Llengua minoritzada: diferència entre les revisions
Contingut suprimit Contingut afegit
Ampliació del concepte, descrivint-ne el paper de l'estat i l'actitud dels parlants, així com distingint-lo d'altres termes erronis |
Cap resum de modificació |
||
Línia 6:
==Procés de minorització==
Les llengües minoritzades es caracteritzen per haver patit la imposició legal o fàctica d’una altra llengua, legitimada gràcies al suport explícit d’un poder polític. Així, els processos de minorització van partir de situacions de pràctic [[monolingüisme]] on, en un determinat territori, la major part de la seva població només dominava una llengua, la qual ocupava gairebé tots els àmbits socials i privats d’ús. Històricament, aquestes situacions eren força perdurables ja que les possibilitats dels òrgans de poder d’intervenir en l’àmbit dels usos lingüístics, durant l’Edat Mitjana o Moderna, eren pràcticament nul•les. Tanmateix, ja en aquesta època es poden trobar disposicions legals sobre usos lingüístics, com ara l’Ordenança de Villers-Cotterêts, dictada en 1539 pel Rei de França Francesc I, que imposava l’ús del francès en l’administració i la justícia.
La cristal•lització del concepte i la realitat de
El poder omnímode de l’estat per fer executar les seves ordres, el prestigi del que podia gaudir davant la població, la creixent interactuació de l’administració amb l’administrat, o el perfeccionament i universalització dels seus medis de socialització, ja fos l’escola, el servei militar o els mitjans de comunicació, van facilitar l’extensió en el coneixement de la llengua oficial de l’estat, a zones on fins poc abans aquell codi era pràcticament exogen.
Línia 14:
{{cita|A mesura que els governs estatals han anat bastint una xarxa de poder polític i administratiu, amb estructures arreu del territori (...) ha augmentat la seva capacitat d’influir realment en la configuració social i personal de la població (...) En molts casos (...) ha inclòs la formulació d’una política lingüística, que de vegades ha estat molt explícita i fruit d’un procés de planificació, i de vegades ha quedat com a implícita, en el marc de la ideologia nacional(ista) dels dirigents de l’estat en qüestió.|<ref>[STRUBELL, Miquel “Polítiques lingüístiques i canvi sociolinguistic a Europa” (pàgs. 9-10) dins de Polítiques lingüístiques a païssos plurilingües Barcelona: Publicacions de la Generalitat de Catalunya, 1999.]</ref>}}
Aquells processos d’extensió de la llengua del poder van comportar la progressiva bilingüització forçada de les poblacions que no eren parlants de la [[llengua oficial]]. El coneixement imposat d’aquell codi lingüístic ha estat defensat pels ideòlegs de l’estat, com a necessari per a facilitar el funcionament de l’estat i la comunicació entre els seus administrats. En tot cas, exemples com
{{cita|Sota el pretext de comoditat en les relacions, es tractava d'imposar un model únic d'expressió, d'esborrar qualsevol persistència d'una personalitat regional ètnica diferent de l'arquetip nacional.|<ref>[BRETON, Roland Geografía de las lenguas (pàg. 88) Barcelona: Oikos-tau, 1979.]</ref>}}
Línia 20:
==Els parlants de llengua minoritzada==
La realitat europea actual ens mostra que en la pràctica majoria dels estats, on s’ha optat per la imposició d’un sol codi lingüístic com a efectiva llengua oficial estatal, aquella [[política lingüística]] ha comportat la minorització progressiva de tota la resta de llengües autòctones. És a dir, la bilingüització forçada de les minories lingüístiques estatals, juntament amb altres fenòmens, com ara els processos migratoris interns, els matrimonis mixtes o la penetració dels mitjans audiovisuals en llengua estatal, han fet que la minorització hagi donat pas a processos d’hibridació, interrupció de la transmissió, [[substitució lingüística]] i, en última instància,
{{cita|El bilingüisme desapareix habitualment quan el nucli de monolingües que feia necessària la seva existència s’ha desfet.|<ref>[HAUGEN, Einar The Norwegian language in America. A study in bilingual behaviour (pàg. 7) Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1953.]</ref>}}
Aquesta acció continuada de l’Estat
{{cita|Només sembla que, en general, hagin pogut resistir aquest macroprocés de modernització aquelles comunitats que, a partir de la seva situació econòmica i cultural, han pogut fer prevaldré una interpretació positiva de les seves varietats lingüístiques, i globalment d’elles mateixes com a grup humà.|<ref>[BASTARDAS, Albert Ecologia de les llengües (pàg. 121) Barcelona: Biblioteca Universitària, Edicions Proa, 1996.]</ref>}}
Línia 32:
El poder que tenen els estats és fonamental, no només per al futur d’una llengua, sinó també per a la consideració amb què puguin ser tractats els seus parlants. En són bona prova les diferents denominacions que s’han vingut atorgant als codis lingüístics parlats per les minories estatals, per part d’aquells poders estatals. En general, són expressions incorrectes, discriminatòries i que no descriuen l’estat real d’aquelles llengües.
Una expressió molt estesa a Espanya, i encara present entre els parlants de llengua castellana, és la de [[Vernacle|llengües vernacles]]. Però d’acord amb el DIEC (“Pertanyent a la contrada on hom ha nascut, s’aplica especialment a la llengua.”), aquella expressió és aplicable a qualsevol llengua del món, per part dels seus propis parlants. D’aquesta manera, tan vernacla seria la llengua catalana a Barcelona com l’anglesa a Londres.
Una segona expressió emprada és la de [[Llengua regional|llengües regionals]]. Presa al peu de la lletra, designaria llengües parlades solament en una regió, cosa que suposa sotmetre un criteri científic (discernir què és una llengua) a un criteri força menys empíric (què és una regió). En tot cas, i en el seu sentit estricte, no semblaria aplicable a llengües parlades en més d’una regió ni, encara menys a llengües parlades en més d’un estat, com el català o el basc.
Més sovint són designades com a [[Llengua minoritària|llengües minoritàries]]. Tot i ser parlades per minories estatals, cosa que ha provocat la seva minorització, el concepte llengua minoritària, en un sentit absolut, implicaria una demografia o un domini territorial petits, cosa que no és necessàriament el cas. N’és bona prova que hi ha llengües tingudes per minoritàries, com el català, que poden superar el nombre d’usuaris de llengües que mai són qualificades així, com el txec, el búlgar o el danès.
==Concepte sociolingüístic==
Línia 44:
Així les coses, una mateixa llengua pot viure diferents situacions sociolingüístiques, cosa que reforça la inexactitud d’expressions com llengua regional o minoritària. P.ex. l’alemany és la llengua més parlada dins la Unió Europea però fora dels estats que la tenen com a oficial, viu tot un ventall de situacions diferents, des de la cooficialitat en Tirol del Sud (Itàlia) passant per una greu minorització a Alsàcia (França) fins a la pràctica substitució lingüística a Jutlàndia Meridional (Dinamarca).
Aquests exemples ens mostren que la magnitud a analitzar, per tal de considerar una llengua com a minoritzada o no, res té a veure amb la llengua en si mateixa, ni al seu nombre de parlants, sinó al tracte legal i la consegüent situació social que té, i això, sempre en relació a un determinat territori.
==Situació legal a Europa==
La minorització continuada de les minories lingüístiques europees va portar a les llengües víctimes d’aquells processos a una greu crisi, que amenaçava la diversitat lingüística del continent. És amb l’objectiu de dotar a aquelles llengües i els seus parlants de progressius drets lingüístics que es va adoptar, el 5 de Novembre de 1992, la [[Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries]], que ja ha estat signada i ratificada per la majoria dels membres del [[Consell d’Europa]]. Cal remarcar que la denominació emprada no és la sancionada per la comunitat científica (llengua minoritzada), i que és una carta redactada pels mateixos poders polítics que han provocat la minorització a escala continental.
{{cita|En referència a la Carta Europea de Llengües Minoritàries, les resolucions del Consell de la Unió Europea i altres textos d'aquest gènere. No cal oblidar que molt sovint es tracta de documents i disposicions redactades «des d'a dalt», i no precisament per els qui sofreixen la minorització com a problema. Són concessions institucionals que en cap cas preveuen la cessió de poder real a les comunitats afectades. Aquestes lleis i projectes no estableixen obligacions reals, no augmenten la capacitat de legislar, ordenar i sancionar en relació a l'ús lingüístic. Es mouen entre el món de les bones intencions (amb mala consciència) i el de la retòrica oportunista legitimadora del status quo. Aquest discurs de la bona voluntat neix d'una acceptació de les asimetries i de les relacions de dominació, i no del desig d'impugnar-les i superar-les.|<ref>[http://www.uv.es/calaforr/CursColonia.pdf Guillem Calaforra. Lengua y poder en las situaciones de minorización lingüística. Setembre 2003. Pág 7.]</ref>}}
|