Ermita de Bellvitge
Santa Maria de Bellvitge és una ermita de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) protegida com a bé cultural d'interès local.
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Església  | |||
| Construcció | XVIII, XX | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | arquitectura popular | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) | |||
| Localització | c/ de l'Ermita de Bellvitge, 6. | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 20586 | |||
| Id. IPAPC | 14556 | |||
| Activitat | ||||
| Diòcesi | arquebisbat de Barcelona | |||
Història modifica
Orígens modifica
El lloc d'Amalvigia està documentat al segle x com a antropònim femení de la propietària d'un rec al 995. Amalvigia signa en 920 al costat del seu marit Udulard, germà d'Ermenand, el vescomte de Barcelona de l'epoca, en una donació al monestir de Sant Cugat. Posteriorment, al segle xi és citat el "mansum de Malvige". Hom pensa que aquest topònim és una derivació del nom d'Amalvigia, però estudis actuals ens porten a dubtar de la hipòtesi que va establir Jaume Codina,[1] ja que el nom d'Amalvigia és citat en diferents ocasions fins al segle xiii en que ja trobem referències a l'ermita de Benvige.
Antiga església romànica. Excavacions. modifica
Sota l'estructura actual es conserven els murs de l'edifici romànic. No es tracta de la fonamentació medieval, sinó del parament de l'antiga construcció. Aquesta primera construcció, segons sembla, fou una església de planta basilical, dividida interiorment en tres naus, una major i dos laterals, encapçalades per sengles absis de planta semicircular.
A les excavacions realitzades entre 1979 i 1981 pel Museu Arqueològic de Catalunya, sota la direcció d'Albert López Mullor es va descobrir una necròpoli d'inhumació dividida en dos moments cronològics. Existeixen tres tombes que tenien un aixovar consistent en olles de ceràmica oxidada que es poden datar a la segona meitat del segle xi, presumiblement ja amortitzades en el moment que es col·locaren a les tombes, podrien proporcionar una data que se situa cap a començament del segle xii. Aquesta cronologia pot coincidir amb la fàbrica de l'església, d'aparell relativament acurat. A més, l'absidiola localitzada, era llisa, almenys a la part inferior. Aquesta característica, constatada al llarg del segle xi en absis menors, es converteix en norma general el segle XII; d'aquí que la cronologia indicada per a les ceràmiques, que correspon a una època en què l'església ja funcionava, no estigui gaire allunyada de la construcció d'aquesta.[2][3]
L'ermita de Bellvitge a l'Edat Mitjana modifica
L'ermita de Santa Maria de Bellvitge, com a tal, està documentada des de 1279 en una donació que fa Elisenda Miquel demanant ser enterrada en la parroquial de Santa Eulàlia de Provençana i apareix repetidament en segles posteriors.[4][5]
Des de 1375 hi ha notícia que en un edifici annex a l'ermita hi vivia un ermità que tenia l'obligació de la custòdia i la cura del temple. A canvi, ell i la seva família podien explotar les terres que l'envoltaven. El primer ermità que en tenim constància: Pau Genover, un "donat"[6] preocupat per donar acollida als que per aquí passaven, demana, amb el fuster Joan Ramón, permís al bisbat per a construir un nou Hospital, un petit alberg de peregrins que donarà nom a la ciutat de l'Hospitalet de Llobregat.
Des del s. XIII la "Mare de Déu de Bellvitge" era venerada en dues petites capelles barcelonines: en el Carrer Espaseria i al carrer de l'Hospital de Barcelona, on encara es conserva una placa amb una inscripció de 1462 que recorda a la Mare de Déu de Benvitja.
L'ermita, en el seu conjunt, ha estat refeta en diverses ocasions. En 1493 Barcelona dona la pedra per reedificarla des dels seus fonaments.
D'aquesta êpoca és la clau de volta d'estil gòtic que actualment és al Museu de l'Hospitalet.
Reparacions i reconstruccions. modifica
Per causa, principalment, de les crescudes i sedimentacions generades pel riu Llobregat, sovint ha necessitat reparacions (1493, 1571, 1718, 1959).[7] L'actual construcció està quatre o cinc metres per damunt del fonaments de la primitiva església documentada al segle xi i posada en evidència amb les excavacions realitzades el 1979-1981.[8]Malgrat les inundacions, terratremols, saquejos... sempre ha estat reparada o refeta.
“L'any 1652, durant el setge de Barcelona, al final de la Guerra dels Segadors, l'ermita va ser saquejada per l'exèrcit del comte-duc d'Olivares. La capella va patir uns altres atacs en 1697, per part de les tropes franceses que assetjaven Barcelona i, en la Guerra de Successió, pels exèrcits borbònics al servei de Felip d'Anjou. Entre 1808 i 1809 tornà a ser saquejada durant la "guerra del francés".[9] El juliol del 1936, en els primers dies de la Guerra civil, fou un dels edificis religiosos que patí l'anticlericalisme popular”.
L'any 1959, abans de l'edificació del barri de Bellvitge, es va fer una restauració, entre d'altres modificacions es va fer una nova decoració pictòrica del presbiteri, a càrrec de Joan Commeleran, actualment perduda.[10] El 1969 es derrueix la casa de l'ermità i es fan els porxos que continuen fins a la restauració del 2003, ara queden les columnes.
El 1977, després de les inundacions del 1971, 1972 i 1974 i gràcies a una campanya endegada al barri "Salvem l'ermita de Bellvitge", es torna a arranjar.
Activitats històriques al voltant de l'ermita de Bellvitge modifica
Des de l'edat mitjana es conreaven cereals i s'utilitzaven els prats per a la pastura. Quan es va canalitzar el Llobregat, la Marina de l'Hospitalet de Llobregat es va convertir en una de les hortes més riques del país, sent considerada el rebost de Barcelona.
L'ermita i els camps que l'envoltaven van atraure l'atenció de literats i artistes, per la seva bellesa rural, de vegades idealitzada, tan propera a la ciutat.
Alguns pintors paisatgistes d'inspiració romàntica, l'excursionisme, les colles sardanístiques i la naixent fotografia artística van parar l'atenció en el lloc.
Arquitectura actual modifica
Actualment l'ermita de Bellvitge és una construcció de nau única i capçalera quadrada, amb una torre campanar no gaire alta al sud-est, també quadrada, dotada de finestres amb arcs apuntats en el pis superior. La coberta de tot el conjunt té dues vessants, menys al campanar, que té un coronament piramidal cobert a quatre vessants. En general la fàbrica és força heterogènia. Predomina la maçoneria vista barrejada amb totxo. La façana, modificada a la restauració de 1718, és d'estil barroc.
En alguns punts, com ara certs llocs de la façana de tramuntana o la part baixa de l'angle nord-oest, s'observa un aparell de carreus que semblen reaprofitats. L'aparell del campanar, també de carreus però més petits, sí que sembla original.
La campana que hi ha es diu “Eulàlia” i pesa més de 300 Kgs. La van fondre a Olot i la va donar, al 1960, la família Campreciós Colominas de les cases de la Marina de l'Hospitalet, en record del seu fill Jaume.
L'última reparació va ser la del 2003 amb motiu de la segona fase d'arrenjament del Parc de Bellvitge.
Durant aquest 2020 s’han fet les últimes obres a l'ermita que han consistit en una porta des d’on es pot veure l’interior de l'ermita i en substituir l’altar de pedra, que s’ha retirat cap el fons, per uns mòduls moderns i simbòlics que es poden retirar quan l'ermita s’aprofiti per a altres activitats com concerts i exposicions
Un grup de veïns i veïnes del barri, els “amics de l'Ermita” es cuiden actualment d'obrir-la per airejar-la i de netejar-la perquè els escolars, els veïns i els passejants la puguem visitar agradablement.
Referències modifica
- ↑ Codina, J. (1987). Els Pagesos de Provençana (984-1807), Vol. I, II i III L'H de Llobregat. Publicacions de la Abadia de Montserrat.
- ↑ López i Mullor, A. (1988). Revista Identitats del museu d'Història de l'H. n. 1. “Excavacions a l'ermita de la Mare de Déu de Bellvitge”.
- ↑ López Mullor, A. i de la Pinta, J. L. (1985). “L'ermita de Bellvitge i les troballes arqueològiques a l'Hospitalet”. Rev. Xipreret, n. 61. Ateneu de Cultura de l'H.
- ↑ Valcárcel, Antonio La ermita de Bellvitge ayer y hoy. Del siglo XI al XXI, 2011.
- ↑ Madurell, J. M. (1977). Fulls Històrics de l'Hospitalet de Llobregat. Notes documentals d'arxiu. Pròleg de J. Codina. Museu d'Història de la ciutat. Ajuntament de l'H. (Premi d'assaig d'investigació històrica “Ciutat de l'Hospitalet”, 1972).
- ↑ Els donats i les donades eres persones que es donaven a si mateixes o n'eren donades a un monestir o institució religiosa.
- ↑ Codina, Jaume, 1994 -2ª ed. ampliada-. Inundacions al Delta del Llobregat. R. Dalmau ed.
- ↑ Cardoner, Fr. (1986). “Estudi-estratigràfic del Santuari de Santa Maria de Bellvitge”. Comunicacions. XXXI Assemblea intercomarcal d'estudiosos vol. I
- ↑ Cap. IV de: Clopas Batlle, I. (1961) El Invicto Conde del Llobregat y los Hombres de Cataluña en la Guerra de la Independencia.
- ↑ «La tristíssima història dels murals de Commeleran (post ampliat)», 08-11-2009. [Consulta: 30 setembre 2019].
| A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ermita de Bellvitge |