Codi de Recesvint: diferència entre les revisions

El comportament irreverent d'un esclau envers un Vir Illustris estava castigat amb quaranta fuetades per a un esclau idoneus (domèstic) i cinquanta per a un esclau ''vilior'' (rústic), llevat que la provocació partís del noble (en cuyo cas no havia càstig). L'insult o ofensa a l'esclau d'un altre (realitzat per un home lliure o un esclau) era castigat amb fuetjades o amb multes. Els insults o ofenses entre homes lliures eren castigades amb multes; les ofenses o injúries realitzades per esclaus depenien de si es feien amb coneixement de l'amo o sense ell. No havia distinció entre ofenses o injúries a un home o a una dona. El jutge que no imposés les penes pertinents seria destituït pel bisbe o el dux. Sembla que la noblesa no podia ser torturada als tribunals més que en casos molt limitats (traïció, homicidi i adulteri). Quan un demandant presentés una acusació contra un membre de la noblesa palatina que no pogués ser provada havia de lliurar al rei o al jutge una declaració escrita ratificada per la firma de tres testimonis (''inscriptio'') i llavors se sotmetia a l'acusat a tortura; si no confessava l'acusador era lliurat a l'acusat com esclau, però el nou amo no podia matar-lo (més tard Ervigi va permetre que el demandant pagués una compensació econòmica fixada per l'acusat inocente). En tot cas les confessions de l'acusat havien de ser coincidents amb les quals figuraven en la ''inscriptio'' (que l'acusat no coneixia), doncs si no eren coincidents equivalia a la no existència de confessió i regia la mateixa pena. Si l'acusat havia estat informat del contingut de la ''inscriptio'' (se suposa que per l'acusador, els testimonis o el jutge) ja no podia ser sotmès a tortura. El sistema de inscriptio i tortura s'estenia a altres delictes menors, com el robatori per valor de més de tres-cents sous, per a "els altres homes lliures" (Ervigi va aclarir que la noblesa estava exclosa i els altres homes lliures eren aquells que no eren nobles, i aquests podrien deslliurar-se mitjançant prestar jurament que eren innocents; el limiti del robatori s'elevava als cinc-cents sous, i per sota de l'esmentada summa era un robatori menor). Per als robatoris menors s'establia que devia retornar-se nou vegades el valor d'allò robat a la víctima, estalvi si el lladre era esclau, en cuyo cas el propietari pagaria sis vegades el valor d'allò robat. Esclau o lliure el lladre era castigat a més amb cent fuetades. Si el propietari de l'esclau no volia pagar l'esclau passava a ser propietat del perjudicat, i si l'home lliure no volia pagar es convertia en esclau de la víctima del robatori (que havia de ser el cas més habitual). Si no havia proves del robatori, n'hi havia prou que l'acusat jurés que era innocent. La tortura es desenvolupava durant tres dies com a màxim, en presència del jutge i d'altres homes convidats d'aquest. El jutge que a posta o per suborn provoqués la mort d'un torturat seria lliurat als parents del mort per ser torturat per aquests, però podia deslliurar-se si prestava jurament que era innocent i els convidats testificaven la seva actuació correcta; en tot cas estaria obligat a pagar als hereus del torturat mort una compensació de tres-cents sous. Si la causa de la mort fora el suborn del demandant, aquest seria executat. La falsificació de documents reals estaven castigats amb l'amputació d'un dit, decalvació i dues-centes fuetades. L'homosexualitat era castigada amb la castració i el desterrament; quan l'homosexual estigués casat els seus béns passarien als seus hereus, el seu matrimoni s'anul·laria i la seva muller recobraria el dot. Si el culpable era bisbe, sacerdot o diaca (i sembla que molts d'ells van ser condemnats) seria secularitzat i desterrat. Un home lliure que copulés amb una esclava d'un altre home a casa del propietari de l'esclava, rebria cent fuetades (cinquanta si l'esclava era rústica). Si era esclau rebria cent cinquanta fuetades. La violació també era castigada. Així per exemple es regulava la violació per homes lliures i per esclaus, adreçada contra esclaves, libertas i dones lliures; quan el delicte era comès per esclaus la sanció era major per a l'esclau rústic que per al domesticdomèstic. Es va establir que per matar un esclau hauria de ser culpable d'un delicte greu i deuria obtenir-se el permís del jutge local o Thiufadi, el comte o el dux, després de demostrar-se que era culpable (Ervigio va permetre després que l'esclau fora executat i a posteriori s'acudís als tribunals, devent demostrar-se encara que era culpable). L'amo podia matar l'esclau en defensa pròpia però devia demostrar-ho mitjançant testimonis o a falta d'ells prestant jurament. L'esclau que robés a un altre esclau o al seu propietari era castigat per l'amo sense intervenció judicial com anteriorment però no podia ser executat (Sovint l'esclau era executat, i no només per casos de robatoris, sinó que sovint ho era sense causa justificada). L'home que matés el seu esclau sense causa justificada seria exiliat tota la vida i deuria fer-se penitent; a més perdria els seus béns que passarien als seus hereus (Ervigi va modificar la sanció per multa de setanta-dos sous i perduda perpètua del dret a testificar). L'home que matava l'esclau d'un altre home havia de lliurar dos esclaus d'igual valor al propietari de l'esclau mort, i a més quedaria sotmès a la pena d'exili prevista per matar a un esclau (Ervigi va suprimir l'exili per a aquests casos). L'home que matava a un esclau propi o d'un altre, en represàlia per alguna injúria o ofensa, i podia provar la causa del crim mitjançant testimonis o mitjançant jurament, quedava lliure. Un esclau que (sota tortura) confessés haver matat a un home per ordre del seu amo, rebria cent fuetades i la decalvació, i el seu propietari quedaria subjecte a les penes d'homicidi (Ervigi va establir que si l'amo acusat per l'esclau, jurava que era innocent, quedaria lliure i podria disposar de la vida de l'esclau que havia comès el crim i l'havia acusat d'instigar-lo; per ser cregut l'esclau hauria de presentar un testimoni, o bé l'amo hauria de confessar). L'home que mutilava o esguerrava un esclau al castigar-lo, o fins i tot li provocava la mort, quedava lliure si els fets esdevenien per imposar una justa disciplina; però si la mutilació era injustificada era penada amb desterrament durant tres anys i la penitència davant el bisbe local; els béns del desterrat serien administrats en la seva absència pels seus descendents o pròxims parents (totes aquestes normes van ser suprimides per Ervigio però després es restablecierom). El que consultava un endeví per saber el futur de qualsevol persona incloent al rei, seria assotat, els seus béns confiscats i es convertiria en esclau; l'endeví correria igual sort. Si el culpable fora un esclau seria torturat i venut fora del regne. Les penes d'Alaric II contra els mags, que abans només s'aplicaven als romans, es van estendre també als gots, encara que es va eliminar la pena de mort. Aquells que realitzessin pràctiques de màgia rebrien dos-cents fuetades (Ervigi els va augmentar a cinc-cents com a mínim per als endevins i va estendre els efectes de la resta de la Llei als jutges, que va descobrir que sovint consultaven endevins) i decalvació pública. Els que recorreguessin a sortilegis (prediccions basades en la interpretació d'un passatge de la Bíblia seleccionat a l'atzar) i endevins o practiquessin la màgia, perdien el dret a testificar (també ho perdien els convictes d'homicidi, robatori, enverinament, estupre o perjuri).