Escolis i altres articles
Escolis i altres articles és la primera obra de crítica literària de Carles Riba, publicada el 1921 per "Publicacions de La Revista".[1] El total de seixanta-dos articles que reuneix el volum es troben distribuïts en dos apartats: els “Escolis”, amb quaranta-set títols, i “Altres articles”, que n'aplega la resta. Tot i que el volum comprèn la seva obra de joventut, molts dels seus judicis encara són avui vigents.[2]
| Tipus | obra escrita  |
|---|---|
| Fitxa | |
| Autor | Carles Riba i Bracons |
| Publicació | 1921 |
| Editor | Publicacions de La Revista |
| Dades i xifres | |
| Gènere | crítica literària |
Es tracta d'un recull d'articles que ja havien aparegut entre el 1918 i el 1920 a La Veu de Catalunya (alguns d'ells signats amb el pseudònim de Jordi March) i en un període anterior en altres publicacions, com La Revista.[2]
El volum representa el primer intent de Carles Riba d'articular un pensament literari personal i un llenguatge crític que hi sigui apropiat.[2] Per això les seves notes transmeten una necessitat doctrinària, que es manifesta tant en la tendència a convertir els raonaments en definicions de caràcter general —de vegades properes a la màxima i a l'aforisme—, com en l'abundor de referències a autors de literatures clàssiques i modernes, que li funcionen d'aval per al propi discurs.[2] Així, per exemple, s'hi percep una clara influència d'Eugeni d'Ors (Xènius), de qui manlleva temes i conceptes. No obstant això, ja comença a ressonar-hi el model de crítica reconstructiva de Francesco de Sanctis i l'estilística de Karl Vossler, al costat d'idees pròpies de romàntics i simbolistes com Goethe, Poe, Baudelaire, Schiller i Mallarmé.[2] Hi predominen els temes literaris, tot i que també hi ha crítica cultural o fins i tot de ressò moral.[2] L'estil de la seva prosa és poc directe, més aviat metafòric i complex, la qual cosa li lleva en part eficàcia. Malgrat tot, ja s'hi detecten alguns dels motius i procediments capitals de la crítica de Riba de maduresa, com l'especulació sobre el fet literari o la comparació entre el propi model poètic i els diferents tipus de poesia vigents. Aquest procediment evidencia fins a quin punt Riba se serveix de la crítica com a eina per a l'estudi d'altres autors i, alhora, com a mecanisme d'autoconeixement d'ell mateix com a poeta.[2]