Obre el menú principal

Dante (Granados)

poema simfònic d'Enric Granados

Dante és un poema simfònic d'Enric Granados estrenat el juny de 1908 en una audició privada al Palau de la Música Catalana. L'estrena per al gran públic no va tenir lloc fins a l'any 1910, i fou dirigida per Franz Beidler, que al seu torn era a qui Granados havia dedicat l'obra.[1]

Infotaula de composicióDante
Forma musical poema simfònic
Compositor Enric Granados i Campiña
Modifica les dades a Wikidata

Abans de l'estrena pel gran públic, Granados va revisar i va fer petites modificacions a la composició, i la versió definitiva d'aquest poema simfònic no es va estrenar fins a l'any 1915, durant un concert de l'Orquesta Sinfónica de Madrid.[1][a] La crítica de l'època no fou unànime, i així com alguns consideraven que no hi havia prou contrast entre els temes de la primera part del poema, que aquest era massa llarg, fosc o inintel·ligible, d'altres consideraven que l'obra mereixia els aplaudiments que va rebre.[2] Tanmateix, des d'un punt de vista actual cal remarcar que Granados va compondre aquesta obra pràcticament en la mateixa època que Goyescas.[2] L'habilitat demostrada en el canvi de registre, així com el domini de Granados en l'harmonia cromàtica wagneriana, l'estil programàtic d'Strauss i l'orquestació diuen molt a favor del compositor.[2]

Granados va preveure que l'obra tindra quatre moviments, però només en va completar dos: "Dante e Virgilio"[b] i "Paolo e Francesca".[c] El compositor va fer algunes proves del tercer moviment, titulat "La laguna estigia", però mai va iniciar el quart moviment, que s'havia d'anomenar "Dante e Beatrice". Aquesta obra mostra l'interès de Granados pels prerafaelites, en tant que es va inspirar més en la pintura de Dante Gabriel Rossetti que mostra la mort de Beatriu que no en La Divina Comèdia.[1]

NotesModifica

  1. Abans de publicar-se la versió definitiva de l'obra, Dante ja fou interpretat en un concert de la Queen's Hall Orchestra a Londres, el 9 de setembre de 1914.[1]
  2. Aquest moviment tracta sobre el descens als Inferns, aparentment sense programa però amb una certa cohesió gràcies a la repetició del tema principal amb algunes variacions.[3]
  3. Aquest moviment narra l'amor tràgic entre Paolo Vecchio i Francesca da Rimini, esposa d'un dels germans de Paolo, amb qui al seu torn mantenia un idil·li que la va dur a la mort i que connecta directament amb la història personal de Granados.[4]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Clark, 2006, p. 148.
  2. 2,0 2,1 2,2 Clark, 2006, p. 152.
  3. Clark, 2006, p. 148-150.
  4. Clark, 2006, p. 150.

BibliografiaModifica

  • Clark, Walter Aaron. Enrique Granados. Poet of the piano (en anglès). Nova York: Oxford University Press, 2006. ISBN 978-0-19-514066-8.