Dinarc
|
Per a altres significats, vegeu «Dinarc (desambiguació)». |
Dinarc (grec antic: Δείναρχος, llatí: Deinarchus) fou un dels deu oradors àtics, el darrer i el menor en importància.
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | c. 360 aC  Antiga Corint (Grècia) |
| Mort | c. 292 aC (67/68 anys) Antiga Atenes |
| Residència | Antiga Atenes |
| Activitat | |
| Ocupació | orador |
| Període | Antiguitat clàssica |
| Activitat | (Floruit: segle IV aC ) |
Va néixer a Corint el 361 aC, fill de Sòstrat o Sòcrates, però va viure a Atenes de molt jove i es va dedicar a l'oratòria. Va ser deixeble de Teofrast, i es va relacionar amb Demetri de Falèron. Com que no tenia la ciutadania atenesa no podia actuar com a orador a les grans qüestions que dividien l'opinió pública, i va haver d'escriure els discursos dels altres.[1]
La seva carrera va començar el 336 aC en el temps en què els grans oradors anaven morint. Dinarc aviat va adquirir una bona reputació i una gran riquesa; va pertànyer al partit de Foció, favorable a Macedònia, i va intervenir en la disputa sobre si Hàrpal, que havia desertat la causa d'Alexandre el Gran, havia de ser admès a Atenes.[1]
Del 317 aC al 307 aC Atenes fou dirigida per Demetri de Falèron, fins que va haver de fugir quan va arribar Demetri Poliorceta. Dinarc també va fugir cap a Calcis (Eubea), i no va poder tornar fins al cap de quinze anys, mercès a les súpliques del seu amic Teofrast. A Atenes va romandre els darrers anys de la seva vida, i hi va morir a edat avançada. La seva vida fou narrada per Dionisi d'Halicarnàs i recollida per Plutarc.[1]
Hom li atribueix entre seixanta i cent discursos, però només tres s'han conservat sencers, tots sobre la qüestió d'Hàrpal: un dirigit contra Fílocles, un contra Demòstenes i un tercer contra Aristogíton. D'alguns altres en resten fragments.[1]
Referències
modifica- ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1.Deinarchus a: William Smith (editor), A Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology. Vol. I. Boston: Little, Brown & Comp., 1867, p. 950