Emmanuel Le Roy Ladurie

historiador francès

Emmanuel Le Roy Ladurie (Les Moutiers-en-Cinglais, 19 de juliol de 1929) és un erudit i historiador francès.

Infotaula de personaEmmanuel Le Roy Ladurie
Emmanuel Le Roy Ladurie par Claude Truong-Ngoc octobre 2014 (cropped).jpg
Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement19 juliol 1929 Modifica el valor a Wikidata (92 anys)
Les Moutiers-en-Cinglais (França) Modifica el valor a Wikidata
President Institut d'histoire sociale (en) Tradueix
2006 –
← Jean-François Revel
President Académie des Sciences Morales et Politiques
Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióLycée Henri-IV
Lycée Lakanal
École Normale Supérieure (–1949)
Facultat d'Art de París - doctorat (–1966) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballMicrohistòria Modifica el valor a Wikidata
Ocupacióhistoriador, professor d'universitat, professor d'educació secundària Modifica el valor a Wikidata
OcupadorBiblioteca Nacional de França (1987–1994)
Collège de France, catedràtic (1973–1999)
Universitat de Montpeller (1960–1963)
Centre Nacional de Recerca Científica (1958–1960)
Lycée Joffre (en) Tradueix (1955–1957)
École pratique des hautes études
Escola d'Estudis Superiors en Ciències Socials Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Comunista Francès (–1956)
Partit Socialista Unificat Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Obra
Obres destacables
Estudiant doctoralJean-Clément Martin, Guy Bechtel, Jean-Michel Sallmann, Joël Cornette, Bernard Vincent, Line Teisseyre-Sallmann, Jacques Frayssenge (en) Tradueix i André Zysberg Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeMadeleine Le Roy Ladurie Modifica el valor a Wikidata
PareJacques Le Roy Ladurie Modifica el valor a Wikidata

Titular de la càtedra d'història de la civilització moderna al Collège de France, director d'estudis a l'École des Hautes Etudes en Sciences Sociales i deixeble de Fernand Braudel, va esdevenir en la dècada dels 70, figura emblemàtica de la Nova Història. Algunes de les seves obres que formen part del corrent de l'antropologia històrica van tenir un gran èxit de públic.[1]

Les seves principals aportacions en l'àmbit del coneixement històric que fan referència a la història econòmica i social del món rural i a la història del medi ambient, en particular a través del seu treball pioner sobre la història del clima, li han donat un gran prestigi internacional.[2]

FamíliaModifica

El seu avi va ser el comandant Barthélemy-Emmanuel Le Roy Ladurie. Era un oficial de carrera que va ser destituït als 43 anys durant un consell de guerra, celebrat a Nantes el 26 de setembre de 1902, per haver rebutjat participar el 15 d'agost de 1902 al tancament de les escoles de les congregacions catòliques obertes abans del 1901 a Douarnenez, sota el govern d'Émile Combes. Va ser reintegrat amb el seu grau, sense ascens, a l'inici de la Primera Guerra Mundial.[3]

El pare d'Emmanuel Le Roy Ladurie, Jacques Le Roy Ladurie, va ser un dels fundadors del sindicalisme agrari a França i ministre d'aprovisionaments alimentaris sota el règim de Vichy l'any 1942, així com també, per altra banda, resistent i maquisard.[4][5]

Emmanuel Le Roy Ladurie es va casar el juliol de 1955 amb Madeleine Pupponi (nascuda el 1931), una doctora filla del professor de matemàtiques i activista comunista d'origen cors Henri Pupponi (1904-1980).[6]

EstudisModifica

Va estudiar al col·legi Saint-Joseph de Caen, a l'institut Henri-IV de París i al Lakanal de Sceaux.

Va estudiar a l'École normale supérieure del carrer d'Ulm (promoció de Lletres 1949) i va esdevenir catedràtic en història el 1953. Va ser també delegat a la Unió Nacional d'Estudiants de França des d'on és es va oposar en diverses ocasions molt fermament a Jean-Marie Le Pen, llavors representant del Corpo de Droit de París. Al costat de François Furet, va col·laborar a Clarté, una revista per a estudiants comunistes que va mobilitzar intel·lectuals contra el colonialisme i la guerra de Corea.

Carrera acadèmicaModifica

Va començar la seva carrera com a professor a l'institut des Garçons de Montpeller el 1955, on s'hi va estar fins al 1957. Aquest període va ser cabdal per a la resta de la seva carrera, perquè va ser llavors quan es va embarcar en el món de la recerca. De 1958 a 1960 va ser investigador associat al Centre Nacional de la Recerca Científica, de 1960 a 1963, i va ser ajudant a la Facultat de Lletres de Montpeller i després professor adjunt a l'École des Hautes Etudes en Sciences Sociales (EHESS). Finalment, del 1973 al 1999, va ocupar la càtedra d'Història de la Civilització Moderna al Collège de France.[7]

El 1966 va defensar la seva tesi doctoral Les Paysans de Languedoc, d'on en va treure, el 1975, el seu èxit mundial a Montaillou, village occitan. Aquesta obra pren les notes de l'inquisidor Jacme Fornièr, bisbe de Pamiers (1318-1325), traduïdes al francès per Jean Duvernoy, per reconstruir la vida d'un petit poble de l'Arieja a l'època del catarisme. Esdevé així un especialista en antropologia històrica que ens permet copsar els homes del passat en el seu entorn.

Compromís políticModifica

Va ser membre del del Partit Comunista Francès, del que se'n va separar el 1956, tal com van fer també els seus col·legues Annie Kriegel, François Furet i Alain Besançon després de la invasió d'Hongria per la Unió Soviètica.[4] Posteriorment es va unir al Partit Socialista Unificat. Des de llavors Le Roy Ladurie va anar matizant i renegat cada vegada més del seu compromís amb el moviment comunista. En les seves obres Ouverture, société, pouvoir : de l’Édit de Nantes à la chute du communisme (en col·laboració amb Guillaume Bourgeois, Fayard, 2004) i Les grands trials politiques ou la pédagogie infernale (Rocher, 2002) analitzen aquest canvi.

Va mantenir la distància amb els fets del maig de 1968, els quals li van semblar "una regressió sense precedents, amb la seva consigna de 'destrucció de la Universitat'". Va evolucionar cap a la dreta liberal a partir dels anys setanta.[4]

El febrer de 1978 va ser un dels membres fundadors del Comitè d'Intel·lectuals per a l'Europa de les Llibertats.[8]

El febrer de 1979, va ser un dels 34 signants de la declaració redactada per Léon Poliakov i Pierre Vidal-Naquet per desmuntar la retòrica negacionista de Robert Faurisson.[9]

El 1998 i el 1999 es va oposar a la creació del pacte civil de solidaritat (PACS) i va vincular homosexualitat i pedofília en una columna a Le Figaro: “Els proselitistes de l'homosexualitat proposen un model d'intolerància que és viu com un insult per les parelles heterosexuals normals, per a les quals el matrimoni correspon sobretot a una determinada manera de criar els infants i de garantir-los contra els moderns flagells de la sida o la pedofília”.[10][11]

El 2012 va donar suport a Nicolas Sarkozy durant les eleccions presidencials.[12]

DistincionsModifica

Doctor honoris causaModifica

ObraModifica

Llista no exhaustivaː

  • Les Paysans de Languedoc (tesi), París, SEVPEN, 1966.
  • Histoire du climat depuis l'an mil, París, Flammarion, 1967.
  • Anthropologie du conscrit français (amb J.-P. Aron et al.), París, Éd. de l'EHESS, 1972.
  • Médecins, climat, épidémies (amb J.-P. Desaive et al.), París, Éd. de l'EHESS, 1972.
  • Le Territoire de l'historien, París, Gallimard, t. I, 1973 ; t.II, 1978.
  • Montaillou, village occitan de 1294 à 1324, París, Gallimard, 1975.
  • Histoire économique et sociale de la France. I/ De 1450 à 1660. II/ Paysannerie et croissance, París, PUF, 1976.
  • Le Carnaval de Romans : de la Chandeleur au Mercredi des cendres (1579–1580), París, Gallimard, 1979, 3r Premi Fondation Pierre-Lafue 1979.
  • L’Argent, l'amour et la mort en pays d'Oc, París, Le Seuil, 1980.
  • La Sorcière de Jasmin, París, Le Seuil, 1980.
  • Inventaire des campagnes (en col·laboració), París, JC Lattès, 1980.
  • Histoire de la France urbaine (en col·laboració), París, JC Lattès, 1981.
  • Paris-Montpellier : PC-PSU, 1945-1963, París, Gallimard, 1982.
  • Parmi les historiens, París, Le Seuil, 1983 et 1994.
  • Pierre Prion, scribe, París, Gallimard, 1987.
  • L’État royal 1460-1610, París, Hachette, 1987.
  • L'Ancien Régime, 1610-1770, París, Hachette, 1991 (reeditat en dos volums : I, 1610-1715, et II, 1715-1770)
  • Le Siècle des Platter, París, Fayard ; t. I, Le mendiant et le professeur, 1997 ; t. II, Le voyage de Thomas Platter, 2000 ; t. III, L'Europe de Thomas Platter, 2006.
  • L'Historien, le Chiffre et le Texte, París, Fayard, 1997.
  • Saint-Simon ou Le système de la Cour, París, Fayard, 1997 (col·laborador).
  • Histoire du Languedoc, Toulouse, Privat, 2000.
  • Histoire de France des régions : la périphérie française, des origines à nos jours, París, Le Seuil, 2001.
  • Autour de Montaillou, un village occitan : histoire et religiosité d'un village au Moyen Âge, 2001.
  • Histoire des paysans français : de la peste noire à la Révolution, 2002.
  • Les Grands Procès politiques, 2002.
  • La Dîme royale, 2002.
  • Histoire humaine et comparée du climat, París, Éd. Fayard, t. 1 Canicules et glaciers xiiie – xviiie siècles, 2004 ; t. 2, Disettes et révolutions, 2006 ; t. 3, Le réchauffement de 1860 à nos jours (amb le concours de Guillaume Séchet), 2009.
  • Histoire du climat du Moyen Âge jusqu'à nos jours, DVD, 2007.
  • Histoire de la Bibliothèque nationale de France, Conferència al Collège de France 1995, CD Audio, Éd. Le Livre qui parle 2009.
  • Abrégé d'histoire du climat du Moyen Âge à nos jours. Entrevistes amb Anouchka Vasak, París, Fayard, 2007.
  • Histoire et système (dir.), París Le Cerf, 2010 ISBN 978-2204090643
  • Les fluctuations du climat de l'an mil à aujourd'hui, París, Fayard, 2011
  • La Civilisation rurale, París, Allia, 2012 ISBN 978-2-84485-587-9.
  • Une vie amb l'histoire. Mémoires, París, Tallandier, 2014.
  • Les Paysans français d'Ancien Régime, París, Le Seuil, 2015.
  • Huit leçons d'histoire, París, Fayard, 2016 ISBN 978-2846212243.
  • Brève histoire de l'Ancien Régime, París, Fayard, 2017.

ReferènciesModifica

  1. «Emmanuel Le Roy Ladurie» (en francès). Babelio. [Consulta: 13 desembre 2021].
  2. Vasak, 2010, p. 19-25.
  3. Le Roy Ladurie, 2002, p. 7-22.
  4. 4,0 4,1 4,2 Lecomte, 2014.
  5. Barral, 2008, p. 183-187.
  6. «PUPPONI Henri» (en francès). Association Maitron Languedoc-Roussillon. [Consulta: 13 desembre 2021].
  7. «Emmanuel Le Roy Ladurie» (en francès). Fayard. [Consulta: 13 desembre 2021].
  8. «Tous au CIEL : un combat intellectuel antitotalitaire (1978-1986) présenté par Alain Laurent» (en francès). esbelleslettresblog.com. [Consulta: 13 desembre 2021].
  9. Igounet, 2000, p. 237.
  10. Le Roy Ladurie, Emmanuel «Pourquoi le Pacs contredit l’héritage judéo-chrétien». Le Figaro, 19-10-1998.
  11. Foerster, 2003, p. 69.
  12. «Dix-huit intellectuels et artistes signent une tribune pour défendre Nicolas Sarkozy» (en francès). Le Lab, 04-05-2012. [Consulta: 13 desembre 2021].

BibliografiaModifica