Ero e Leandro

quadre de Peter Paul Rubens

Ero e Leandro ("Hero i Leandre") també coneguda per Qual ti reveggio, oh Dio (HWV 150), és una cantata en llengua italiana de George Frideric Händel. Fou composta el 1707 durant la seva estada a Roma. Està en italià, i el llibret es creu que és del Cardenal Pietro Ottoboni, un important mecenes de les arts a Itàlia.[1][2]

Infotaula de composicióEro e Leandro
Hero and Leander by Peter Paul Rubens.jpeg
Modifica el valor a Wikidata
Títol originalHero and Leander Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalpintura Modifica el valor a Wikidata
CompositorGeorg Friedrich Händel Modifica el valor a Wikidata
Creació1604 Modifica el valor a Wikidata
Gènerecantata Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena1707 Modifica el valor a Wikidata
Escenari, Yale University Art Gallery Modifica el valor a Wikidata
Allmusic: mc0002380268 Modifica el valor a Wikidata

És l'única de les cantates conegudes de Händel que, amb certesa raonable, se sap que va ser composta durant el patronatge del Cardenal Pietro Ottoboni. Händel va escriure moltes cantates per a ell i, a més d' Ero e Leandro, no es coneix prou bé quines altres ho són.[3] Fou publicada per primera vegada el 1999 com a part del Hallische Händel-Ausgabe, projecte per crear una edició completa de tot de les obres de Händel. Apareix a Georg Friedrich Händel. Kantaten mit Instrumenten, III: HWV 150, 165, 166, 170, 171, 173.[4]

ArgumentModifica

Es basa en el mite grec d'Hero i Leandre, i una soprano solista és la que fa el paper d'Ero.[2] Ero troba al seu amor, Leandro, que ha mort ofegat; desesperada, s'arrenca els cabells, rebutjant simbòlicament la bellesa que havia provocat la fascinació de Leander per ella (i, per tant, que provocà la seva mort), i després es suïcida ofegant-se també al mar.[3]

Anàlisi musicalModifica

L'obra està escrita per a soprano sola (sense altres cantants), i una orquestra petita que consisteix en dos oboès, i dues seccions de corda: un concertino de violí solista i violoncel, i un concerto grosso amb dos violins, una viola, i baix continu.[5] A Ero e Leandro, els recitatius alternen amb les àries, fet habitual en les cantates però també en obres similars com en oratoris i òperes. Tanmateix, excepcionalment, Ero e Leandro acaba al final amb un recitatiu, en lloc d'una ària.[6][7]

Ero e Leandro és del primer període compositiu de Händel, quan quan havia anat a viure a Itàlia el 1706, i reemplaçava el seu estil germànic del seus inicis com a compositor per l'estil italià que utilitzaria a partir d'aquell moment.[8][9] La música d'Ero e Leandro seria reutilitzada per Händel en composicions posteriors: així la retrobem a la Sonata per a flauta dolça op. 1, núm. 2 i i en el Utrecht Te Deum en l'ària "Vouchsafe, O Lord".[10][11] A Agrippina hi ha l'ària de la protagonista, "Non ho che cor amarti" que és una adaptació de "Se la morte no vorrà".[12]

EstructuraModifica

 
Hero i Leandre, obra de Ferdinand Keller.
  • Qual ti reveggio, oh Dio (Recitatiu)
  • Empio mare (Ària)
  • Amor, che ascoso (Recitatiu)
  • Se la morte non vorrà (Ària)
  • Questi dalla mia fronte (Recitatiu)
  • Si muora (Ària)
  • Ecco, gelide labbra (Recitatiu)[13]

ReferènciesModifica

  1. Donald Burrows (1997), The Cambridge Companion to Handel, Cambridge University Press,
  2. 2,0 2,1 GFHandel.com, G. F. Handel's Compositions HWV 101-200 Arxivat 2009-02-23 a Wayback Machine..
  3. 3,0 3,1 Ellen T. Harris (2001), Handel as Orpheus Harvard University Press, ISBN 0-674-01598-3, ISBN 978-0-674-01598-2, p. 50
  4. Harris, Ellen T (March 2001), "Kantaten mit Instrumenten, III: HWV 150, 165, 166, 170, 171, 173 (review)", in Notes 57: 3. pp. 736–37.
  5. Harris, Ellen T (March 2001), "Kantaten mit Instrumenten, III: HWV 150, 165, 166, 170, 171, 173 (review)", in Notes 57: 3. p. 737.
  6. Dean, Winton (1997), Humour with Human Commitment: Handel's "Agrippina".
  7. Ellen T. Harris (2001), Handel as Orpheus Harvard University Press, ISBN 0-674-01598-3, ISBN 978-0-674-01598-2, p. 54.
  8. Boyden et al, p. 56
  9. Dean, Winton (1980).
  10. Donald Burrows (1997), The Cambridge Companion to Handel, Cambridge University Press, ISBN 0-521-45613-4, ISBN 978-0-521-45613-5, pp. 188–89.
  11. Donald Burrows (2005), Handel and the English Chapel Royal, Oxford University Press, ISBN 0-19-816228-6, ISBN 978-0-19-816228-5, p. 89, footnote 43.
  12. Sawyer, John E Music and Letters, 80, 4, novembre 1999, pàg. 533–41. DOI: 10.1093/ml/80.4.531. JSTOR: 854988.Sawyer, John E Music and Letters, 80, 4, novembre 1999, pàg. 533–41. DOI: 10.1093/ml/80.4.531. JSTOR: 854988. (accés per subscripció).
  13. Arkivmusic track listing