Discussió:Ducat de Gascunya

El ducat de Gascunya fou una jurisdicció feudal del sud-oest de França, que ocupava la part sud d'Aquitània (vegeu Gascunya)

Sota domini dels merovingis des el 507 el control corresponia a ducs nomenats pels reis. El duc Desideri fou lleial a Khilperic de Nèustria, i el 584, a la mort del rei, va donar suport a Gondobald, pretès fill de Clotari I (ex rei de Soissons) que estava refugiat a la cort de Bizanci i havia retornat a reclamar els seus drets, i que va obtenir també el de molts altres nobles com Gontra Bosó, suposat duc d'Alvèrnia; Gondobald es va proclamar rei a Aquitània a la ciutat de Brive, però derrotat a Lió, la rebel·lió es va acabar i molts dels nobles revoltat van ser executats (Gontra Bosó va fugir); Desideri va ser perdonat per Fredegunda però a l'any següent va voler ampliar els seus dominis cap a la Septimània visigoda, que s'havia revoltat, i va morir en un combat a Carcassona el 587. A partir d'aquest moment els vascons dels Pirineus van començar a poblar les planes d'Aquitània mes o menys pacíficament. El duc Astrobald no va aconseguir expulsar-los. El 602 i 607 els reis merovingis Teodobert II i Teodoric II reuniren forts exercits per combatre'ls, i els vascons van haver de pagar tributs i acceptar l'autoritat d'un dux de Wasconia que es deia Genial i que governaria sobre els vascons i gal·loromans de la Novempopulania. Sembla que aquest Genial va aconseguir governar en pau segons diu Fredegari a la "Crònica General". Aquest es l'origen del ducat de Gascunya (derivació de Wasconia). Al morir Genial (627) el va succeir Aichinà, fill de l'antic governador d'Aquitània, Seré, i germà de San Amand bisbe de Maestricht (mort desprès del 633) que sembla que va ser menys tolerant amb els vascons que es van rebel·lar el mateix 627. El rei Dagobert I, considerant el perill vascó, va segregar una part d'Aquitània (Tolosa, Carcí, Agenès, Périgord i Santonya), amb capital a Tolosa, i la va entregar al seu germà Caribert II (628-631), qui va derrotar als vascons cap el 629. Caribert sembla que s'havia casat amb Gisela, la filla del duc Aichinà (mort el 628). El 631 va succeir a Caribert el seu fill Khilderic que fou expulsat per Dagobert d'Austràsia, però els senyors aquitans es van rebel·lar i Bogis, germà de Khilderic fou reconegut duc d'Aquitània i Gascunya, auxiliat pel seu germà Bertran. El mateix any els vascons es van tornar a rebel·lar; un exercit dirigit per Chandoí, refandari de Dagobert els va derrotar però una part va aconseguir una victòria parcial al Soule, matant al cap militar Arimbert i altres caps de menys importància. Després de les represàlies però, el rei va nomenar per Gascunya a un duc vascó, Aighí, que sembla era favorable als francs però també defensava l'autonomia dels vascons. Al 637 Fredegari esmenta com a duc de Wasconia a Ainand, però sembla que es tractaria del mateix Aighí. El 645 els vascons es van rebel·lar altra cop, ja per ultima vegada. Varen ser després ducs el patrici tolosà Felix (cap el 660-670) i Llop I (fins el 685) possible fill o net del duc Aighí. A Llop I el va succeir el 685 el seu germà Bertran que va morir el 688, i que nomes tenia un fil, Hubert, sacerdot, per lo que la successió va passar a Eudes I, fill de Llop, Eudes vers el 692 no reconeixia cap autoritat i va fer expedicions a la Septimània visigoda, però cap el 700 es va haver de reconèixer vassall dels merovingis; revoltat altra cop el 711 es va aliar amb els àrabs. El 731 les incursions àrabs que sembla que tenien el pas lliure per la regió (segons altres fonts Eudes va cridar a Carles Martell cansat de les incursions dels àrabs), va provocar la intervenció de Carles Martell que va guanyar la anomenada Batalla de Poitiers (732) que va posar fi a les incursions musulmanes. Eudes tenia cinc fills: Lampanya, dona de Munusa, el governador bereber de la Marca del Nord-est d'Hispània que volia ser independent; Hunald que fou el successor; Ató, Remistan i Llop. Eudes va morir entre el 735 i el 738 i el va succeir el seu fill Hunald I associat amb sa germà Ató (al que va encarregar el Poitou i el Llemosí). Carles Martell va reconèixer a Hunald com a duc però aquest es va revoltar el 741 i derrotar va haver de fugir a Gascunya el 742; va passar a l'ofensiva el 743 però el 744 fou derrotat; va fer treure els ulls a sa germà Ató però es va haver de sotmetre el 745, retirant-se a un monestir (va morir a Roma el 756) però deixant el seu fill Waifré com a duc d'Aquitània i Gascunya, reconegut pel majordom merovingi Pipí el breu, fill i successor de Carles Martell. La pau va durar fins el 761, any en que Waifré es va revoltar; la guerra va durar set anys i el 768 Waifré fou assassinat suposadament per un emissari de Pipí el breu i el ducat fou incorporat a la Nèustria. Els vascons llavors van elegir duc a Llop II, germà d'Hunald, que tenia 53 anys. Cap a finals del 768 Hunald II, fill de Waifré, es va revoltar però fou derrotat el 769 per Carlemany (que havia succeït a Pipí el breu) i va haver de fugir a Gascunya; el duc gascó Llop, per evitar la invasió de les seves terres, el va haver d'entregar a Carlemany i va rebré el títol de duc d'Aquitània i Gascunya; però un tal Eudes II, potser fill o germà d'Hunald, va seguir la lluita i al morir el 776 la va seguir el seu fill Ató II, fins que el 778 Carlemany va deixar el país pacificat i va declarar abolit el ducat. Llavors va passar al sud, en la famosa expedició a Saragossa que va acabar a la tornada amb la batalla de Roncesvalles, en que l'exèrcit franc fou aniquilat pels vascons. El 781 Aquitània fou convertida en regne amb el Ducat de Gascunya inclòs en ell. El fill de Carlemany, Lluís I el Piadós fou nomenat rei. La capital era Tolosa i el comte d'aquesta ciutat tindria els poders militars del regne amb el títol de duc. A la mort de Llop II cap el 778 el va succeir el seu fill Sanç I Llop que va reconèixer la sobirania de Carlemany i Lluís I i el 801 va prendre part a la conquesta de Barcelona al costat del seu rei. no obstant no podia controlar el que passava a la part sud dels Pirineus, en els territoris vascons que en aquestos anys convulses van canviar de bàndol varies vegades. El 812 Ximenis Llop (Ximin), germà gran i successor de Sanç Llop es va revoltar. Lluís I va dirigir una expedició que va arribar a terres del sud i va instal·lar un comte fidel (Belascot) a Pamplona, podent-se retirar per Roncesvalles desprès d'haver agafat hostatges vascons. El 814 Lluís va esdevenir emperador i el 817 va donar el regne d'Aquitània al seu fill Pipí I d'Aquitània. Mentre a la mort de Ximenis Llop un suposat fill, Sigwinus (Ximin o Ximinus) apareix com a comte a Bordeus, i el seu fill (tambè podria ser nebot, fill de Centul) Garcimir va morir el 819 i el va succeir el seu germà o cosí germà Llop III (fill de Centul, germà de Sanç I) el qual va ser desposseït per Pipi I (819) que per congraciar-se amb els vascons els hi va donar per cap a Asnar (fill de Sanç I Llop) que sembla que nomes va portar el títol de comte de Gascunya Citerior. El 824 el va ajudar en el capgirament general al sud dels Pirineus. El 836 va morir Asnar i el va succeir sa germà Sanç II que el 852 fou reconegut altre cop com a duc. Va morir el 864 i el va succeir el seu nebot Arnau, fill de sa germana Sancia (casada amb el comte Emmenó de Poitiers i desprès d'Angulema). Va morir cap el 872 i sembla que els vascons van nomenar duc a Sanç Mitarra, suposat fill del comte de Castella, en realitat mes probablement un membre de la dinastia, segurament fill de Sanç II. A la mort de Sanç III Mitarra cap el 893 el va succeir el seu fill Garcia I el Corb. Va morir cap el 926 deixant tres fills: Sanç IV, successor; Guillem, que va rebre els comtats de Fesenzac i Comtat d'Armanyac; i Arnau, que va rebre el comtat d'Astarac. A la mort de Sanç IV el fill Sanç sembla que ja havia mort sense descendència i el pare va deixar el ducat al fill segon Guillem vers el 977. Guillem va morir el 997. Va deixar cinc fills del seu enllaç amb Urraca (filla de Garcia rei de Pamplona): Bernat, Sanç, Brisca (esposa de Guillem V, comte de Poitiers, duc d'Aquitània), Garsenda i Toda (esposa de Bernat I, comte de Besalú). El fill gran es va titular duc de Gascunya i comte de Bordeus i va morir el 25 de desembre del 1009 deixant un sol fill, Guillem II, que va morir vers el 1027 sense fills. La successió va recaure llavors en son oncle Sanç V que va morir el sense fills (una sola filla)el 4 d'octubre del 1032. En aquest any el va heretar el seu nebot Odó de Poitiers, comte de Bordeus i duc de Gascunya. Va morir el 1040 i la successió va passar a Bernat Tupamaler, comte d'Armanyac, net de Brisca de Gascunya i per tant el descendent mes directe de Guillem I segons la costum de l'època. Però el germà d'Odó, Guiu Jofré de Poitiers, duc d'Aquitània, reclamà la successió i s'apoderà del comtat de Bordeus vers el 1044 i finalment, desprès de guanyar la batalla de La Castella el 1063, de tot el ducat. Guiu Jofré, que va regnar amb el nom de Guillem i fou conegut com Guillem VIII d'Aquitània va unificar així els títols de duc d'Aquitània i de Gascunya en la mateixa persona i va fundar una dinastia que va acabar amb Elionor d'Aquitània el 1137. Elionor es va casar amb el rei Lluís VII de França i li va aportar els seus dominis però el 1152 el matrimoni fou anul·lat i es va casar amb Enric I d'Anglaterra Plantagenet passant tots els seus dominis a Anglaterra. Els reis anglesos van ser ducs d'Aquitània i Gascunya (mes tard ducs de Guyena) fins que el 1453 al final de la guerra dels cent anys es va reconèixer la conquesta francesa produïda al llarg dels combats.