La crisi romana té en part el seu origen aen l'economia. Cada cop resultava més costós mantenir un exèrcit ocupat en diverses campanyes simultànies contra els bàrbars i una xarxa de províncies governades de manera ineficient, al mateix temps que calia mantenir content el poble de la capital a base de nous jocs i luxes. La crisi va comportar la devaluació de la moneda, que cada cop contenia menys plata. Dioclecià va intentar racionalitzar l'administració, augmentant el nombre i el control sobre les províncies per regular els impostos i el comerç i així fer front a les diverses despeses. Aquesta reforma va contribuir a alleujar la pressió sobre el govern però va empitjorar les condicions de vida dels camperols, gravats amb més tributs. Aquests es van veure obligats en nombroses ocasions a vendre les seves terres a famílies adinerades que acumulaven terrenys, creant així els precedents del feudalisme.
El canvi social més rellevant del segle és l'extensió de la ciutadania romana a tots els homes lliures de l'imperi des del 212. Això els permetia votar i ser escollits per a diversos càrrecs polítics, decidir sobre el comerç a les seves terres, estar exempt de determinades càrregues fiscals i trasnemttre aquests drets als fills.
