Obre el menú principal

L'emirat de Kebbi (localment també Kabi), també conegut com a emirat d'Argungu és un emirat històric i avui dia un estat tradicional de Nigèria, basat en la ciutat d'Argungu a l'estat de Kebbi. És el successor de l'antic regne haussa de Kebbi.[1] L'Emirat és un de quatre emirats tradicionals de l'estat de Kebbi, sent els altres Gwandu, Yauri i Zuru.

UbicacióModifica

L'emirat de Kebbi està situat al nord-oest del modern estat de Kebbi. En temps anteriors es va estendre al sud de la seva capital original de Birnin Kebbi, la qual és ara capital de l'emirat de Gwandu i del propi estat de Kebbi. El paisatge és principalment sabana sudanesa, zones obertes amb arbres escampats. És encreuat per les terres baixes del riu Rima, els quals són d'inundació estacional. Hi ha una estació humida entre maig i setembre, amb petita pluja petita la resta de l'any. La pluviositat anual és aproximadament 800mm. Les temperatures mitjanes són aproximadament 26 °C, variant de 21 °C a l'hivern a 40 °C entre abril i juny.[2] Kebbi és poblat pels kebbawa, un subgrup dels haussa.[3]

HistòriaModifica

OrígensModifica

Kebbi és tradicionalment considerat pertanyent al Banza Bakwai dels estats de Haussaland. Segons una lleganda haussa (localment desconeguda), el  regne de Kebbi era un dels Banza Bakwai ("set bastards") o set "estats" il·legítims. Els governants d'aquests estats se suposa que tracen el seu llinatge d'una concubina del pare fundador haussa, Bayajidda, per això el localment desmereixedor terme banza ("il·legítim").[4]

Les primeres referències històriques daten del temps en què l'àrea va quedar sota govern de Songhai durant el regnat de Sunni Ali (1464–1492). Muhammadu Kanta, un immigrant haussa de Kuyambana al sud de Katsina esdevingué governador militar de facto de la sub-província de Kebbi de l'Imperi Songhai, i va declarar la seva independència el 1516.[4] Durant aquest període Surame, de la qual les muralles massives encara sobreviuen, era la capital del regne.[5]

Kebbi esdevingué un poder important en la regió, resistint els atacs de Songhai i expandint-se cap al Yauri i Nupe, terres més al sud, i derrotant els intents de l'Imperi de Bornu per envair i ocupar els estats hausses. Tanmateix, després de la mort de Kanta el 1556 els estats haussa van deixar de pagar tribut, i el seu fill i successor Ahmadu no va intentar obligar-los per força. Al final del segle xvi Kebbi havia esdevingut un regne menor.[4]

Lluita contra la gihad fulaniModifica

Durant la gihaf fulani, el 1808,  Abdullahi dan Fodio (vers 1766–1828), el germà més jove de Shaihu Usman dan Fodio, va derrotar les forces de Kebbi. Esdevingué governant de l'emirat de Gwandu, el qual va dominar el nord-est del califat de Sokoto.[6] El Sarkin Kebbi, Muhammadu Hodi, va ser expulsat de la seva capital i reemplaçat per un governant titella, Usuman Masa.[7] Tanmateix, els kebbawa van continuar resistint, i Abdullahi era incapaç de completar la conquesta.[8] Muhammadu Hodi va lluitar a la vall de Zamfara, i el seu successor Karari va lluitar a Argungu i Zazzagawa. A la mort de Karari el 1831, el seu fill Yakubu Nabame es va rendir, i per 16 anys va viure a l'exili a Sokoto fins que el sultà Aliyu Babba li va permetre per retornar a Argungu com a vassall del Califat.[7]

El 1849 Yukubu va renunciar al vassallatge i es va proclamar Sarkin Kebbi. Després de diverses batalles, incloent un moment un setge d'Argungu per les forces de Sokoto, el sultà Aliyu de Sokoto va acabar reconeixent la independència de l'emirat de Kebbi amb centre a Argungu. Kebbi va passar a formar un enclavament hostil entre Sokoto i Gwandu, i les lluites esporàdiques van continuar els següents cinquanta anys. En 1859 Yakubu, germà i successor de Yusufu Mainasara, va  morir en batalla a la rodalia del riu Rima. El 1860 l'emir de Gwandu, Haliru, va morir a la batalla de Karakara. El 1867 els fulani van reconèixer la independència de Kebbi en un tractat formal. El 1875 va esclatar altre colp la guerra quan el poble de Fanna a la part baixa de la vall del riu Rima van decidir sotmetre's a  Gwandu. Sarkin Kebbi Sama'ila va aconseguir una sèrie d'èxits contra Gwandu entre 1883 i 1903, amb algun sever ensurt, fins a l'establiment del domini britànic i la creació del protectorat de Nigèria del Nord finalment va posar fi a les lluites.[7]

Ocupació colonialModifica

El 5 d'agost de 1890 els britànics i francesos van concloure un acord per dividir Àfrica de l'oest entre els dos poders colonials. Sota aquest acord, Gran Bretanya adquiriria tots els territoris fins al (i incloent el) califat de Sokoto, mentre França agafaria les terres més enllà al nord. Les persones de la regió no van ser consultades. El francès Parfait-Louis Monteil va ser posat al front d'una expedició per descobrir els límits del nord del  califat de Sokoto. Va arribar a Argungu a l'estiu de 1891, va trobar que l'emirat era independent de Sokoto, tot i que havia estat derrotat per Sokoto el març de 1892 i forçat a un cop més esdevenir un estat subjecte. Monteil també va trobar poca evidència de la presència reclamada a la regió de la Companyia Reial del Níger (britànica), a part d'uns quants dipòsits comercials a Gwandu.[9]

Quan els britànics van escoltar l'informe de Monteil, i llavors van sentir que el francès havia aixecat la seva bandera a Argungu, va despatxar tropes a aquesta ciutat el 1898, on no van trobar cap presència francesa.[10] Els britànics van establir una força permanent a Argungu el 1902 per proporcionar protecció a les caravanes franceses que travessaven la zona britànica per acord, i llavors per protegir la comissió fronterera que delimitava la frontera entre les esferes franceses i britàniques. Havent sentit que el sultà de Sokoto reunia les seves forces, aquesta força i altres foren enviades a Sokoto on després d'algunes lluites van aconseguir una victòria decisiva.[11] Sarkin Sama  havia donat la benvinguda als britànics per raons polítiques, ja que de llavors ençà sota el sistema britànic de govern indirecte fou capaç de recuperar i consolidar el seu poder.[12]

Per 1908, el poder britànic no era questionat. A un durbar celebrat el 1908 pel governador colonial Frederick Lugard, els emirs de Kebbi i Gwandu i el sultà de Sokoto van assistir vigorosament, amb un espectacle de quinze mil cavallers i camells. Els emirs van donar a Lugard setze ponis com a tribut, i es van prostrar davant d'ell.[13] Els britànics van establir un sistema on els emirs van rebre competències diverses que els donaven certa autoritat administrativa subjecte a la direcció d'agents de Districte britànics. La posició d'Argungu no va subsistir; els mosquits eren tan dolents que el oficial de districte havia de dormir amb una gàbia mosquitera especialment construïda.[14]

GovernantsModifica

Regne Hausa basat a Surame i Birnin KebbiModifica

Governants del regne haussa abans de la  incorporació al califat de Sokoto:[1]

Inici Final Governant
1515 1561 Muhammad Kantu
1561 1596 Ahmad I
1596 1619 Dawud
1619 1621 Ibrahim I
1621 1636 Sulayman I
1636 1649 Muhammad
1649 1662 Maliki
1662 1674 Umar Giwa
1674 1676 Muhammad Kaye 1674-1676
1676 1684 Ibrahim II 1676- 1684
1684 1686 Muhammad Na Sifawa
1686 1696 Ahmad II 1686-1696
1696 1700 Tomo dan Muhammadu (o Dan Ibrahim?)
1700 1717 Muhammadu dan Giwa
1717 1750 Muhammadu Isma`ila Ta-Gandu dan Muhammadu Na Sifawa
1750 1754 Muhammadu dan Ta-Gandu
1754 1775 Abd Allahi Toga dan Ta-Gandu
1775 1803 Sulemana dan `Abd Allahi Toga
1803 1803 Abu Bakar Ukar dan Sulemana
1803 1826 Muhammadu Hodi dan Sulemana (+ 1826)
1826 1831 Karari Ismaila dan Sulemana (+ 1831)

Estat successor haussa basat a ArgunguModifica

Governants de l'emirat Haussa establert a Argungu:[1]

Inici Final Governant
1849 1854 Yaqubu Nabame dan Ismaila (+ 1854)
1854 1859 Yusufu Maynassara dan Ismaila + 1859)
1859 1860 Muhammadu Baare dan Yaqubu Nabame (+ 1860)
1860 1883 Abd Allahi Toga dan Ismaila (+ 1883)
1883 1915 Sama'ila dan Yaqubu Nabame (+ 1915)
1915 1920 Sulemana dan Yaqubu Nabame (+ 1920)
1920 1934 Muhammadu Sama dan Ismaila (+ 1934)
1934 1942 Muhammadu Sani Muza dan Muhammadu Sama (+ 1942)
1942 1953 Muhammadu Ismaila dan Mudi (+ 1953)
1953 1959 Muhammadu Shefe dan Muhammadu Sama
1960 1996 Muhammadu Mera Muza dan Muhammadu Sani
1996 Sama'ila Mohammed Mera

BibliografiaModifica

  • Harris, P. G.: Sokoto Provincial Gazetteer, Sokoto 1938 [Cyclostyled].
  • Hogben, S. J. and A. Kirk-Greene: The Emirates of Northern Nigeria, London 1966.
  • Johnston, H. A. S., The Fulani Empire of Sokoto, Oxford 1967 (pp. 187–195).

ReferènciesModifica

  1. 1,0 1,1 1,2 «Traditional States of Nigeria». WorldStatesmen.org. [Consulta: 8 octubre 2010].
  2. «Physical Setting». Online Nigeria. [Consulta: 8 octubre 2010].
  3. «Muhammadu Kanta». Encyclopædia Britannica. [Consulta: 8 octubre 2010].
  4. 4,0 4,1 4,2 Africa from the twelfth to the sixteenth century. University of California Press, 1984, p. 270ff. ISBN 0-435-94810-5 [Consulta: 8 octubre 2010]. 
  5. See brief description in E. J. Arnett, The Rise of the Sokoto Fulani, Kano, 1922, p. 14.
  6. Robert O. Collins. African History: Western African history. Markus Wiener Publishers, 1990, p. 62. ISBN 1-55876-015-6 [Consulta: 8 octubre 2010]. 
  7. 7,0 7,1 7,2 H.A.S. Johnston.. «Chapter 18: The Kebbi Wars». A: The Fulani Empire of Sokoto. Oxford University Press, pp.187-195., 1967 [Consulta: 8 octubre 2010]. 
  8. J. D. Fage, William Tordoff. A history of Africa. Routledge, 2002, p. 206. ISBN 0-415-25248-2 [Consulta: 8 octubre 2010]. 
  9. Claire Hirshfield. The diplomacy of partition: Britain, France, and the creation of Nigeria, 1890-1898. Springer, 1979, p. 37ff. ISBN 90-247-2099-0 [Consulta: 8 octubre 2010]. 
  10. Claire Hirshfield. The diplomacy of partition: Britain, France, and the creation of Nigeria, 1890–1898. Springer, 1979, p. 164. ISBN 90-247-2099-0 [Consulta: 8 octubre 2010]. 
  11. The story of Sultan Attahiru I. Taylor & Francis, p. 60ff. 
  12. Muhammad Sani Umar. Islam and colonialism: intellectual responses of Muslims of Northern Nigeria to British colonial rule. BRILL, 2006, p. 28. ISBN 90-04-13946-X [Consulta: 8 octubre 2010]. 
  13. George Steinmetz. State/culture: state-formation after the cultural turn. Cornell University Press, 1999, p. 231. ISBN 0-8014-8533-9 [Consulta: 8 octubre 2010]. 
  14. Anthony Hamilton Millard Kirk-Greene. Symbol of authority: the British district officer in Africa. I.B.Tauris, 2006, p. 77. ISBN 1-85043-452-2. 

Coord.: 12° 44′ 00″ N, 4° 31′ 00″ E / 12.73333333°N,4.51666667°E / 12.73333333; 4.51666667