Detector de víctimes d'allaus

localitzador d'emergència

El detector de víctimes d'allaus (DVA), és un aparell electrònic emissor i receptor d'ones electromagnètiques que permet localitzar amb rapidesa una persona colgada per una allau. El detector de víctimes d’allau (DVA) està dotat d’un commutador que, segons la seva posició, permet emetre o rebre senyals electromagnètics. Aquests aparells són d’una gran importància per a tots els practicants del muntanyisme i els esports d’hivern, ja que permeten, en cas que algú hagi estat víctima, la possibilitat de ser rescatat en el mínim temps possible.[1]

Infotaula equipament informàticDetector de víctimes d'allaus
LVS Pieps DSP.jpg
Modifica el valor a Wikidata
Nom curtDVA
Tipusestri Modifica el valor a Wikidata
Dades bàsiques
Úslocalitzar amb rapidesa les víctimes d'un allau
Utilitzat permuntanyisme esports d'hivern
Cronologia
Descobert perF. Bächler
Descobriment1940
OrigenSuissa
Aparell DVA
Detector de víctimes d'allaus (DVA)

La cerca amb aparells DVA pot ser exitosa sempre que altres persones, equipades també amb aparells DVA, siguin a prop i hagin presenciat i seguit la trajectòria de l'allau i el desplaçament sofert per la víctima. És imprescindible i cal disposar d'una pala per a retirar la neu. El detector DVA és considerat un aparell indispensable per a la pràctica esportiva de muntanyencs i esquiadors.

FuncionamentModifica

Emissió: un circuit electrònic crea un camp electromagnètic. Aquesta radiació es transmet a l'exterior mitjançant una o més antenes. La seva intensitat es redueix molt ràpidament quan ens allunyem de l'aparell.

 
Equipament necessari per a la cerca/salvament amb un DVA

Recepció: accionant un simple interruptor, el DVA passa a ser un receptor. El senyal que rep és amplificat i convertit en ones sonores, que es fan més intenses quan l'aparell receptor s'apropa a l'aparell emissor.

Propagació d'ones: És important entendre el mecanisme de propagació de les ones que emet el DVA per a fer-ne un bon ús. Cal tenir-ho en compte sobretot si fem una cerca amb el mètode direccional. Les ones electromagnètiques segueixen trajectòries el·líptiques. El DVA receptor detecta aquestes ones electromagnètiques. Quan l'aparell es troba paral·lel a la direcció de les ones, la intensitat del senyal és la màxima, i quan és perpendicular, és la mínima.[2]

Utilització d'un DVAModifica

 
Entrenament amb l'aparell DVA

El DVA ha d’estar lligat al cos de manera que es pugui manipular amb facilitat. S’activa en recepció, amb el potenciòmetre ajustat en la posició màxima, generalment de 60 m. Caminant lentament sobre la suposada trajectòria de la víctima, s’orienta l’aparell en totes les direccions fins a la recepció del primer senyal. No es modificarà la posició de l'aparell fins que la intensitat del senyal no augmenti clarament.

Existeixen dos mètodes: l'anomenat clàssic, amb desplaçament del cercador segons dos eixos perpendiculars successius (mètode de la creu) i un altre, anomenat direccional, en el qual la persona que socorre s’apropa a la víctima desplaçant-se en una corba aproximada que es correspon amb les línies de camp.

L'entrenament és l’únic mitjà d’adquirir automatismes que seran de gran utilitat si, un dia, s’ha de realitzar una cerca/salvament real.[3]

La Comissió de Salvament d'AllausModifica

Una de les tasques principals de la Comissió de Salvament d’Allaus (en anglés: International Commission of Avalanche Rescue, ICAR-AVA)[4] és la de publicar recomanacions de seguretat per minimitzar els accidents d’allaus. També s'encarrega de garantir la compatibilitat dels equips i dispositius de cerca en allaus. La Comissió va tenir un paper important a l'hora d'unificar l'escala europea de perill d'allaus, i treballa per harmonitzar l’escala europea amb els sistemes nord-americans.

La Comissió proporciona informació d'accidents d’allaus. Dins la comissió, hi ha dues subcomissions tècniques especialitzades: la de Conductors de gossos i la de Prevenció.

Freqüència estàndard internacionalModifica

El 1986, ICAR va adoptar la freqüència de 457 kHz.[5] El 1996 ASTM va adoptar l'estàndard de 457 kHz.[6]

Els següents són els estàndards internacionals acceptats actualment per als transceptors d’allaus que funcionen a la freqüència de 457 kHz.

457 kHz, tolerància de freqüència ± 80 Hz, 200 hores transmetent a + 10C (si es suposa que el DVA és dins de la roba de protecció), 1 hora de recepció a -10C (a l'exterior la roba de protecció), temperatura operativa de -20C a + 45C, resposta del teclat del portador període de pols 1000 ± 300 ms.[7]

HistòriaModifica

Amb el nom ARVA, acrònim d'Aparell de Recerca de Víctimes d'Allaus (ARVA) (traducció directa del francès: appareil de recherche de victimes d'avalanches), és com es va conèixer popularment l'aparell quan es va comercialitzar.[8]

El 1940, l'enginyer suís F. Bächler va tenir la idea d'equipar transmissors electromecànics de tropes militars exposats als perills de les allaus. El 1968, J. Lawton (basat en la idea de Bächier) va desenvolupar, als Estats Units, el primer sistema sobre la freqüència de 2275 kHz (sistema Skadi), provat a l'hivern del 1970 a Aspen (EEUU).[9] El 1968, i en nom de l' exèrcit suís , l'empresa suïssa Autophon AG va desenvolupar el seu primer aparell. De les proves, realitzades durant dos anys, sorgeixen el model VS68, que emet a 457 kHz, i el model DVA75. Una nova versió va aparèixer el 1988, el Barryvox VS68-2, una versió revisada del primer VS68. En total es van vendre més de 100.000 aparells fins al 1994. Alhora, a Àustria es va llançar el Pieps 1, que funcionava a 2.275  kHz . Com que els dos dispositius eren incompatibles, els fabricants construeixen dispositius que funcionen en ambdues freqüències. El 1985, la marca ARVA va comercialitzar l’ARVA 4000.

Fins al 1998 la tecnologia era analògica i la recerca tecnològica es basava en la intensitat del senyal. A partir de 1998, la tecnologia digital va permetre d'obtenir les indicacions de la distància i la direcció. El 2003 va aparèixer el primer aparell amb tres antenes (una de transmissora i tres receptores).

ReferènciesModifica

  1. Colás Torán, L.. «Estudi comparatiu del funcionament dels ARVA» (PDF) p. 1-2. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, ICGC, 2008. [Consulta: 23 abril 2021].
  2. «DVA. Què és i com funciona?». Institut d'Estudis Andorrans. EDNA Espai de Neu i Allaus, 2021. [Consulta: 23 abril 2021].
  3. «Utilització correcta del detector de víctimes d'allaus». Centre Excursionista Tarragona, 17-01-2019. [Consulta: 23 abril 2021].
  4. «ICAR-AVA Avalanche Rescue Commission» (en anglès). ICAR, 2007. [Consulta: 25 abril 2021].
  5. Felix Meier, Consultant, CH. «European Law and Standards Affecting Avalanche Beacons» (en anglès), 2007. [Consulta: 25 abril 2021].
  6. «Retirada de F1491 - 93 (allau; balisa; freqüència; neu; transceptor)» (en anglès). ASTM International, 2002. [Consulta: 25 abril 2021].
  7. «Avalanche Beacons operating at 457 kHz» (PDF) (en anglès). ETSI, 2017. [Consulta: 25 abril 2021].
  8. Christophe Ancey. Guide Neige et Avalanches. Connaissances, pratiques, securité (en francès). 1a edició. Quar, 1997, p. 216-217. ISBN 2759212904. 
  9. Martinez, L.. «Història dels Detectors de Víctimes d'Allaus (1ª part)» (en francès). ski-libre.com, 21-09-2013. [Consulta: 5 maig 2021].

BibliografiaModifica

Enllaços externsModifica