Chiara Gambacorta

(S'ha redirigit des de: Clara Gambacorta)

Chiara Gambacorta o Gambacorti (Florència?, 1362 - Pisa, 17 d'abril de 1420) fou una jove d'una poderosa família pisana, monja i abadessa dominica. És venerada com a beata per l'Església catòlica.

Infotaula de personabeata Clara Gambacorta, o
Clara de Pisa
Chiesa di san domenico (pisa), dipinto 02.JPG
Pintura amb la beata rebent la família de l'assassí del seu pare, per G. Battista Tempesti, 1782 (Pisa, S. Domenico)
Biografia
NaixementTora (Teodora o Vittoria) Gambacorta
1362 (Gregorià) modifica
Florència (Itàlia) modifica
Mort17 abril 1420 (Gregorià) modifica (57/58 anys)
Pisa (Itàlia) modifica
Lloc d'enterramentSan Domenico (Pisa) 
Abadessa
modifica
Dades personals
ReligióEsglésia Catòlica Romana modifica
Activitat
OcupacióReligiosa modifica
Orde religiósMonges dominiques
vídua, religiosa
CelebracióEsglésia Catòlica Romana
Beatificació1830 (culte confirmat) , Roma nomenat per Pius VIII
Festivitat17 d'abril
IconografiaCom a monja dominica, pregant
Família
FamíliaGambacorti (en) Tradueix modifica
ParePietro Gambacorti (it) Tradueix modifica

BiografiaModifica

Nasqué al si de la família Gambacorti o Gambacorta, important família mercantil de la Toscana, alguns membres dels quals havien estat senyors de Pisa; el seu pare,, Pietro Gambacorta, havia estat expulsat de Pisa i Chiara nasqué probablement a Florència en 1362. Anomenada per tothom Tora, deuria estar batejada amb el nom de Teodora o Vittoria. En 1369, i potser abans, la família ja era a Pisa; el seu pare projectà que la filla fes un matrimoni que afavorís la posició financera i política familiars, i Tora es casà, només amb dotze anys, amb Simone Massa. Tres anys després, Simone mor i la jove vídua refusa un nou matrimoni.

Seguint l'exemple i el consell de Caterina de Siena, a qui havia conegut en 1375 a Pisa, vol fer-se religiosa. Se'n conserven cartes de Santa Caterina a Tora que l'animen a dedicar-se a la pregària i la lectura pietosa, com també als treballs manuals per ocupar el temps de lleure.. Tora decideix de retirar-se a un monestir de clarisses, sense ingressar a l'orde encara. La seva família, però, s'hi oposa i els seus germans la forcen a deixar el monestir i la tanquen a casa durants mesos. Finalment, la família es resigna i Tora ingressa al monestir de monges dominiques de Santa Croce, on Tora fa els vots i pren el nom de Sor Clara.

Quan Gregori XI deixa Avinyó i torna a Roma, el gener de 1377, Pietro Gambacorta l'acull a casa seva, amb Caterina de Siena que l'acompanya, al seu pas per Livorno. Novament senyor de Pisa, Pietro fa construir un monestir a Pisa, dedicat a Sant Domènec de Guzmán, per a la seva filla, i crida Caterina de Siena perquè torni a visitar Pisa; la santa sienesa, malalta, no pot acceptar i li escriu una carta d'agraïment, on insta a Pietro Gambacorta a corregir el seu estil de vida i ésser millor cristià.

Mentrestant, Clara esdevé abadessa del convent i converteix la comunitat en un centre actiu de difusió de la reforma observant de l'orde. En 1392, una revolta a Pisa, amb el suport dels Visconti de Milà, derroca Gambacorta del poder i Giacomo Appiano mata Pietro i els seus fills Benedetto i Lorenzo. Aquest, perseguit pels seus enemics, va cercar refugi al convent de San Domenico, però acceptar-lo hagués trencat la clausura estricta i Clara, com a abadessa, posà per davant el seu deure i el bé da la comunitat; en no deixar que entrés, el seu germà fou mort pels enemics que arribaren.

L'herència del seu pare li serveix perquè el convent esdevingui un centre d'acolliment per a pobres i necessitats. Poc després, Clara cau greument malalta i està a punt de morir: demanà llavors que l'assassí dels seus parents li enviés un plat de la seva taula. L'esposa d'Appiano envià llavors al convent un cistell de pa i fruita, i en menjar-ne el pa, Clara es recuperà de la malaltia, simbolitzant així el seu perdó envers l'assassí, com també havia fet el seu germà, també religiós, Pietro Gambacorta. No gaire més tard, Appiano fou derrocat i mort, i la seva vídua i filles, perseguides, foren acollides per Clara al convent, sense cap senyal de rancúnia per part de la monja.

La seva virtut i el lliurament envers el proïsme feren que fos tinguda per una santa en vida. Quan morí, en 1420, el cor de monges cantà el Gloria en comptes del Requiem.

Sebollida al monestir de San Domenico, començà a ésser venerada. En 1830, Pius VIII en confirmà el culte tradicional com a beata.

BibliografiaModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Chiara Gambacorta