Una escaramussa és un combat, disputa o contesa de poca importància entre les avançades dels exèrcits.[1][2][3] Més concretament es diu així a un gènere de baralla entre els genets sobre soldats a cavall que van picant de volta, escometent de vegades i de vegades fugint amb gran lleugeresa.[4] Per extensió es diu d'una dissensió sense gaire impacte al conflicte major que hi ha darrere.[5]

Origen de la paraula modifica

  • Del idioma àrab (conforme afirma l'escriptor espanyol Sebastián de Covarrubias).
  • Hi ha qui remuntant-se a temps més antics la fan venir del terme grec scarthmas.
  • Gobelin la deriva de la paraula alemanya Scharmützel.
  • L'opinió generalitzada respecte al terme sosté que els idiomes espanyol i francès ho van prendre de la veu italiana scaramuccia ("petita i ràpida baralla"); que va donar nom a un dels zanni de la commedia dell'arte, un criat fanfarró, jactanciós i arrogant, vestit de negre - a l'espanyola -, i tan covard com presumptuós soldat d'altíssim bressol.[6]
  • La paraula és parenta d'«esgrimir», manejar una arma blanca.[7] Ha entrat al català per via de l'occità, escremir[8] que prové probablement via l'italià scaramuciare[9] del germànic francic *skermjan que vol dir protegir.[7][5] Segons l'escriptor castellà Sebastián de Covarrubias provindria de l'àrab.[10]

Ús modifica

Les escaramuzas es van identificar ràpidament com un mitjà eficaç per provar les forces enemigues a escala reduïda. Si la superioritat armamentística de l'adversari s'hi mostra flagrant, s'haurà evitat així el cos principal de les tropes, i l'abast limitat de l'atac -que no s'assembla a un pla concertat- evita generalitzar un enfrontament. Si, per contra, l'enemic revela la seva vulnerabilitat, sabem que el moment és sens dubte favorable per a un atac general, ajornat a un moment més favorable en el cas anterior.[11]

En la Guerra de successió modifica

« Esta nit lo exèrcit de Felip 5 ha levantat lo camp de Martorelll i d'una correguda ha ocupat fins lo mas Guinardó. Cerca de Sants ha tingut alguna escaramussa ab uns voluntaris, a on ha perduda alguna gent. […] Ha hagudes moltes escaramusses. »
— Dietari del convent de Santa Caterina [25 de juliol de 1713][12]

Referències modifica

  1. «Escaramussa». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. DCVB:Escaramussa.
  3. Pedro Labernia y Esteller. Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina. Espasa Germans, 1864, p. 680–. 
  4. S. J. Honnorat. Dictionnaire provençal-français ou dictionnaire de la langue d'Oc, ancienne et moderne, suivi d'un vocabulaire français--provençal.... Repos, Imprimeur-Libraire-editeur, 1847, p. 106–. 
  5. 5,0 5,1 «escaramussa». RodaMots, 25-04-2019. [Consulta: 22 febrer 2020].
  6. Gómez García, Manuel. Diccionari del teatre. Madrid, Edicions Akal, 1997, p. 763. ISBN 8446008270. 
  7. 7,0 7,1 Bruguera i Talleda, Jordi; Fluvià i Figueras, Assumpta. «esgrimir 1. escaramussar». A: Diccionari etimològic, 1996 (2004, 4a edició), p. 339. ISBN 9788441225169. 
  8. Teresa García-Sabell Tormo. Léxico francés nos cancioneiros galego-portugueses: revisión crítica. Editorial Galaxia, 1991, p. 132–. ISBN 978-84-7154-806-1. 
  9. Veen, P.A.F. van; Sijs, Nicoline van der. «schermutseling». A: Etymologisch Woordenboek: de herkomst van onze woorden (neerlandès)  (Diccionari etimològic: l'origin dels nostres mots), 1997, p. 777. ISBN 90-6648-312-1. 
  10. Redondo, Augustin. Revisitando las culturas del Siglo de Oro. Mentalidades, tradiciones culturales, creaciones paraliterarias y literarias (en castellà). Salamanca: Universidad de Salamanca, 2007, p.268. ISBN 978-84-7800-422-5. 
  11. Uns exemples: «El president de la Diputació de Barcelona relata una escaramussa amb el Rei» (àudio). El Singular Digital, 2014. [Consulta: 22 febrer 2020].
    Domènech, Xavier. «Una escaramussa amb tocs esperpèntics». Regió 7. [Consulta: 22 febrer 2020].
  12. Enric Pujol; Òscar Jané; Institut d'Estudis Catalans Antologia de memòries i dietaris personals catalans sobre la Guerra de Successió. Institut d'Estudis Catalans, 3 juliol 2014, p. 194–. ISBN 978-84-9965-221-4. 

Enllaços externs modifica