley». A: Archaeology in Sussex to A.D. 1500 (Research Reports; Council for British Archaeology; 29). Council for British Archaeology, 1978. ISBN 0-900312-67-X. 
  • Dumville, David; Keynes, Simon. The Anglo-Saxon Chronicle. 3 MS A.. Brewer, 1986. ISBN 978-0-85991-103-0. 
  • Gelling, Margaret. The Landscape of Place-Names. Tyas, 2000. ISBN 1-900289-26-1. 
  • Giles, J A(trad). Roger of Wendover's Flowers of History VI. Bohn, 1849. 
  • Gransden, Antonia. Historical Writing in England c.550-c1307. Routledge and Kegan Paull, 1974. ISBN 0-7100-7476-X. 
  • Greenway, Diana E (trad.). Henry of Huntingdon. Historia Anglorum: the history of the English. Oxford University Press, 1996. ISBN 0-19-822224-6. 
  • Jones, Michael E. The End of Roman Britain. Cornell University Press, 1988. ISBN 0-8014-8530-4. 
  • Kelly, Susan E. Charters of Selsey. Anglo-Saxon Charters VI. OUP for the British Academy, 1998. ISBN 0-19-726175-2. 
  • Keynes, S. Asser. Alfred the Great. Penguin Books, 2004. ISBN 978-0-14-044409-4. 
  • Kipfer, Barbara Ann. Encyclopedic Dictionary of Archaeology. New York: Kluwer Academic/ Plenum Publishers, 2000. ISBN 0-3064-6158-7. 
  • Kirby, D P; Williams, J E C «Review of The Age of Arthur, a History of the British Isles from 350 to 650 by John Morris». Studica Celtica, 10–11, 1976.
  • Morris, John; Jarrett, Dobson. Britain and Rome: Dark Age Dates: essays presented to Eric Birley on his 60th birthday, 1965. 
  • Slaughter, David. Rulers of the South Saxons before 825, 2009.