Digui, digui...

El curs multimèdia Digui, digui... publicat l'any 1984 per la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, va néixer amb l'objectiu de facilitar l'ensenyament del català a la població adulta no catalanoparlant.

Els materials es van elaborar en diferents suports: llibres, cassets d'àudio i vídeo. També es van adaptar per ser utilitzats en diferents mitjans de comunicació: televisió, ràdio i premsa. Els materials del curs es van organitzar en dos nivells d'aprenentatge.[1]

L'èxit del Digui, digui... com a recurs per aprendre català es basava, sobretot, en un seguit de qualitats:

  1. Feia servir diàlegs “autèntics” (o versemblants) i contextualitzats com a model de llengua a partir del qual es demana a l'aprenent que respongui, imiti, analitzi...
  2. Els exercicis i activitats de classe també estaven basats en situacions reals o versemblants de comunicació, la qual cosa feia que les classes fossin més interessants i es reforçava la motivació de l'aprenent.
  3. Contenia una gran varietat de materials flexibles adaptables a les necessitats dels aprenents. Era, alhora, un mètode per a autoaprenents o un mètode per a l'aula.
  4. Va aplicar el que en aquell moment eren tècniques modernes d'ensenyament de segones llengües, com ara:
    • Promoure l'ús actiu de la llengua estrangera a classe com a tècnica d'aprenentatge.
    • Fer que el professor fos un dinamitzador i no l'eix central de totes les activitats. El protagonisme era de l'aprenent.
    • Facilitar que els aprenents sovint treballessin per parelles o amb grups, la qual cosa els permetia ser ells mateixos i que s'expressessin de manera individualitzada.[2]

Materials [cal citació]Modifica

Els materials en suport paper eren l'eix del treball dels alumnes i dels professors. Constava de:

  • Llibre de l'alumne que contenia les diferents unitats de treball, un còmic relacionat amb cada unitat i la transcripció del material auditiu.
  • Llibre d'exercicis que contenia un conjunt d'activitats complementàries.
  • Llibre del professor que donava indicacions metodològiques generals i d'utilització dels diferents recursos.
  • Llibre de l'autoaprenent (només per al segon nivell) pensat per a les persones que volien aprendre de forma autònoma.

Els materials d'àudio es presentaven en cassets que recollien els diàlegs de les situacions comunicatives i els exercicis orals i de pronunciació del llibre.

Els vídeos van ser concebuts com una sèrie de programes de televisió i anaven adreçats a un públic més ampli que els alumnes del curs.

Mitjans de comunicació [cal citació]Modifica

Per TV3 es van emetre els vídeos del curs en forma de sèrie televisiva diària.

En el programa de ràdio, un professor presentava les activitats i resolia qüestions relacionades amb el curs plantejades tant per alumnes com per professors.

A la premsa es va publicar una pàgina setmanal amb activitats lúdiques i concursos relacionats amb el context social i cultural i amb el contingut del mateix diari.

Amb el curs Digui, digui... es va donar forma a un projecte global de renovació, innovació i formació per facilitar i millorar l'ensenyament del català. L'elaboració i la implementació del curs van representar un canvi profund en la manera d'ensenyar i en la manera d'aprendre: aprendre català era fàcil i atractiu.

El Digui, digui... es va editar l'any 1984 i va funcionar fins al 2007, any en què fou substituït per l'espai virtual d'aprenentatge Parla.cat.[1]

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 Gimeno, Montserrat «v». “La Direcció General de Política Lingüística i l'ensenyament de català per a adults. La perspectiva històrica, 1. L'enfocament comunicatiu i els processos d'innovació”. Revista (Llengua i Ús, núm. 51, 2012).
  2. Ibarz, Toni “Working with Digui, digui...”: La preparació d'un curs comunicatiu de català. (Catalan Review, Vol. VIII, number 1-2, 1994, p. 229-237).