Obre el menú principal

Col·legiata de Santa Maria de Valladolid

Valladolid

La Col·legiata de Santa Maria de Valladolid va ser la principal església de la ciutat entre el segle XI i el XVI. La seva construcció es deu al repoblador de Valladolid Pedro Ansúrez al segle XI. Avui se'n conserven només algunes ruïnes i unes poques capelles, situades prop de l'església de Santa María la Antigua i al costat de la inconclusa catedral de Valladolid.

Infotaula d'edifici
Col·legiata de Santa Maria de Valladolid
Valladolid colegiata03 lou.jpg
Ruïnes de l'antiga Col·legiata de Santa Maria. Els xiprers marquen el que van ser els pilars i divisió de les tres naus
Dades
Tipus col·legiata
Característiques
Estat d'ús enderrocat o destruït
Ubicació geogràfica
EstatEspanya
AutonomiaCastella i Lleó
ProvínciaValladolid
MunicipiValladolid
 41° 39′ 11″ N, 4° 43′ 22″ O / 41.6531°N,4.72278°O / 41.6531; -4.72278
Modifica les dades a Wikidata

HistòriaModifica

Valladolid va ser repoblada l'any 1074, tasca encomanada al comte Pedro Ansúrez, qui establí a la vila una església col·legial almenys des de 1095, data de la seva carta de poblament. La col·legiata va comptar amb un primer abat portat des de San Zoilo de Carrión de los Condes. Durant l'edat mitjana fou seu de nombrosos concilis. La col·legiata, en territori del bisbat de Palència, tenia però una vinculació directa amb la Santa Seu. Després de diversos intents fallits, la col·legiata esdevingué seu episcopal el 1595.[1]

La primera col·legiataModifica

La primera construcció es va dur a terme en temps del comte Pedro Ansúrez. No hi ha massa dades d'aquesta obra, ja que la segona construcció, d'estil gòtic s'hi va superposar. D'aquesta col·legiata no se'n conserva pràcticament res, llevat de la torre, que se suposa model de la veïna torre de La Antigua, d'estil romànic, parcialment oculta en la construcció de la capella de Sant Blai (que pertany al Museu Catedralici). S'especula que aquesta torre va tenir en el seu origen dos pisos amb arcs (dels quals només es conserva l'inferior) i una rematada amb chapitel semblant al de La Antigua, encara que potser amb menys pendent.

La segona col·legiataModifica

Les restes conservades actualment són les d'aquesta segona col·legiata. Es tracta d'una construcció realitzada entre 1219 i 1230, en estil gòtic, que va comptar amb un bell claustre, destruït al segle xvii. L'església era de tres naus de cinc trams cobertes amb voltes de creueria amollonades sobre pilars de nucli cruciforme amb columnetes adossades i creuer marcat en planta, amb triple capçalera d'absis semicirculars. No està molt clar com s'organitzava la il·luminació, doncs, si bé es conserven algunes finestres que s'obrien a les naus laterals, de gran senzillesa, no sabem si van existir finestres directes a la nau central i quina alçada tenia aquesta. El temple tenia tres portes que es conserven: una al nord, molt restaurada, una al sud que donava al claustre, amb una interessant decoració amb dents de serra, i una altra a l'oest sota de la torre-pòrtic, que estava inutilitzada ja en el segle XIV per la construcció de capelles perimetrals. Del complex arquitectònic només es conserven un angle del claustre i cinc capelles perimetrals, que avui conformen el Museu Diocesà i Catedralici de Valladolid.

La col·legiata dels cinc mestresModifica

Denominada així per la participació dels cinc grans mestres del gòtic final espanyol: Juan i Rodrigo Gil de Hontañón, Francisco de Colonia, Diego de Riaño i Juan de Álava. La primera pedra es va posar el 1527,[2] tot i que la construcció es va dilatar molt en el temps. Només es va aixecar la part dels peus arribant alguns murs als dotze metres d'altura. La lentitud amb què avançaven les obres va portar a realitzar intervencions a l'edifici gòtic que continuava en ús. La planta projectada era de tres naus amb capelles fornícules i dues torres exemptes a la façana. Aquest projecte va ser modificat per Diego de Riaño, que va incloure les torres a la zona de les fornícules, idea que apareixerà després en projectes de Juan de Herrera, que trepitja la planta de la col·legiata dels cinc mestres i a més va reutilitzar els fonaments i va embotir el construït de la col·legiata dels cinc mestres a les seves fàbriques. Riaño, Gil de Hontañón i Juan de la Cabañuela van ser successius mestres d'obres de la col·legiata, tot i que Rodrigo Gil va ser qui va tenir-hi una vinculació més estreta, pràcticament fins que va morir el 1577.

La fi de la col·legiataModifica

La construcció de la catedral va posar en perill l'edifici de la col·legiata. El mateix Juan de Herrera contemplava la destrucció del conjunt en els seus plans. Això no va succeir fins al segle xvii, cap a 1634, en què la vella col·legiata va ser enderrocada, quedant tan sols en peus les dependències que encara resultaven útils, salvant algunes capelles que eren utilitzades com a sala capitular, vestuari, o biblioteca. Gràcies a aquesta utilització, avui es conserven alguns elements arquitectònics de l'edifici gòtic. La tercera col·legiata iniciada per Rodrigo Gil i els altres mestres, va acabar servint de base al projecte d'Herrera.

ReferènciesModifica

  1. Rodríguez Valencia, V. La colegiata y la catedral de Valladolid. 1960-1970. Valladolid: Instituto Isabel la Católica de Historia Eclesiástica, 1973. 
  2. Redondo Cantera, M.J. «La primera piedra de la posterior catedral de Valladolid». Boletín del seminario de estudios de arte y arqueología, tom 67, 2001. ISSN 0210-9573.

Enllaços externsModifica