Deux fois cinquante ans de cinéma français

pel·lícula de 1995 dirigida per Jean-Luc Godard

Deux fois cinquante ans de cinéma français és un documental franco-britànico-suís dirigit per Jean-Luc Godard i Anne-Marie Miéville el 1995 per encàrrec de la televisió britànica.

Infotaula de pel·lículaDeux fois cinquante ans de cinéma français
Fitxa
DireccióJean-Luc Godard
Anne-Marie Miéville
Protagonistes
Jean-Luc Godard, Dominique Jacquet i Michel Piccoli
ProduccióBritish Film Institute (BFI),La Sept-Arte, Peripheria, Vega Film
DistribuïdorProdimag
Dades i xifres
País d'origenFrança
Estrena1995
Durada51 min
Idioma originalfrancès Modifica el valor a Wikidata
Descripció
GènereDocumental

IMDB: tt0112855 Filmaffinity: 294444 Rottentomatoes: m/2-x-50-years-of-french-cinema Letterboxd: 2-x-50-years-of-french-cinema Allmovie: v134745 TCM: 516854 TMDB.org: 116408 Modifica el valor a Wikidata

Com el seu títol indica, aquest documental intenta relatar o més aviat evocar el primer segle del cinema francès.

En una primera part, en un hotel de gran luxe una mica fred i passat de moda, Godard es posa en escena ell mateix, en una conversa sense interrupcions, amb el president d'una associació encarregada d'organitzar la commemoració al voltant del primer segle del cinematògraf. O de la comercialització del cinematògraf.

En una segona part, el president de l'associació, coneix diferents personatges de l'hotel de gran luxe i intenta, en va, interrogar-los sobre la història del cinema. Comprova, amargament, que la història del cinema s'ha perdut i que grums i criats no tenen cap referència cultural...

En una tercera i última part, els autors presenten diferents obres essencials de la teoria cinematogràfica, a través d'un muntatge, molt prop de la (es) història (s) del cinema. Algunes fotografies s'uneixen harmoniosament a subtítols presentant cites d'autors i de cineastes (Bresson, etc.)

Escrit en relació directa, a la vegada estilística, visual i temàtica amb les Histoire(s) du cinema de Godard, aquesta pel·lícula, d'una narració més clara, no desproveïda d'humor, no ateny tanmateix el lirisme i la poesia incomparable de la gran epopeia visual i situacional.