El silenci dels arbres

El silenci dels arbres és una novel·la d'Eduard Márquez publicada el 2003. La novel·la va quedar finalista en els Premis Llibreter de narrativa. Segons el crític Javier Cisneros «...és una relectura contemporània del descens d'Orfeu a l'infern, una paràbola sobre com, enmig de la guerra i de l'horror, l'ésser humà troba refugi en la bellesa».[1] El 2003 va ser traduïda al castellà per Ramón Minguillón i el 2004 a l'alemany per Ilse Layer.[2] Segons el diari madrileny El País, aquesta novel·la mostra que la condició d'escriptor en llengua catalana no impedeix l'autor de practicar una literatura «saludablement deslligada de qualsevol marca nacional».[3] Segons la Neue Zürcher Zeitung és una novel·la fàcil per llegir i fàcil per oblidar.[4]

Infotaula de llibreEl silenci dels arbres
Tipusobra literària Modifica el valor a Wikidata
Fitxa
AutorEduard Márquez
LlenguaCatalà
Publicació2003
EditorEmpúries
Dades i xifres
GènereNovel·la
Nombre de pàgines144
Sèrie
Cinc nits de febrer (2000)
La decisió de Brandes (2006) →
Altres
ISBN978-84-7596-636-6
Argument

La història comença amb el violinista Andreas Hymer quan arriba a una ciutat assetjada per fer un concert i recuperar l'Amela Jensen. Allí, a més a més, gràcies a l'Ernest Bolsi, que, desafiant les bombes, fa de guia al museu de la música buit, trobarà explicacions i respostes que li serviran per acceptar el seu passat i entendre la misteriosa desaparició de la seva mare, la Sophie Kesner. Les històries entrellaçades d'aquests quatre personatges alternen amb les cartes que els visitants del museu escriuen als familiars i amics per posar-los al corrent de la seva situació. Com si es tractés del cor d'una tragèdia, les seves veus plasmen les emocions, la capacitat de supervivència i de lluita, la misèria quotidiana dels qui han d'enfrontar-se a la mort amb l'única arma que els queda: la voluntat de viure.

Els personatges principals són Andreas Hymer, Amela Jensen, Ernest Bolsi, Sophie Kesner i Penises.[3] La novel·la alterna el relat amb els textos de dotze cartes entre els protagonistes. En la prima carta, per exemple Konrad escriu a Lara com malviuen a la ciutat, però així i tot té ganes de viure per la il·lusió tornar a veure Lara i envoltar-se de gent que no es limita a esperar. En la segona Arif explica als seus amics que no podrà col·laborar en el seu diari perquè ja fa molt temps que no escriu res. Sense cap manera de comunicar-se, les històries d'altra gent li ajuden a viure el dia a dia, en la tercera Norah explica a la seva família que la seva filla Elma és morta degut al càncer, també descriu com va superant la tristesa amb la feina d'ajudar persones que no tenen menjar; donant-los àpats al restaurant, i així successivament.

ReferènciesModifica

  1. Cisneros, Javier «Eduard Márquez, voluntat d'estil». LletrA, 2007 [Consulta: 17 maig 2013]. «[L'autor] continua narrant en tercera persona i en rigorós present, que, en aquesta ocasió fins i tot, s'amplia als salts en el temps i als freqüents flash-backs dels protagonistes. Malgrat la dificultat d'aquest repte, l'articulació amb el relat principal és reeixida i s'aconsegueix un corprenedor efecte de proximitat dels records.»
  2. «Bibliographie der ins Deutsche übersetzten katalanischen Literatur, Addenda 2004-2007». Frankfurt del main: Goethe Universität, Institut für Romanische Sprachen und Literaturen.
  3. 3,0 3,1 Echevarria, Ignacio «Crítica: Ruinas y violines, Eduard Márquez» (en castellà). El País, 15 novembre del 2003. «Es evidente que su condición de escritor en lengua catalana no inhibe a Eduard Márquez de practicar una literatura saludablemente desentendida de toda marca nacional, absorta en sus muy propios intereses literarios.»
  4. Stolzmann, Uwe, crític del diari Neue Zürcher Zeitung, citat per «Rezensionsnotiz zu Neue Zürcher Zeitung, 22.09.2007» (en alemany). Perlentaucher.de Das Kulturmagazin, 2007. [Consulta: 27 gener 2016].

BibliografiaModifica