Dingir
Dingir (en sumeri romanitzat: DIĜIR, Dinguir) és el terme que tradueix, en la llengua sumèria, la paraula déu o dea. El seu senyal cuneïforme se sol emprar com a determinant per a noms religiosos i conceptes relacionats; quan no es pronuncia es transcriu com una "D", com ara DInana.
Tipus | signe cuneïforme ![]() | |||
---|---|---|---|---|
El símbol cuneïforme era originàriament un ideograma per a la paraula sumèria am ('cel' o 'firmament');[1] el seu ús s'estengué a un logograma per a la paraula dingir ('déu' o 'dea')[2] i la suprema deïtat del panteó sumeri, Am, i un fonograma per a la síl·laba /an/. L'accadi va assumir tots aquests usos i hi afegí una lectura logogràfica per a l'"ilum" nadiu i per a una lectura sil·làbica de /il/. En l'ortografia hitita, el valor sil·làbic del senyal era només /an/.
El concepte de "divinitat" en sumeri s'associa íntimament amb el cel, com palesa el fet que el signe cuneïforme s'utilitze com a ideograma per a "cel", i que la seua forma originària és la imatge d'una estrela. L'associació originària de "divinitat" es fa també amb hierofanies "brillants" en el cel.
Vegeu tambéModifica
BibliografiaModifica
Aquest article té bibliografia, però no se sap quina referència verifica cada part. Podeu millorar aquest article assignant cadascuna d'aquestes obres a frases o paràgrafs concrets. |
- Hayes, John L. A Manual of Sumerian Grammar and Texts. Malibu: Undena Publications, 2000 (Aids and Research Tools in Ancient Near Eastern Studies). ISBN 978-0890031971.
- Edzard, Dietz Otto. Sumerian Grammar. Atlanta: Society of Biblical Literature, 2003 (Handbook of Oriental Studies). ISBN 978-1589832527.