El cloisonnisme és una tècnica desenvolupada en la segona meitat del segle xix per Émile Bernard, un dels primers integrants de l'Escola de Pont-Aven i per Gauguin. La seva influència procedia principalment del japonisme i de Louis Anquetin. És un estil de pintura postimpressionista on s'utilitzen colors plans, en contorns foscos siluetats perfectament delimitats. Es caracteritza pel seu efecte decoratiu, la seva qualitat formal i perquè les seves pintures no tenen profunditat ni ombres. Necessita algun efecte decoratiu.

El Crist groc (Le Christ jaune) de Gauguin, 1889, oli sobre llenç.

Albright-Knox Art Gallery, Buffalo, New York.
La visió després del sermó: Jacob lluitant amb l'àngel, de Gauguin, 1888, National Gallery of Scotland.

El seu nom ve donat per la seva similitud amb l'esmalt cloisonné, on els filferros o làmines estan soldats al cos de la peça formant alvèols o compartiments (cloissons), dipositant allí la massa vitrificable (pols de vidre) i posteriorment escalfant-ho.

El terme va ser encunyat pel crític Édouard Dujardin en ocasió del Saló d'artistes independents, al març de 1888.[1] Els artistes Émile Bernard, Louis Anquetin, Paul Gauguin, Paul Sérusier i uns altres, van començar a pintar en aquest estil a finals de la dècada de 1880. Molts dels pintors també descriuen les seves obres com a sintètiques (de sintetisme), un moviment molt relacionat. Uns altres artistes com Maurice Denis, Vincent van Gogh o Henri de Toulouse-Lautrec es van aproximar al cloisonnisme, cadascun a la seva manera.

A El Crist groc (1889), citada sovint com l'obra cloisonnista per excel·lència, Gauguin va reduir la imatge a zones d'un sol color, separades per grans contorns negres. En l'obra, presta poca atenció a la perspectiva clàssica i elimina subtils gradacions de color (dos de les principals característiques de la pintura postrenaixentista.

La separació cloisonnista dels colors reflecteix una apreciació de la discontinuïtat que caracteritza al modernisme.[2]

Actualment, la tècnica del cloisonnisme està associada inseparablement als còmics i dibuixos animats. Artistes contemporanis com Valerio Adami i Pierre Alechinsky utilitzen aquesta tècnica de pintura.

Referències

modifica