Consell Privat del Comte de Barcelona
El Consell Privat del Comte de Barcelona va ser una organització privada de Joan de Borbó amb caràcter d'organisme consultiu.
| Dades | |
|---|---|
| Tipus | òrgan consultiu consell privat  |
| Història | |
| Creació | 6 abril 1946 |
| Data de dissolució o abolició | juliol 1969 |
| Governança corporativa | |
| Presidència | José María Pemán (1957–1969) |
Història modifica
Després de traslladar-se a Portugal en 1946 i assentar-se a Estoril, Joan de Borbó va conformar el seu consell privat el 6 d'abril de 1946.[1] Va celebrar la seva primera reunió al març de 1947, establint que qualsevol negociació amb els dissidents republicans mai aniria més lluny de les concessions de la Constitució canovista de 1876; línia contradita poc més tard per unes declaracions del pretendent Borbó, relatives a la defensa d'un plebiscit a Espanya sobre la forma de govern.[2] No obstant això durant la seva primera dècada d'activitat va ser poc més que una distinció honorífica; va canviar operativament després de l'entrada en 1956 de Gonzalo Fernández de la Mora i l'aparició en 1957 de la figura d'una comissió permanent que tractés de potenciar l'activitat de l'ens.[3] Va estar compost per al voltant de 90 membres,[n. 1] més o menys actius,[5] la major part dels quals pertanyien a l'aristocràcia financera.[4] D'altra banda el comte de Barcelona va comptar també amb un altre òrgan polític, el secretariat polític, que feia d'òrgan executiu.[5] Ha arribat a ser descrit com un òrgan «inoperant i heterogeni»[6] i com a freturós «de dinamisme i resultats».[7] L'organisme, que va negar qualsevol suport a José María Gil-Robles, un dels seus membres, després de la seva participació en la reunió de Múnic amb polítics de la dissidència franquista, procediria a expulsar-lo.[8] Coincidint amb la designació efectuada per Franco de Joan Carlos de Borbó com a successor a la prefectura de l'estat, l'òrgan va ser dissolt al juliol de 1969 (igual que el secretariat),[9][10] quan aleshores era José María Pemán president de l'organització.[11]
Notes modifica
Referències modifica
- ↑ Dunthorn, 2000, p. 59.
- ↑ Acedo Castilla, 2005, p. 145-146.
- ↑ 4,0 4,1 Maravall i Santamaría, 1986, p. 76.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Bardavío, 1968, p. 13.
- ↑ Vilanova i Vila-Abadal, 2001, p. 51.
- ↑ Díaz Hernández, 2002, p. 414.
- ↑ Vilanova i Vila-Abadal, 2001, p. 52-53.
- ↑ Peña González 2013, p. 341 ; Cosgaya García 2006, p. 286.
- ↑ «El Consejo Privado de Don Juan de Borbón». ABC [Madrid], 02-04-1993.
- ↑ Peña González, 2013, p. 341.
Bibliografia modifica
- Acedo Castilla, José F. «En memoria del eminente historiador don Jesús Pabón Suárez de Urbina en su I centenario (1902-1976)». Minervae Baeticae. Real Academia Sevillana de Buenas Letras [Sevilla], 33, 2005, pàg. 131-152. ISSN: 0214-4395.
- Bardavío, Joaquín «El Consejo Privado del Conde de Barcelona». Triunfo, XXII, 299, 24-02-1968, pàg. 10-13.
- Cosgaya García, Jaime «La actuación política de don Juan de Borbón ante el fallecimiento de Franco». Espacio, Tiempo y Forma, Serie V, Historia Contemporánea. Universidad Nacional de Educación a Distancia [Madrid], 18, 2006, pàg. 285-297. DOI: 10.5944/etfv.18.2006.3127. ISSN: 1130-0124.
- Díaz Hernández, Onésimo «Fernando de Meer Lecha-Marzo, Juan de Borbón: un hombre solo (1941-1948)». Memoria y Civilicación. Universidad de Navarra [Pamplona], 5, 2002, pàg. 347-415.
- Dunthorn, Joseph «The Spanish monarchy and early Francoism: Alternative or complement?». Totalitarian Movements and Political Religions. Frank Cass [Londres], 1, 2, 2000, pàg. 47-76. DOI: 10.1080/14690760008406932.
- Maravall, José María; Santamaría, Julián «Political Change in Spain and the Prospects for Democracy». Transitions from Authoritarian Rule: Southern Europe. The Johns Hopkins University Press [Baltimore], 1986, pàg. 71-108.
- Peña González, José. Pemán, cronista político del tardofranquismo (1960-1981). Madrid: CEU Ediciones, 2013. ISBN 978-84-15382-59-1.
- Vilanova i Vila-Abadal, Francesc «Franquismo y disidencias de derechas: entre la vigilancia y la represión en los campos regionalista y juanista». Ayer. Asociación de Historia Contemporánea y Marcial Pons Ediciones de Historia, 43, 2001, pàg. 37-58. JSTOR: 41325096.