Crítica del judici

(S'ha redirigit des de: Crítica de la facultat de jutjar)

La Crítica del judici (1790) és una obra de Kant que complementa a les anteriors Crítica de la raó pura i Crítica de la raó pràctica per establir els límits i condicions del coneixement humà. El llibre aborda dos tipus de judicis: els referits a l'estètica i els teleològics. Ambdós tenen un component intrínsecament valoratiu, a diferència de les operacions mentals de les altres crítiques.

Infotaula de llibreCrítica del judici
(de) Critik der Urtheilskraft
Kant foto.jpg
Tipusobra escrita
Fitxa
AutorImmanuel Kant
Llenguaalemany
PublicacióRegne de Prússia, 1790
EdicióQ55252668 Tradueix
Dades i xifres
Temaestètica, teleologia i Kantianism (en) Tradueix
Gènereassaig
Sèrie
Modifica les dades a Wikidata

Kant afirma que els judicis poden ser determinatius o reflexius, que són dels que tracta l'obra. Un judici reflexiu sosté que quelcom és agradable, bell, sublim, bo o bé els seus contraris. Quelcom és agradable quan proporciona plaer als sentits. La bellesa sorgeix quan un objecte assoleix la forma més perfecta segons la seva finalitat i tot i ser quelcom subjectiu, cada persona creu que el seu criteri estètic hauria d'imposar-se a la resta, ja que té la força del convenciment. Prové dels sentits però introdueix la raó, que compara la forma oferta amb l'ideal. El sublim és tot el que s'escapa a la comprensió i aporta emocions extremes, d'admiració o terror. El , com a qualitat moral, és absolut: hi ha coses i accions bones i d'altres que no ho són, i depenen dels criteris de l'ètica deontològica (és bo el que s'adequa al deure individual, sense tenir cap relació amb una possible recompensa o sensació positiva en acomplir-ho).

Posteriorment afirma que cada ésser i cos a la natura tendeix a una finalitat, seguint les teories d'Aristòtil. Hi ha persones, els genis, que tenen com a fi elaborar obres belles i sublims que condensin la perfecció artística gràcies a la suma del seu enteniment i la imaginació. Aquesta teoria, juntament amb la idea del sublim, serà uns dels eixos de la teoria estètica del romanticisme posterior i s'allunyen de l'ideal racionalista propi de la il·lustració de la resta del pensament kantià.