Diacrítics del grec: diferència entre les revisions

En el dialecte jònic-àtic, el característic d'[[Atenes]] (que és l'origen del [[grec modern]]), el fonema [r] sempre era sord al començament: '''ῥόδον''' (rosa) es pronunciava ['r̥odon] i no pas ['rodon]. Per marcar aquest fenomen, el paper de l'esperit aspre era important: tota rho inicial havia de portar-lo. Això explica, per exemple, per què els mots d'origen grec que començaven per rho s'escriuen en [[francès]] amb '''rh-''', a tall d'exemple: ''rhododendron''. Com que hi ha també dialectes amb psilòsia (és a dir, desaparició de l'aspiració), com el cas del dialecte eòlic, característic de [[Safo de Lesbos]], per exemple, les edicions modernes dels textos escrits en aquest dialecte de vegades l'esperit suau pot anar sobre la rho inicial.

 

<div style="float:left;margin-right:5px;font-size:3em;line-height:1.2">ἠ</div>

Mentre que l'esperit aspre indica la presència d'un fonema, [h], l'esperit suau marca l'absència d'aquest fonema, de fet, no té cap paper, simplement permetre una millor lectura, ja que només les vocals inicials el poden dur, com passa amb l'esperit aspre. En els manuscrits medievals, sovint de lectura difícil, és evident que aquest signe juga un paper que no pot ser pas omès.