Cultura Nok

La cultura de Nok va aparèixer a Nigèria durant el primer mil·lenni a.C. i va desaparéixer durant el primer mil·lenni de la nostra era, sense que s'hagi trobat una explicació raonable, potser per alguna epidèmia o per alguna fam. Avui dia, l'estructura social de la cultura de Nok sembla extremadament avançada, considerant la seva situació relativament allunyada d'altres grans cultures, i que la resta de l'Àfrica occidental estava, en aquestes dates, assimilant el neolític. Aquesta cultura es considera la primera, a excepció d'Egipte, que va fer servir el ferro al continent africà.

Cultura Nok

Tipus	cultura arqueològica, cultura i estil
Epònim	Nok (en)
Període	segle XV aC - 1 aC
Geografia
Estat	Nigèria
Fi	1 aC
Coordenades	9° 30′ 11″ N, 8° 00′ 58″ E
Mapa de distribució

Espai original de la cultura Nok

El misteriós origen dels Nok

Certes teories indiquen que els nok eren descendents, d'alguna manera, dels egipcis. Això podria aclarir, en part, la maduresa de la seva cultura i el refinament de les seves figures de fang cuit. Però aquesta explicació, massa lligada al difusionisme vuitcentista, sembla un intent de treure del seu context geogràfic a aquest singular poble subsaharià. Realment no hi ha proves de contactes entre Egipte i Nok, per la qual aquesta proposta està avui dia completament desacreditada ja que tant ètnica com lingüísticament els pobladors de la cultura nok semblen ser pobles que parlaven llengües nigerocongoleses.

Fa uns 2.500 anys, els habitants del nord d'Àfrica, empesos per una dura sequera, van anar emigrant al sud, fins al golf de Guinea, assentant-se en llogarets costaners. Aquests nous pobladors van portar nous costums, entre elles, el cultiu de cereal i la ramaderia de bovins i ovins. Se sap que no eren un grup homogeni, perquè cada comunitat tenia el seu propi estil ceràmic, però tots ells coneixien la metal·lúrgia del ferro, doncs, era l'inici de l'Edat del Ferro africana i, pel que sembla, la cultura Nok és una de les primeres cultures d'aquest període a l'Àfrica occidental. S'han trobat més d'una dotzena de forges de ferro al poble de Talossa, avui Nigèria.

A mitjans del primer mil·lenni abans de la nostra era es va produir un augment generalitzat de les precipitacions a la zona, provocant inundacions que van obligar a l'abandó de nombrosos llogarets costaners (les restes arqueològiques dels quals han estat localitzats: destrals de pedra, restes ceràmiques, objectes de ferro...). Els nous pobladors es van instal·lar als altiplans de Nigèria, fins al golf de Benín, recorregudes pels rius Níger i Benué, que en aquells dies tenien una xarxa hidrogràfica subsidiària molt cabalosa, però que avui dia s'ha assecat. Així van néixer els Nok, el bagatge cultural dels quals inclou avançats coneixements agrícoles i artesanals, a més d'un alt sentit de l'estètica. De totes maneres, hi ha investigadors que neguen l'existència d'una autèntica Cultura Nok, com l'arqueòleg Graham Connah, que pensa més aviat que es tracta d'un grup de trets comuns, propis de la primera Edat de Ferro en aquesta zona d'Àfrica, que van compartir cultures independents de la zona que, en realitat, no formaven una única civilització.

Història de la troballa

Nok és el nom d'una població petita minera del centre de Nigèria, on el 1929 les primeres evidències d'aquesta cultura foren trobades. Com que no hi ha proves escrites, el nom original d'aquesta civilització roman desconegut.

Les primeres notícies de Nok es tenen en 1929, a l'altiplà de Jos (també anomenat, de Bauchi : una regió del centre de Nigèria durant una prospecció minera. Al principi, les restes desenterrades eren abandonades, fins que, en 1932, es va trobar un conjunt d'onze estàtues perfectament conservades prop de la ciutat de Sokoto (una zona fronterera del nord, confrontant amb Níger), va ser llavors quan alguns van conèixer les restes de Nok per primera vegada.

Una mica més tard, en 1943, prop de la ciutat de Nok (de nou a l'altiplà de Jos, es van descobrir accidentalment nombroses restes de figuretes en unes mines d'estany. Un dels miners es va dur un cap a casa per usar-la de espantaocells en una plantació familiar, i allí va estar durant un any fins que va cridar l'atenció del propi director de la mina. Aquest va recuperar el cap i altres restes i se les emportà a la capital, Jos, on se les va mostrar a l'administrador civil de la ciutat, casualment un arqueòleg: Bernard Fagg, que va comprendre immediatament la seva importància. Fagg es va traslladar a la mina i va demanar als miners que li informessin de totes les troballes d'aquesta índole que haguessin conegut, reunint més de 150 peces. Anys més tard, aquest arqueòleg i la seva dona van poder reunir els diners per organitzar una excavació sistemàtica que va permetre exhumar una important sèrie de restes disperses en una àrea molt vasta. En 1977, el nombre de terracotes descobert ascendia a 153, la majoria fora de context arqueològic, ja que havien estat arrossegades a dipòsits erosius secundaris i repartides per valls seques, zones de sabana i altres llocs del nord i del centre de Nigèria, ocupant gairebé tot l'altiplà de Jos.

Diferents escultures de la cultura Nok

Amb el temps, nous descobriments han anat incrementant l'àrea assignada a aquesta civilització, incloent la zona central de la vall del riu Níger i la part baixa de la vall del riu Benué. Concretament, en aquest últim riu destaquen dos jaciments en molt bon estat de conservació, en haver-se salvat de l'erosió. Samun Dukiya i Taruga, on ha estat possible no només constatar que es tractava d'assentaments estables, sinó a més que la fosa i la forja del ferro era autòctona (no importada). Igualment es van recuperar figures completes i altres restes com braçalets, ceràmica, puntes de fletxa, ganivets de ferro i eines agrícoles.

Les peces d'art que s'han preservat a través del temps, gairebé totes incompletes, són terracotes d'una elegància espectacular, descobrint un alt grau tecnològic i artístic, tant en el modelatge de l'argila com en la cocció de la ceràmica. Els temes són generalment figuratius i representen el que semblen líders, esteles funeràries i amulets. Aquest exquisit llegat és el que ha fet famós a aquesta misteriosa estirp d'artistes, coneguts a tot el món per les figuretes tant masculines, com femenines estilitzades amb postures molt variades, porten nombroses joies i tenen el cap desproporcionadament gran, els pentinats estan meticulosament detallats. Les terracotes solen estar sepultades, erosionades, rodades i trencades. Rarament es conserven peces intactes, la qual cosa els dona un altíssim valor, no només intrínsec, sinó també comercial.

Les figures de terracota més antigues han pogut ser datades en més de 3000 anys d'antiguitat per mitjà de les proves de termoluminiscència, tot i que el Carboni-14 situa la plenitud entre els anys 500 a.C. i el 300 de la nostra era. La terracota, era fàcil d'aconseguir i no és reutilitzable. A més, compta amb l'avantatge de poder ser modelada directament amb les mans, sense eines (encara que sens dubte algunes hi va haver). De fet, l'especialista Margaret Young-Sánchez, conservadora de les secció d'art indígena d'Amèrica, Àfrica i Oceania al museu d'Art de Cleveland, s'ha pogut constatar que no només es modelava l'argila a la manera tradicional, sinó que, quan estava una mica endurida, els artesans retiraven trossos, amb un mètode que recorda la talla de la fusta. L'acabat consistia en un engalba d'argila gairebé líquida i un allisat per donar-li una aspecte brunyit i brillant.

Les més grans superaven el metre d'altura, el que implica la construcció de forns molt sofisticats, encara que fossin oberts. A més, pels fragments, se sap que el gruix de les parets de la terracota era molt uniforme, d'aquesta manera, l'artesà evitava problemes en la cocció i s'assegurava que aquesta fos homogènia.

La perícia tècnica, així com el mestratge estilístic constatat en les obres indueix a pensar que l'art Nok té molts segles de tradició. No hi ha indicis d'experimentació, d'accidents o errades en la factura. L'estil té una maduresa precisa. Per exemple, el modelatge dels ulls segueix un arc de curvatura perfecta a la parpella superior, superposat a un triangle invertit el vèrtex és la parpella inferior i al centre del qual imprimeix un cercle.

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Cultura Nok

• Breunig, P. (ed.) (2013), Nok - Ein Ursprung afrikanischer Skulptur. Frankfurt: Africa Magna Verlag. ISBN 978-3-937248-38-7
• Breunig, P. & Rupp, N. (2006). Nichts als Kunst. Archäologische Forschungen zur früheisenzeitlichen Nok-Kultur in Zentral-Nigeria. Forschung Frankfurt 2-3, 73-76.
• Boullier, C.; A. Person; J.-F. Saliège & J. Polet (2001). Bilan chronologique de la culture Nok et nouvelle datations sur des sculptures. Afrique: Archéologie & Arts 2, 9-28.
• Fagg, A. (1972). A preliminary report on an occupation site in the Nok valley, Nigeria: Samun Dukiya, AF/70/1. West African Journal of Archaeology 2, 75-79.
• Fagg, B. (1959). The Nok Culture in prehistory. Journal of the Historical Society of Nigeria 1 (4), 288-293.
• Fagg, B. (1968). The Nok Culture: Excavations at Taruga. The West African Archaeological Newsletter 10, 27-30.
• Fagg, B. (1969). Recent work in West Africa: new light on the Nok Culture. World Archaeology 1 (1), 41-50.
• Fagg, B., (1990): Nok terracottas. Lagos: National Commission for Museums and Monuments.
• Gómez-Tabanera, José-Manuel «Las culturas africanas». Historias del Viejo Mundo (Antonio Blanco Freijeiro, coord.), Número 14, páginas 79-81,  1988. ISBN 84-7679-101-1.*Jemkur, J. (1992). Aspects of the Nok Culture. Zaria.
• Rupp, N.; Ameje, J.; Breunig, P. (2005). New studies on the Nok Culture of Central Nigeria. Journal of African Archaeology 3, 2: 283-290.
• Tylecote, R. (1975a). The origin of iron smelting in Africa. Westafrican Journal of Archaeology. 5, 1-9.
• Tylecote, R. (1975b). Iron smelting at Taruga, Nigeria. Journal of Historical Metallurgy 9 (2), 49-56.