Estètica: diferència entre les revisions

L''''estètica''' (del [[Grec antic|grec]]: ''aisthèsis: [[sensació]]'' ) és la branca de la [[filosofia]] que té per objecte d'estudi l'[[essència]] i la [[percepció]] de la [[bellesa]]. L'estètica estudia les [[raó|raons]] i les [[emoció|emocions]] estètiques, així com les diferents formes de l'[[art]]. L'estètica, així definida, és el domini de la filosofia que estudia l'art i les seves qualitats tals com la [[bellesa]], el [[sublim]], la [[lletjor]] o la [[disonància]].

La paraula estètica fou introduïda per primer cop en el lèxic [[Alemany|germànic]] pel filòsof [[Alexander Gottlieb Baumgarten]] a finals del [[segle XVIII]]. La traducció a l'[[Anglès (idioma)|anglès]] del llibre ''[[Crítica de la facultat de jutjar]]'' del filòsof [[alemany]] [[Kant|Immanuel Kant]] l'any [[1892]] va ser l'inici de la difusió del mot a altres [[idioma|llengües]].

[[Plató]] va igualar [[bé]], bellesa i [[veritat]], donant a la estètica una dimensió cognoscitiva i ètica que va acompanyar-la durant molt de temps. Allò bell era allò bo, i ben format d'acord amb les idees veritables que servien de model per jutjar la composició i aspecte de les entitats físiques. [[Aristòtil]] va fer èmfasi en dos conceptes grecs molt lligats a la bellesa i a l'ordre: l'harmonia i l'acompliment d'unes regles o canon. Aquesta visió va fer sorgir la preceptiva artística, que dictava com havia de procedir l'artista per elaborar obres belles i acceptables.

Alexander Gottlieb Baumgarten va lligar la noció de l'estètica a la del gust: hi havia un bon gust (educable) i un mal gust, rebutjable, i la funció de l'espectador era formar-se per adquirir el primer mentre que la funció de l'artista era conèixer la tradició per plasmar les seves emocions en una obra de gust. Kant, a la seva ''Crítica del judici'', va afirmar que aquest gust és subjectiu però que sempre té relació amb la finalitat dels objectes: sembla més bell allò més adequat. Sc|genihiller[[Schiller]] afirmava que l'adequació, i per tant la funció de l'art, no sorgeix de la finalitat de res, ja que l'art en si mateix no té una utilitat pràctica, sinó que sorgeix de la fusió de raó i sentiment buscant la plasmació de la [[personalitat]] interior de l'artista.

D'aquesta concepció es va passar a la idea romàntica de [[genialitat|geni]], on només les ànimes més elevades i inspirades eren capaces de crear art basant-se en el seu interior i no pas en normes externes o models, perquè l'ideal artístic passava per l'exaltació individual i la connexió amb els altres. [[Anthony Ashley Cooper]] li suma un aire espiritual. Va agafar força el concepte de [[sublim]], enunciat en època clàssica i lligat als extrems, lloables per la commoció que causen en l'espectador. El pitjor defecte de l'artista no és doncs crear obres lletges sinó deixar indiferent el seu públic. [[Joseph Addison]] va diferenciar entre plaers primaris, lligats als sentits i més instintius, i secundaris pel que fa al gaudi estètic.

[[Francis Hutcheson]] retorna a la idea grega de l'ordre, per indicar que una certa combinació d'elements comuns forma art i bellesa mentre que els mateixos elements disposats d'una altra forma, no ho fan. Aquest privilegi de la mirada o composició per sobre del contingut serà el precedent del concepte "art per l'art" del modernisme i altres moviments posteriors, una manera de pensar que troba que pot ser art qualsevol cosa concebuda amb aquesta finalitat.