Obre el menú principal

Elisenda de Copons fou abadessa de Santa Maria de Vallbona de les Monges els anys 1340-1348. Durant el seu abadiat, el monestir va assolir una fita màxima de grandesa pel que fa a l'aspecte material. Elisenda de Copons va ser l'ànima de les construccions gòtiques més importants de Santa Maria de Vallbona.

Infotaula de personaElisenda de Copons
Activitat
Orde religiós Orde del Cister
Modifica les dades a Wikidata
Làpida sepulcral d'Elisenda de Copons

Filla de Jaume Copons i Sant Martí i de Blanca Boixadors, Elisenda, possiblement, va ser germana de Ponç de Copons, abat de Poblet. Formava part d'una de les innumerables branques de l'arbre familiar d'una nissaga el cognom del qual és abundosa a la Segarra.

Entre les seves actuacions, destaquen les següents: La primera que féu com abadessa, la concòrdia establerta entre Vallbona i Bartomeu Marsal sobre un llegat de 100 sous, fet al cenobi per Jaume Marçal, de Montblanc.

La súplica adreçada per la comunitat al capítol general del Cister per sol·licitar l'alineació d'alguns béns, destinant al seu import al pagament de deutes contrets. Les monges van seleccionar per a la venda les terres estèrils i incultes, gravades per impostos o situades lluny del monestir. Devien assolir el permís, ja que una mica més endavant hi ha consignades les vendes dels castells, viles, llocs i finques d'Almenar, Boldú, Bollidor, Bonpàs, Castelldasens, Catalada, L’Espluga Calba, Golmés, Lleida, Malbuc, Miralcamp, La Morana, Les Piles, Prades, Reus, Sant Marçal, Talladell, Tamarit, Timonal, Tortosa i Vilafranca del Penedès. Van prendre mesures també per reduir el nombre de religioses i servidors. Aquest document el van signar 75 monges, la qual cosa demostra l'expansió demogràfica del monestir (27 de gener de 1344).

Concòrdia entre Ramon Berenguer de Sanahuja, carlà de Sant Martí, en nom de Ramon d'Anglesola, senyor de Bellpuig, d'una banda, i l'abadessa Elisenda d'una altra per acabar amb les qüestions sobre l'ús de les aigües del Corb, relatives als molins del Prat i de Vilamanyenor (16 de març de 1346).

A petició del rei i de l'abat de Poblet, Ponç de Copons, el papa Climent VI va concedir a l'abat esmentat i als seus successors el privilegi d'usar mitra, anell i les restants insígnies pontificals, que també es va fer extensiu a les abadesses (9 de setembre de 1347.

La construcció del cimbori... Un desig de grandesa?Modifica

 
Cimbori de Vallbona

De totes les actuacions d'Elisenda de Copons, però, la que destaca més va ser la de fer construir un altre cimbori molt més majestuós. Obra del segle anterior, ja n'existia un de situat en la intersecció del creuer amb la nau, un cimbori bellíssim, octogonal amb filigranats crestells, sostingut sobre trompes i cobert per una volta de creueria amb obertures ogivals. Era de tradició romànica, però amb clares solucions gòtiques. Tanmateix, Elisenda de Copons en va fer construir un altre al mig de la nau, un cimbori-campanar en forma de llanterna octogonal, una obra audaç i insòlita. I, sobretot, molt sumptuosa.

L'obra està pensada de manera que miri sobre la vall, sobre les principals possessions del cenobi i té un banc circular on es poden enquibir totes les monges. Sembla que el mateix arquitecte projectà uns cimboris semblants per a Poblet i Santes Creus, però només el de Vallbona es va veure acabat. El mateix abat Ponç de Copons no va poder veure conclòs el gran cimbori de Poblet, ja que va ser víctima de la pesta negra i morí el 29 de juliol de 1349.

La construcció està bastida sobre el tercer compartiment de la nau. L'estructura, si més no la meitat, gravita sobre les voltes del temple. Si tenim en compte que no es fonamenta sobre columnes, ni sobre parets que pugen de terra, ni està sostingut per contraforts suficients, la gran incògnita consisteix a saber com s'aguanta, ja que els murs de la nau estaven destinats únicament a sostenir la volta. Però no la càrrega immensa del gran cimbori. Per això Josep Puig i Cadafalch deia que el cimbori de Vallbona és l'obra més atrevida de l'arquitectura medieval catalana. En canvi, Josep Lluís Sert es va veure sorprès per l'harmonia perfecta entre el cimbori i la resta del temple, u objectiu difícil d'assolir si ha passat mig segle des de la construcció de l'església; es tracta d'obres i arquitectes diferents.

El resultat, indubtablement esplèndid, contrasta però, amb l'esperit cistercenc. En certa manera, la construcció d'aquest segon cimbori cal considerar-lo com a mínim, com un oblit de l'austeritat dels primers temps. A més, cal tenir en compte que els monestirs dels Cister no tenien necessitat de campanars pel fet d'estar allunyats de la població. Amb una petita torre o una espadanya de pedra o de fusta, amb les dues campanes regulars per assenyalar els treballs del camp i les pregàries, ja n'hi havia prou.

Un fe que caracteritzà el tarannà del segle XIV a Vallbona de les Monges va ser la voluntat de fer unes construccions arquitectòniques que no estaven al seu abast, tal vegada per amagar els signes evident de decadència. Hi havia crisi, les abadesses d'aquell segle patien molts deutes que no podien afrontar i el monestir estava ple a vessar, amb la qual cosa no es podia fer càrrec de tanta gent. I no sols van emprendre obres magnificents, sinó que van comprar la jurisdicció civil i criminal del seu entorn i es van embrancar en plets contra el monestir de Poblet. Tot i així, les abadesses, per pal·liar la crisi, van procurar suprimir el personal sobrer i recuperar censos i rèdits. Alamanda d'Avinyó, l'abadessa anterior a Elisenda de Copons, va ser l'autora de la reforma administrativa que va salvar el monestir. Va fer que de manera directa hi intervinguessin els reis Alfons III el Benigne i la seva esposa Elionor, els quals van dictar unes normes econòmiques per al bon govern de la comunitat. Alamanda va ser una dona austera conscient de la realitat, mentre que la seva successora, tal vegada perquè es trobà amb una economia més sanejada, es va veure empesa a dotar el monestir d’una sumptuositat que no li calia.

Mort d'ElisendaModifica

Elisenda de Copons va morir el 18 d'agost de 1349, vint dies després que el suposadament germà seu, Ponç de Copons. La data fa pensar que va ser una de les víctimes que es cobrà la pesta negra, que delmà el cinquanta per cent de la població europea. A Poblet mateix, l'epidèmia posà fi a la vida de cinquanta-nou monjos i trenta llecs dels cent monjos i vuitanta llecs que hi havia a la comunitat. En canvi a Vallbona no consta que hi hagués hagut víctimes i es fa estrany atesa la virulència de la pesta.

És interessant remarcar que la seva llosa sepulcral, que està a la primera filada de la sala capitular, entre l'abadessa d'Anglesola (possiblement Blanca o Berenguera) i Almanda d'Avinyó, és una de les més belles. El relleu ens permet observar com anaven vestides. La figura de l'abadessa és representada morta i amb la cogulla del sudari. Destaquen les mànigues que cobreixen totalment les mans creuades damunt del ventre a la vegada que sostenen el bàcul. La imatge austera de l'abadessa contrasta amb l'obra sumptuosa que va fer realitzar.

BibliografiaModifica