Segle d'or valencià: diferència entre les revisions

El '''segle d'or valencià''' o '''segle d'or de les lletres valencianes''' correspon a un període històric que abasta quasi tot el {{segle|XV|s}} i que aporta les millors obres literàries en [[Valencià|llengua valencianacatalana]] de l'època. La immensa majoria dels grans escriptors d'este temps són valencians.

Este segle d'or partixparteix d'una situació en la qual la literatura en llengües romàniques era fonamentalment trobadoresca i medieval, i on la prosa no havia encara madurat en cap llengua romànica. Al final d'este segle d'or, la llengua catalana aconseguixaconsegueix la seua maduresa literària, deslligant la poesia de provençalismes i la prosa de llatinismes (exceptuant-ne allò que s'anomenaria la [[valenciana prosa]]), i que a la fi va constituir la base de la [[Literaturaliteratura catalana|literatura catalano-valenciana]], no sols dels segles posteriors sinó també del procés de recuperació literària de la [[Renaixença (valenciana)|Renaixença]] i de l'estàndard de la llengua (gramàtica i lèxic) adoptat al {{segle|XX}}.

Alguns autors inclouen l'obra ''[[Lo Somni|Lo somni]]'' de [[Bernat Metge]] (publicada el [[1399]] a [[Barcelona]]) com a inici de l'època, tot i que freqüentment esta obra se sol excloure i se sol començar amb [[Francesc Eiximenis]], nascut a [[Girona]], i que entre els anys [[1384]] i [[1408]] va viure a [[València]], on va escriure la major part de les seues obres. Com a teòleg i predicador la seua obra fonfou de caràcter religiós (per a complementar la seua tasca de predicador), i es presentava "per manera simple e grossera", amb llenguatge popular amb l'objectiu d'arribar al poble pla.

Ja pròpiament en el {{segle|XV}} i amb autors valencians, hem de començar amb [[Jordi de Sant Jordi]], amb una poesia encara marcadament dins de l'estil trobadoresc, tot i que amb influències de [[Petrarca]], com a precursor de la poesia del [[Renaixement]]. També en l'àmbit de la poesia, [[Ausiàs March]] despunta com el millor poeta de l'època en totes les llengües romàniques, i ho fa en una llengua ja purament valencianacatalana (amb un mínim d'influència trobadoresca i provençal) i que tracta uns temes reals i personals, allunyant-se de la idealització dels autors anteriors, tant en la seua perspectiva personal (algunes de les seues obres són una anàlisi introspectiva de l'home renaixentista), com de figures molt idealitzades de les dones i del mateix ésser humà.

[[Joanot Martorell]] marca un principi i un després de la novel·la europea amb el ''[[Tirant lo Blanc]]'', encara hui dia l'obra més important de la literatura catalano-valencianacatalana. La seua novel·la presenta una visió humana dels hòmens i de les dones de l'època, amb detall de les vergonyes físiques i les penes i preocupacions quotidianes dels personatges.

[[Isabel de Villena]], ploma intimista i tendra, autora de la ''[[Vita Christi]]'', amb la seua prodigiosa imaginació i el seu punt de vista femení, va ser un contrapunt a la misogínia de l'''Espill'', com que als seus escrits destacava les virtuts femenines i el caràcter malvat dels hòmens. Isabel de Villena és la primera escriptora amb nom conegut de la literatura catalano-valencianacatalana i va tindre molta influència en el segle d'or, ja que va reunir al seu voltant un nodrit grup d'escriptors que la veneraven per la seua altura intel·lectual.

D'altres autors destacats d'estaaquesta època són els valencians [[Jaume Gassull]] i [[Bernat Fenollar]]. Alguns autors solen cloure l'etapa amb la mort d'Isabel de Villena o el naixement de [[Joan Lluís Vives i March|Joan Lluís Vives]] ([[1492]]), i altres en la publicació del darrer volum de ''[[Lo Cartoixà]]'', en versió de [[Joan Roís de Corella]] ([[1500]]).

Al {{segle|XV}} (especialment la primera meitat), la Corona d'Aragó lluïx amb tota la seua esplendor, el Regne de València actua com el seu floró i la ciutat de València se situa com la capital cultural i econòmica de la Corona, sent una de les ciutats més importants d'Europa en esteaquest segle.

Després d'alguns anys d'inestabilitat consecutius a una crisi de successió, la Corona d'Aragó es llança a una política exterior agressiva amb l'adveniment d'una dinastia castellana eixidasortida del [[compromís de Casp]] (1412) i el regnat d'[[Alfons el Magnànim]] (1416-1458), que conquerix el [[Regne de Nàpols]]. Però esta embranzida es veu un poc contrariada baix el seu germà i successor, [[Joan el Gran|Joan II]] (1458-1479), el qual, per raons dinàstiques, ha d'oposar-se al seu propi fill, [[Carles de Viana]]. La guerra civil esclata al Principat, creant inseguretat a [[Barcelona]] com a cort. De fet, Alfons el Magnànim tingué una seu itinerant entre Barcelona i València, fins a instal·lar-se definitivament a [[Nàpols]].

El fet que l'eclosió de la literatura en llengua catalana-valenciana es localitze fonamentalment al [[Regne de València]] ha estat utilitzat per uns i altres en arguments partidistes, freqüentment amb poca base científica. Per a alguns el segle d'or valencià és un suport evident al gentilici ''valencià'' com a nom de la llengua, i fins i tot per al [[blaverisme|secessionisme lingüístic]], adduint que una llengua portada per colonitzadors no podia tindre el seu segle d'or tan prompte (segle i mig després de la conquesta). Per a altres, el segle d'or és una mostra del fet que la llengua culta, la llengua de les classes dirigents era el català portat pels repobladors, com així ho demostra el fet que els pares o avis de molts dels autors anteriors eren catalans. Hauria estat impossible que el poble pla, generalment analfabet en una societat feudal, suposant restes mossàrabs importants en els pobladors anteriors als repobladors catalans i aragonesos, haguera pogut desenvolupar una llengua culta i una literatura de tal intensitat.

El segle d'or determina un estil d'escriptura i de literatura que es coneix generalment amb el nom de ''[[valenciana prosa]]''. També esdevé comú el gentilici ''valencià'' per a designar a la llengua, així com la denominació ''llengua valenciana'', en alguns casos puntuals es fa en oposició amb ''llengua catalana''.{{cal citació|data=2022}} EstaAquesta dualitat devia fer-se amb la intenció d'aclarir que el text s'ha escrit seguint la "valenciana prosa" en referència a l'estil de la llengua culta que va fixar estaaquesta època d'esplendor valenciana i no a la llengua medieval o a la llengua literària d'altres territoris de parla catalana que encara s'estava desoccitanant.