Tútuix I: diferència entre les revisions

[[Atsiz ibn Uvak]], el comandant turcman de Síria, que havia conquerit [[Jerusalem]] als fatimites (als que abans servia) i dominava Damasc, fou atacat pels fatimites i assetjat a aquesta ciutat; Atsiz va demanar ajut al sultà gran seljúcida [[Malik ShahMàlik-Xah I]], que va decidir acceptar, per convertir Síria en un feu pel seu germà Tutush (I) al qual va enviar a Síria (1079) com a príncep feudatari.

A Alep tenia el poder el [[mirdàsida]] [[Sabik ibn Mahmud]] que el 1076 va succeir al seu germà [[Nasr ibn Mahmud]]. El maig de 1079 el sultà Malik ShahMàlik-Xah I va ordenar a l'emir [[ukàylida]] de Mossul, Sharaf al-Dawla Abu l-Makarim [[Muslim ibn Kuraysh]] que es reunís amb les forces dels [[kilabites]] (Mubarak ibn Shibl i Hamid ibn Zughayb) i de Tutush per assetjar junts Alep. En la lluita el general mirdàsida Ahmad Shah va resultar mort. Muslim ibn Kuraysh tenia certs sentiments afectius per Sabik i estava en contacte amb ell; retreia als kilabites d'haver cridat als seljúcides; quan fou autoritzar a abandonar el setge va aprofitar per vendre als alepins tot el que necessitaven per subsistir. Quan Muslim es va retirar les forces kilabites no van tardar també a abandonar el setge. Es van reunir nombrosos soldats àrabs (1000 cavallers i 500 infants), [[numayrites]], [[kushayrites]], kilabites, ukaylites, amb el suport de Sharaf al-Dawla Abu l-Makarim Muslim ibn Kuraysh, i van derrotar a l'amir al-Turkman al uadi de [[Butnan]]. Tutush va quedar en una posició difícil a la rodalia d'Alep i va aixecar el setge retirant-se cap a l'[[Eufrates]] i el Diyar Bakr per passar el hivern (1079-1080).

Mentre, el més de març de 1080 Muslim ibn Kuraysh fou informat del que passava, i va considerar que era un bon moment per intervenir. Sabik li havia escrit una carta en la que li proposava lliurar-li Alep. Muslim, amb un comboi de queviures, va marxar a [[Balis]] i després a Alep, però llavors Sabik es va fer enrere; no obstant, amb el suport dels ''ahdath'' (infanteria alepina) i de la població famèlica, va poder entrar sense combat a la ciutat (maig de 1080). L'escassetat era tant gran a Alep que Muslim va decidir abandonar la ciutat, però Ibn Munkidh el va convèncer de restar-hi. Sabik s'havia fet fort a la ciutadella però els seus germans Shabib i Waththab van convèncer a la guarnició d'aquesta de rendir-se i entregar a l'emir. Shabib es va fer amo de la ciutadella on hi havia poca aigua. Llavors es van iniciar negociacions amb Muslim amb la mediació de Sadid al-Mulk Ali ibn Mukallad ibn Munkidh. Muslim va acceptar casar-se amb Mania, filla de [[Mahmud ibn Nasr]] i germana de Sabik, Shabib, Waththab i Nasr ibn Mahmud. Shabib i Waththab rebrien feus a la regió d'Azaz i Sabik un feu a [[Rahba]]. Els tres germans van marxar als seus feus i Mulsim va assolir el poder. Contra el pagament d'un tribut anual (de certa importància), Malik ShahMàlik-Xah I li va concedir la investidura (al mateix temps esperava impedir que el seu germà Tutush I agafés massa poder). Muslim va afegir al domini al-Ruha (Edessa), Harran i altres fortaleses de les que va expulsar a amirs o caps de bandes turques les dominaven.

Tutush no va acceptar de bon grat el fet i per la seva part Muslim aspirava a Damasc que no podia obtenir del sultà gran seljúcida. Muslim va fer aliança amb el califa [[fatimita]]. Aprofitant l'absència de Tutush, en campanya contra els bizantins a la regió d'Antioquia de l'Orontes, Muslim va atacar la Síria central i es va apoderar de [[Baalbek]] i altres poblacions, i va assetjar [[Damasc]], però l'ajuda fatimita promesa no va arribar i mentre Tutush va retornar. Llavors hi va haver una revolta a [[Harran]] i Muslim va decidir retirar-se. Malik ShahMàlik-Xah I va reaccionar a la traiciótraïció de Muslim enviant al fill d'un antic visir abbàssida, Ibn Djahir, en primer lloc contra els [[Dinastia marwànida (Diyarbakir)|marwànides]] del [[Diyar Bakr]], on l'emir Mansur era aliat dels fatimites, i la capital dels qual era [[Amida (Armènia)]]. Mansur va fer aliança amb Muslim que va enviar les seves forces a Amida a la vora del qual foren atacats per Ibn Djahir; les forces marwànides i ukàylides es van retirar darrera els murs d'Amida deixant la resta de les possessions sense defensa. Malik ShahMàlik-Xah va enviar llavors un altraaltre fill del visir abbàssida Djahir de nom Amid al-Dawla a [[Mossul]], per apoderar-se d'aquesta ciutat. Muslim va fugir d'Amida i es va dirigir a Mossul però aquesta ja havia caigut en mans d'Amid al-dawla. Llavors va oferir la submissió i la pau al sultà per mig del fill del visir seljúcida Nizam al-Mulk, i va demanar el perdó de genolls. Malik ShahMàlik-Xah I el va perdonar i li va retornar Mossul (i confirmar Alep). Poc després, potser d'acord amb Malik ShahMàlik-Xah I, va entrar en conflicte (1084) contra el príncep seljúcida de l'Àsia Menor, [[Sulayman I ibn Kutalmish]] que ara dominava la regió d'Antioquia que havia arrabassat als bizantins. Muslim reclamava a Sulayman el mateix tribut per Antioquia que els bizantins li pagaven abans, però el seljúcida s'hi va negar. Finalment els dos exèrcits van xocar a la vora d'Antioquia de l'Orontes (maig de 1085). Muslim havia perdut les simpaties entre les tropes turques i àrabs, que van desertar i les forces ukàylides foren derrotades. Muslim i 400 dels seus van morir. Aixó fou el final del poder ukàylida. Poc després el seu fill Ibrahim ibn Kuraysh, reconegut a Alep, era apartat del poder i la ciutat es va sotmetre a Tutush; a Mossul, Ibrahim va conservar el poder uns anys (fins vers 1090).

Malik ShahMàlik-Xah I va mirar d'aprofitar la situació per estendre el seu domini per la [[Jazira]] el [[1086]] nomenant caps turcmans lleials pel govern d'algunes ciutats (1086/1087): [[Ak Sunkur al-Hadjib]] a Alep, [[Yaghibasan]] a Antakya, i Bozan o Buzan a [[Edessa]]. Aquestos amirsemirs, d'acord amb Tutush, van reforçar el poder seljúcida a Síria fins a [[Homs]] però es van aturar davant [[Trípoli del Líban|Trípoli]] i [[Tir]]. En aquesta darrera el senyor local, Djalal al-Mulk Ali, dels [[Banu Ammar]], es va poder mantenir fent aliança amb Ak Sunkur al-Hadjib.

La mort de [[Malik ShahMàlik-Xah I]] el 1092 va iniciar un conflicte successori ja que no hi havia normes per l'herència. Tutush va considerar que com a degà dels prínceps seljúcides li pertocava la successió com a gran sultà per damunt del fill del difunt, [[Barkyaruk]] i el seu germà [[Mahmud ibn Malik ShahMàlik-Xah]]. Aprofitant el conflicte entre aquestos dos, Tutush es va apoderar de la Síria del nord i les terres de la Jazira fins a [[Mossul]]. El 1093 es va apoderar de l'[[Iraq Arabí]] i es va fer proclamar sultà a [[Bagdad]]; però Ak Sunkur i Bozan, que temien el creixent poder de Tutush, es van aliar a l'amir [[Kirbogha]] que donava suport a Barkyaruk. Kirbogha va anar en ajut dels dos emirs però els dos rebels i l'amir de Barkyaruk foren derrotats (Ak Sunkur va ser capturat i executat a la batalla i Bozan fou capturat i executat poc després; Kirbogha fou fet presoner) a la batalla de Tall al-Sultan al sud d'[[Alep]] i Tutush va emergir guanyador en aquesta lluita i va entrar triomfant a Alep (meitat del 1094).

Eufòric pel seu èxit va envair tot seguit l'altiplà iranià cap a [[Hamadan]] forçant a Barkyaruk a retirar-se cap a [[Isfahan]], però fou oposat amb força pels ''amirs''emirs de Pèrsia occidental, tots desconfiats de la creació de noves clienteles, que van reunir un exèrcit que es diu comptava amb 30.000 homes, i Tutush va morir en batalla a Dashilwa prop de [[Rayy]] no gaire després ([[26 de febrer]] de [[1095]]). Les restes del seu exèrcit van fugir cap a Síria on el fill de Tutush, [[Ridwan ibn Tutush]], va pactar amb Barkyaruk (es va reconèixer vassall, va alliberar a Kirbogha i altres concessions) i va conservar el poder a Alep, mentre el seu germà [[Duqaq]] era proclamat a Damasc.

==ReferènciaBibliografia==

* S. Zakkar, «The emirate of Aleppo 1004-1094», Beirut 1971

* R. [[Grousset]], ''Histoire des Croisades''