Dingir
Dingir (en sumeri romanitzat: DIĜIR, Dinguir) és el terme que tradueix, en la llengua sumèria, la paraula déu o dea. El seu senyal cuneïforme se sol emprar com a determinant per a noms religiosos i conceptes relacionats; quan no es pronuncia es transcriu com una "D", com ara DInana.
| Tipus | signe cuneïforme  | |||
|---|---|---|---|---|
El símbol cuneïforme era originàriament un ideograma per a la paraula sumèria am ('cel' o 'firmament');[1] el seu ús s'estengué a un logograma per a la paraula dingir ('déu' o 'dea')[2] i la suprema deïtat del panteó sumeri, Am, i un fonograma per a la síl·laba /an/. L'accadi va assumir tots aquests usos i hi afegí una lectura logogràfica per a l'"ilum" nadiu i per a una lectura sil·làbica de /il/. En l'ortografia hitita, el valor sil·làbic del senyal era només /an/.
El concepte de "divinitat" en sumeri s'associa íntimament amb el cel, com palesa el fet que el signe cuneïforme s'utilitze com a ideograma per a "cel", i que la seua forma originària és la imatge d'una estrela. L'associació originària de "divinitat" es fa també amb hierofanies "brillants" en el cel.
Vegeu tambéModifica
BibliografiaModifica
| Caldria contextualitzar les obres citades al cos de l'article. |
- Hayes, John L. A Manual of Sumerian Grammar and Texts. Malibu: Undena Publications, 2000 (Aids and Research Tools in Ancient Near Eastern Studies). ISBN 978-0890031971.
- Edzard, Dietz Otto. Sumerian Grammar. Atlanta: Society of Biblical Literature, 2003 (Handbook of Oriental Studies). ISBN 978-1589832527.