Obre el menú principal

Ennio Morricone

compositor i director d'orquestra italià

Ennio Morricone (Roma, Itàlia, 10 de novembre de 1928) és un compositor italià de música de cinema. És un dels compositors més prolífics amb aproximadament unes 300 bandes sonores al llarg de cinc dècades.

Infotaula de personaEnnio Morricone
Ennio Morricone Cannes 2012.jpg
Biografia
Naixement 10 novembre 1928 (91 anys)
Roma
Altres noms Dan Savio
Leo Nichols
Formació Accademia Nazionale di Santa Cecilia
Activitat
Ocupació Compositor, director d'orquestra, pianista, músic, compositor de bandes sonores, arreglista i jugador d'escacs
Activitat 1946 –
Productora / Companyia Accademia Nazionale di Santa Cecilia
Professors Goffredo Petrassi
Instrument Trompeta
Discogràfica Virgin Records
Obra
Obres destacables
Família
Fills Andrea Morricone
Signatura

Lloc web Lloc web
IMDB: nm0001553 Allocine: 37839 Allmovie: p103552
Facebook: maestroenniomorricone Twitter: MEnnioMorricone Instagram: maestro_ennio_morricone MySpace: morriconemood Youtube: UCpUP3fnfUA2FLtlQ2iBwR8g Spotify: 1nIUhcKHnK6iyumRyoV68C iTunes: 281035 Last fm: Ennio+Morricone Musicbrainz: a16e47f5-aa54-47fe-87e4-bb8af91a9fdd Songkick: 258945 Discogs: 15900 Allmusic: mn0000798662
Modifica les dades a Wikidata

BiografiaModifica

JoventutModifica

Va iniciar la seva carrera de molt jove, tot seguint el relleu del seu pare, que era músic en una orquestra. Per acabar-ho d'arrodonir, Morricone i Sergio Leone van ser companys d'escola. La seva relació personal i professional va ser permanent, una de les més fèrtils de la història de les arts. Morricone va compondre la banda sonora de gairebé totes les pel·lícules de Leone. Posteriorment, Morricone va ingressar al Conservatori de Santa Cecília de Roma estudiant trompeta i composició on va tenir com a tutor a Goffredo Petrassi.

Amb tot, els inicis van ser durs: es va casar el 1956 i l'any següent ja tenia un fill, pel que va haver de compaginar la creativitat amb tasques més prosaiques que li permetessin guanyar-se la vida: amb aquesta capacitat de treball que l'ha caracteritzat sempre, es va dedicar a orquestrar i arreglar cançons d'intèrprets destacats de la música lleugera i sintonies per a programes de varietats de la RAI, al mateix temps que s'iniciava en el món de la banda sonora cinematogràfica d'una forma una mica irregular: componia per a altres compositors de fama que anaven molt sol·licitats i no podien atendre tots els seus compromisos. El seu amic Mario Nascimbene, per exemple, li va demanar que li donés un cop de mà a Morte di un amico (1959) o Barabbas (1961). I no fou l'únic: la ninna nanna que se sent a Il Giudirio Universale (1961) és seva, encara que en la portada només hi figuri el nom d'Alessandro Cicognini.

El seu debut cinematogràfic, és a dir quan el seu nom apareix als crèdits, arriba el 1961 amb el film Il federale de Luciano Salce, una sàtira sobre la caiguda del feixisme amb una gran interpretació de Ugo Tognazzi. En aquest punt arrenca la seva abundant filmografia, que toca tots els gèneres, amb dues aportacions al western amb el pseudònim de Dan Savio, Gringo i Le pistole non discutono (1964) que en els anys immediatament posteriors adquiriran una rellevància molt superior a la que tenien en el moment de la seva estrena.

Trilogia del dòlarModifica

Tot seguit li arriba l'oportunitat de compondre la banda sonora de la primera pel·lícula de Sergio Leone en el gènere del western: Per un grapat de dòlars. Morricone, sap reconvertir els tòpics de la música de western en una cosa totalment original sense recórrer a desviacions atonals o jazzístiques. Així, el tema dels títols barreja elements tradicionals com el galop de guitarra amb un fantasmagòric xiulet (ambdós executats per un amic de la infància del compositor, Alessandro Alessandroni), cors sense text i trets que sonen com gardel·les, en un exasperat crescendo que ens prepara per a les emocions que vindran.

Aconsegueix però l'èxit amb les pel·lícules de Sergio Leone, el pare dels Spaghetti western. La col·laboració entre els dos comença el 1964 i de la mateixa van sorgir-ne les inoblidables: Per qualche dollaro in più, El bo, el lleig i el dolent, Fins que li va arribar l'hora i Hi havia una vegada a Amèrica, l'últim film del gran director.

Ha estat molt criticat per la seva atípica música, però abans que res ha estat valent integrant instruments poc comuns entre les grans orquestres. Després, l'any 1964 va tocar en el grup d'improvisació Nuova Consonanza fundat per Franco Evangelisti.

Poc després dels seus primers treballs amb Leone, Morricone comença a consolidar-se de manera reconeguda i competent en el panorama de la música cinematogràfica internacional. D'una banda gràcies a les seves intenses col·laboracions amb directors italians com Pier Paolo Pasolini, Bernardo Bertolucci, Dario Argento, Gillo Pontecorvo, Marc Bellocchio i Giuseppe Tornatore, i de l'altra per les esplèndides bandes sonores compostes per explicar grans històries al costat de directors americans i europeus de la talla de Terence Malick, John Carpenter, Brian De Palma, Roman Polanski, Quentin Tarantino,Roland Joffé o Pedro Almodóvar amb Átame.

És un dels compositors cinematogràfics més coneguts, gràcies sobretot a la música dels spaghetti western, però també gràcies a les belles melodies de Dies de cel, La missió, L'ocell de les plomes de cristall o Cinema Paradiso.

També ha compost obres per a sèries de televisió, sent les més conegudes El secret del Sàhara, La Piovra, Marco Polo o Cabàs.

Ha estat nominat a l'Oscar en 6 ocasions: Dies del cel (1978), La missió (1986), Els intocables d'Elliot Ness (1987), Bugsy (1991), Malena (2000), sense aconseguir-ne cap, però als Oscars de 2007 se li lliurà la seva primera estatueta com a reconeixement a tota la seva carrera. Per fi, va guanyar el premi a la millor Banda Sonora per The Hateful Eight (2016) pel·lícula dirigida per Quentin Tarantino. Ha guanyat 3 Globus d'Or i 6 premis Bafta.

Va compondre l'himne de la Copa Mundial de FIFA Argentina 1978.

Enllaços externsModifica

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ennio Morricone