Elisabet Margarida d'Orleans
Elisabet Margarida d'Orleans, esmentada també com Isabel d'Orleans(1646- 1696) fou la segona de les tres filles supervivents de Gastó de França i de Margarida de Lorena. Fou duquessa de Guisa per matrimoni i duquessa d'Alençon suo jure (de propi dret).[1]
  | |
| Biografia | |
|---|---|
| Naixement | 26 desembre 1646 Palau de Luxemburg (França) |
| Mort | 17 març 1696 (49 anys) palau de Versalles (França) |
| Sepultura | Couvent des Carmélites du faubourg Saint-Jacques (en)  |
| Activitat | |
| Ocupació | aristòcrata |
| Orde religiós | Orde de sant Benet |
| Obra | |
| Localització dels arxius |
|
| Altres | |
| Títol | Duquessa |
| Família | Casa d'Orleans |
| Cònjuge | Lluís Josep de Lorena (1667–) |
| Fills | Francesc Josep de Lorena |
| Pares | Gastó Joan Baptista de França i Margarida de Lorena |
| Germans | Joan Gastó d'Orleans Francesca Magdalena d'Orleans Maria Anna d'Orleans Anna Maria Lluïsa d'Orleans Margarida Lluïsa d'Orleans |
Signatura _d%27Orl%C3%A9ans_in_1663_at_the_marriage_of_the_Duke_of_Enghien.png) | |
_d%27Orl%C3%A9ans_as_Duchess_of_Guise.png) | |
_d%27Orl%C3%A9ans,_Duchess_of_Guise_by_Beaubrun.jpg)
Princesa de la sang
modificaNascuda al palau d'Orleans, avui el palau de Luxemburg a París. Geperuda fou nomenada coadjutriu de la seva bestia Caterina de Lorena, abadessa de Remiremont a qui va succeir el 1648. A la mort del seu pare el 1660 el seu apanatge va tornar a la corona que el va reassignar, però el feu propi, el ducat d'Alençon, va passar a les tres filles i no fou repartit.
Les seves germanes s'havien casat una (la gran) amb el gran duc de Toscana el 1661, i l'altre (la petita) amb el duc de Savoia el 1663; el 1667 va renunciar a la seva abadia (encara que molt aristocràtica i molt mundana) i va rebre el ducat d'Alençon al que van renunciar les seves germanes. Elisabet ambicionava una sort similar a aquestes i va optar per casar-se a Saint-Germain-en-Laye el 15 de juny de 1667 amb Lluís Josep de Lorena,[2] fill del duc de Guisa i de Joyeuse i de Francesca de Valois, membre d'una branca menor de la Casa de Lorena, la mare del qual, Maria Francisca d'Angulema, estava retirada a Alençon afectada de demència i gaudia de l'usdefruit vitalici del ducat d'Angulema, el comtat de Ponthieu, el comtat del Lauraguès i el comtat d'Alès.
Va enviudar el 1670, i el seu fill Francesc Josep, duc de Guisa va morir el 1675 amb 5 anys extingint-se amb ell la casa dels ducs de Guisa.[2] Va mantenir l'usdefruit sobre Alençon i va rebre l'administració del ducat d'Anguleama (l'usdefruit del qual tenia la seva sogra) que pertanyia a la corona però de facto administrava el seu marit fins al 1671 i el seu fill Francesc-Josep fins al 1675 en nom de la seva mare i àvia.
La seva mort es va produir a Versalles el 1696 a l'edat de 50 anys[3] i va coincidir en el temps amb la de Maria Francisca d'Angulema; el ducat d'Angulema va passar a la corona tal com pertocava, i el ducat Alençon, per manca d'hereus retornava també a la corona.
Referències
modifica- ↑ Brown, Gregory. The Leibniz-Caroline-Clarke Correspondence (en anglès). Oxford University Press, 2023, p. 353. ISBN 978-0-19-287092-6.
- ↑ 2,0 2,1 Lagioia, Vincenzo «From France to Florence: Marriage Strategies, Political Education and Raison d’État in the Case of Marguerite-Louise d’Orléans» (en anglès). The Court Historian, 28, 3, 02-09-2023, pàg. 185–200. DOI: 10.1080/14629712.2023.2270827. ISSN: 1462-9712.
- ↑ Brooks, William; Yarrow, P. J. «Three Huguenots at the English Court: Louis de Durfort and his Nieces, Mlle de Malauze, a Correspondent of Elisabeth Charlotte, Duchesse D'Orléans, and Mlle de Roye, Governess to the Royal Children» (en anglès). Seventeenth-Century French Studies, 22, 1, 6-2000, pàg. 181–193. DOI: 10.1179/c17.2000.22.1.181. ISSN: 0265-1068.
